Arxiu d'etiquetes: avis

El mar que nunca olvidaré, por Miguel Sances

avi netComo cada verano, fui a casa de mis abuelos. Ellos vivían en Lloret de mar, un pueblo de la Costa Brava.

Su piso era muy pequeño; pero, a la vez, muy acogedor. Lo que más me gustaba de ese piso era que tenía vistas directas al mar. Cada vez que miraba esa inmensa extensión de agua, tan clara, de un azul tan intenso, siempre me relajaba y me inspiraba una gran tranquilidad.

Cada vez que veía las gaviotas revolotear sobre el mar en busca de alimento, soñaba con poder convertirme en una de ellas, para poder ver ese magnífico mar desde una perspectiva desde la que poder apreciar toda su belleza, y para poder ser libre y volar hacia otro lugar, donde poder contemplar otros mares que roben mi corazón, como ya robó en su momento el mar de Lloret.

Hasta cuando el mar está revuelto, me parece algo maravilloso. Mis abuelos siempre me dicen que no me acerque a la playa los días que haya temporal marítimo, pero yo no les hago mucho caso, ya que, a mí, no me gustaría desperdiciar una oportunidad para ver la naturaleza en su máximo esplendor.

Cada día, espero impaciente que llegue el alba, para poder ver ese magnífico momento, cuando el sol se esconde a través de un horizonte, el cual nadie puede alcanzar.

Disfruto de todos estos momentos, hasta que llega el trágico día en que tengo que volver a mi casa, la cual, comparada con el piso de mis abuelos, no vale para nada.

El piso de mis abuelos podrá ser pequeño; pero, cada año, espero impaciente volver a ver ese hermoso mar, el cual nunca olvidaré.

Miguel Sances, 4A1  

Un último adiós, por Clara Limeres

avi aiguaSoñé que nadaba en el mar, un mar tan azul y cristalino que reflejaba los rayos del sol. Desde allí se veía el castillo en lo alto de un acantilado y las palmeras a lo largo del paseo. Yo estaba feliz y todo lo que sentía era paz y tranquilidad. Llegué hasta la orilla y allí estabas tú, abuelo, esperándome con una sonrisa en la cara. Me acerqué a ti y me diste un abrazo. Tu presencia me transmitía confianza y me hacía sentir mejor. Pero, de pronto, el cielo se volvió gris y el agua más fría y oscura. Las olas chocaban contra las rocas y el viento arrastraba todo lo que encontraba. El miedo se empezó a apoderar de mí. Una gota cayó en mi mejilla. Me giré y ya no estabas tú. Intenté con todas mis fuerzas abrir los ojos hasta que pude ver mi habitación. Me levanté como pude y me dirigí hacia el salón. Mamá estaba llorando. Entonces entendí que te habías ido de verdad. Solo espero que algún día, cuando vaya al mar, allí estés tú, esperándome en la orilla, para darme un último abrazo.

CLARA LIMERES, 4A1

Recuerdos, por Núria Rupià

En medio del salón le explicaba

el abuelo a la niña con ganas.

Solo quería que supiera,

la aventura que vivió él con su abuela.

 

De camino hacia Italia,

conoció a su amada Eulalia.

se cruzaron en el medio,

del salón del crucero.

 

Se enamoraron a primera vista,

y quisieron tener una cita,

pero un fantasma se lo impediria,

porque amaba a esa chica.

 

Cadáveres, sangre,

cosas inimaginables,

qué ocurría qué estaba pasando?

se preguntaban Eulalia y Fernando

 

Con mucho apoyo y suerte,

ganó Fernando a la muerte.

Y lo intentó olvidar,

pero toda la vida se va a acordar.

NÚRIA RUPIÀ, 1A3  

Mariona, per Mar Carrión

Àvia explica’m una història,

d’aquelles que tens a la memòria.

Quan anaves a les platges

en tots aquells viatges.

 

Vaig començar a buscar als meus records,

aquells viatges que fèiem en temps rècord.

Les tardes que passava amb el meu germà jugant,

i les baralles de qui era més ràpid nedant.

 

Saps per què et dius Ona?

Per què la teva mare Mar?

En un dels viatges una història em van contar,

li vaig explicar a ta mare i li apassionà.

 

Era una sirena que es deia Mariona,

el seu nom no li agradava

però sí el que significava,

dues coses inseparables el Mar i l’Ona.

 

Passats uns anys l’Ona va tenir una filla,

a la que va anomenar Mariona.

Per una raó molt senzilla,

per poder explicar-li una història a la Mar.

MAR CARRIÓN, 1A3

El reflex de tota una vida, per Celeste Cañete

avi platjaAvui li havia tocat cuidar els nets, feia moltíssim temps que no els veia i això li molestava, un avi no té dret a veure seguit als seus nets i divertir-se una estona? En fi. Van trigar bastant a arribar, ja sabia que la seva filla era impuntal, tot fos per estar amb els seus estimadíssims nets. Quan els joves van entrar corrents a casa seva semblà com una finestra oberta que renovava l’aire dens i avorrit de sa casa i l’emplenava de vitalitat i alegria. “Quin parell de trastos són aquests dos”. Pensava l’avi mentre els mirava córrer pel seu voltant. En Jordi s’apropa a ell i diu:

-Avi! Anem a la platja si us plau. Volem anar a la platja perquè la mama no ens hi porta mai. Quan veníem cap aquí hi hem passat per davant i està molt maca! Anem-hi!

El seu  germanet li donava suport assentint amb el cap i fent cara de pena. “Quin parell!” Pensava l’avi. “A sobre que vaig buscar un pis amb piscina perquè juguessin tots dos allà, ara venen i em diuen d’anar a la platja! Fa anys que no hi vaig!”

Només de treure’s les sabates i trepitjar la sorra ja li va recórrer un calfred per tot el cos. Era una sensació increïble que feia anys no sentia. En arribar a la vora del mar, van venir tots els records de cop i volta i van emplenar la seva ment. Aquell era el poble on ell s’havia criat, Lloret de Mar, on el mar era un reflex de la vida dels ciutadans. El mar on treballava el pare pescant. El mar on ell havia crescut, on havia conegut la felicitat, l’amistat, el sacrifici, l’amor… Allò que estava vivint era màgic. El mar li estava portant un record nou amb cada onada. Per un moment li estava tornant la seva joventut. Ara la seva vella i sàvia mirada contemplava i entenia la insistència dels nets per anar a la platja. El mar era l’iman dels joves, que els atreia per ensenyar-los els valors més importants i per unir-los.

Celeste Cañete, 4A2