Encara recordo aquells dies d’estiu, on no hi havia preocupacions, on les hores passaven i no calia mirar el rellotge perquè era al teu costat.

Passejo vora el mar, i a mida que vaig avançant, més records em venen al cap. Em pesen les cames i se’m fa difícil continuar. L’inconfusible olor de la brisa marina em transporta a una nova estació, mentre que un vent suau em despentina els cabells.

Encara recordo aquells dies, quan caminàvem fins a la Dona Marinera agafats de la mà, mentre preníem un gelat.

A poc a poc, em vaig traient les sabates i els peus em van entrant en contacte amb la sorra. Unes pessigolles recorren el meu cos, les mateixes pessigolles que sentia quan et mirava i tu em responies amb un somriure.

Avanço i em quedo davant del mar. Em vaig desfent de la resta de roba que cobreix el meu cos. Noto l’aire fred, que fa que se’m posi la pell de gallina. Sense pensar-m’ho més, em vaig ficant a l’aigua, esperant que la sal em curi totes les ferides que vas deixar.

CLARA LIMERES, 4A1

MENCIÓ ESPECIAL EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1

Ja fa temps que tinc un paisatge lloretenc preferit, un paisatge on sempre acudeixo en busca d’ajuda i de respostes. Aquest indret és únic i visitat per milers de persones al llarg de l’any.

Aquesta història no es basa en la platja de la nostra localitat, ni en les seves onades gegants, ni en la claredat que li proporciona el sol, res d’això. La història que estàs llegint se centra en les meves accions darreres que han ajudat a forjar la persona que sóc avui dia i en la influencia que ha tingut el mar.

Neix un nou dia. Amb optimisme m’aixeco del llit, desitjant poder treure el millor de mi. Realitzo els meus rituals matiners: esmorzar, rentar-me les dents i ja que em sobra temps decideixo dutxar-me. El començament d’aquest cap de setmana em sorprèn, mai no m’havia aixecat així de decidit un dia festiu. El motiu és molt senzill, ja fa un mes la meva xicota havia anat de viatge amb la família.

Durant aquests trenta dies manteníem contacte de tant en tant i el dia anterior a que tornés cap a Lloret em va dir que m’havia d’explicar una cosa molt important. El nerviosisme per saber-ho s’apoderà de mi.

Passen de les dotze del migdia, ella deu estar a punt d’arribar. De cop, veig passar el cotxe de la seva mare, que frena al carrer de davant i en baixa la seva filla, que es dirigeix cap on sóc. Hi ha alguna cosa que m’inquieta, mai no l’he vist tant seriosa i el millor que puc fer és preguntar-li el per què. Ell no em pot mirar als ulls i mentre d’aquests comencen a caure llàgrimes fa que no amb el cap. El missatge és clar, no vol continuar amb mi. No intercanviem cap paraula, i penso que el millor que puc fer és anar a l’indret on em sento segur i anomeno “refugi”.

Arribo a la platja lloretenca i per sort no hi trobo ningú. Lentament, m’assec a prop del trencall de les onades, però sense mantenir-hi contacte. Com pot ser que les onades no perdin la força del moviment després de realitzar-ho dia i nit? Com pot ser que la claredat de la seva aigua es trobi sempre viva? Són coses que em fan reflexionar i penso que, quan les entengui, una nova persona haurà nascut de mi. Una persona forta i valenta. Però prefereixo prendre-m’ho amb calma i acudir a la platja lloretenca perquè m’ajudi.

Xavi Barranco, 4A2