Hi havia una vegada una princesa que vivia en un regne molt llunyà, tenia la pell més fina que el paper i més suau que un conill… (Para! No és una princesa de conte, és una simple noia de Lloret (no tan llunyà oi?) i, és clar que no era perfecta, tenia algun gra o imperfeccions, però era bella.
Un dia d’estiu (que no tenies ganes de fer res, només de dormir) la noia anomenada Blanca és trobava en un bosc on hi havia una càlida brisa d’aire i les flors n’eixien dels arbustos.
Estesa en el sol i amb un llibre a la cara (per protegir-se de la llum) va escoltar una veu, no era molt harmoniosa, es notava clarament que era la veu d’un adolescent. Titubejant va dir “ho…hola”(el misteriós noi es deia Aron), la noia de l’ensurt va intentar aixecar-se però no es va poder posar dreta. Allà és trobaven l’un davant l’altre. Després d’una conversa sobre lectures passades, projectes futur… Van fer-se amics.
Cada dia d’estiu es veien, anaren al mar, a la piscina. Ell amb el temps es va enamorar. Una nit van assistir a una festa i entre copa i copa és ban emborratxar (hem d’admetre que Lloret te molt turisme de borratxera, no som perfectes) i entre copa i copa van embolicar-se. Van passar dues setmanes i no van parlar, era un infern pels dos. Quedaren a la platja de Lloret , on es confessaran el seu amor.
I conte contat conte acabat (o no, això no és el que voleu).
Faltava una setmana comencessin les classes, però en un imprevist el pare de l’Aron va trobar una feina millor fora de Lloret i es tenia que mudar. La acomiada fou tan espontània que pel dolor que la separació els va provocar els enamorats van pujar a la dona marinera, van posar un candau a la tanca de l’amor i saltaren al mar.
Els seus cossos units es van desfer a la mar i es transformaren en escuma de mar com la de les històries que llegien.
La mar de Lloret, quina ironia, la que dona i pren vida als amors.
AZUL ZWILLING, 3A2
Arxiu d'etiquetes: amor
El somni que es va complir, per Parbhjot Kabur
Estava molt nerviosa, havia quedat per primer cop amb ell, en una cafeteria que hi havia davant del mar de Lloret. Havíem quedat a las 10.30h i el rellotge marcava les nou i mitja.
Jo encara estava en pijama i els cabells despentinats. No sabia què posar-me per a aquell moment tan especial i que tant havia esperat. Al final, vaig decidir posar-me aquell vestit blanc que el meu pare em va regalar pel meu aniversari. Després em vaig recollir els cabells en dues trenes i vaig marxar cap a la cafeteria. Quan vaig arribar vaig veure un noi assegut esperant pacientment amb una rosa a la mà.
Quan em va veure es va aixecar i després de saludar-me va agafar-me la mà i em va donar la rosa. Després ens vam asseure a la taula que en Pol havia reservat. Les hores anaven passant i nosaltres ens miràvem enamorats sense dir ni una sola paraula. El silenci es va interrompre quan vaig sentir un soroll. Em vaig despertar i vaig apagar l’alarma. Tot havia estat un bonic somni que m’agradaria viure. Em vaig aixecar i em vaig preparar per anar a l’institut.
Mentre la professora de català, la Montse, no parava d’explicar els complements i els sintagmes jo estava pensant en com podia expressar-li els meus sentiments al Pol que seia just davant meu. El timbre va sonar i la classe va acabar amb un munt de deures. A la següent hora la professora de matemàtiques ens va posar problemes per resoldre. No aconseguia resoldre els problemes que tenia en la meva vida, estava per resoldre els problemes que la Maite ens havia posat, que només en veure’ls em va venir mal de cap.
En veure que no me’n sortia en Pol es va apropar i va començar a ajudar-me. Em va explicar els diferents mètodes. Jo no l’escoltava, només el mirava somrient fins que se’m va escapar: “Pol ets molt guapo i estic enamorada de tu”. Després d’un llarg silenci em va dir “ Necessito un temps per pensar Clara” i va tornar el seu lloc.
Durant uns dies no em va ni mirar. Jo estava trista i pensava que mai més en Pol em tornaria a parlar, però dues setmanes més tard d’aquella classe de matemàtiques va venir i em va dir: “ Vols quedar demà a la cafeteria?”. Jo sense pensar-m’ho ni una sola vegada vaig acceptar.
El dia següent en despertar-me tot passava com en el somni que havia tingut feia poques setmanes: no sabia què posar-me, ni com pentinar-me i quan vaig arribar, en Pol em va agafar la mà i em va donar una rosa i ens vam passar hores i hores mirant-nos, però aquesta vegada no va sonar cap alarma.
PARBHJOT KAUR, 3A2
Amor a primera vista, per Irina Barseghyan
Fa molts i molts anys, una parella d’enamorats va patir una gran tragèdia degut a que, en aquelles èpoques, l’amor entre famílies econòmicament diferents no era gens fàcil.
Tot va començar a finals d’estiu de l’any 1965, quan la Lilia, una jove de 17 anys, passejava tranquil·lament per una plaça amb una cistella plena de fruita. Tot seguit, un noi alt, ros i d’uns 18 anys va passar corrents pel seu costat i, sense voler, la cistella va caure i totes les fruites van acabar per terra. El noi, avergonyit, li va oferir educadament ajuda i es va ajupir per recollir-les. Però a l’aixecar-se, les seves mirades es van creuar i es van quedar així un parell de segons, fins que el noi va marxar corrents.
Al cap d’una estona, la noia va arribar a casa seva i mentre remenava la cistella de fruites, va trobar un paper on hi apareixia el nom i l’adreça del noi, que resulta que es deia Ruben i que vivia on tots els que tenien pocs diners.
A l’endemà, quan va passar per aquell carrer que sortia a l’adreça, es va trobar a en Ruben treballant d’escombriaire al carrer. En aquell moment, es va recordar del seu pare, que sempre li havia explicar que els escombriaires mai tindrien futur i que no s’ajuntés amb ells. I va marxar ràpidament d’allà.
Unes setmanes després, la noia va començar el seu últim any d’institut i no hi va haver dia en que no es recordés d’aquell noi del que es va enamorar tan sols a primera vista.
Un dia, la Lilia va sortir tard de l’institut perquè tenia un examen molt important. A la sortida va veure un escombriaire netejant el pati, i quan es va girar, el va veure. Era ell. Després de tant de temps es van trobar un altre cop. Ell es va apropar a la noia i es va presentar. La noia, molt nerviosa, li va donar les gràcies per ajudar-la l’altre dia, i a ell, com li agradava tant, li va demanar sortir a passejar l’endemà. Ella va acceptar, i va marxar corrents.
Van quedar el dia següent i van passar una bona tarda junts. Dos dies després, el 22 d’abril, van tornar a quedar. Quan la noia estava a punt de marxar, el noi li va fer un petó a la galta i li va dir si volia ser la seva parella, ja que s’havia enamorat completament d’ella. Confusa, no va saber que dir i li va prometre que el pròxim dia li ho diria.
Quan va arribar a casa, el seu pare, enfadat, li va preguntar que feia pel carrer amb un noi, ja que li havia prohibit sortir amb nois fins als 20 anys. Ella es va quedar muda, i el seu pare la va advertir que com la tornés a veure pel carrer amb un noi, la portaria a un internat durant 3 anys.
Com que li va prometre que el dia següent li diria al noi la seva resposta, va anar on quedaven sempre, a la costa del mar de Lloret, i allà li va dir que no podia per culpa del seu pare. Trista, va marxar sense deixar que el noi digués res; només li va donar una abraçada. Quan va arribar a casa, va veure que hi havia una carta a la butxaca on deia si la resposta era no, es trauria la vida perquè ja no volia viure si no era al seu costat.
IRINA BARSEGHYAN, 3A2
Autosuperació, per Aroa Puertas
Era un 9 de març, data de vaga i per primera vegada aniria a una manifestació.
En Jacob m’estava esperant a la porta del meu pis, segurament escoltant alguna d’aquelles cançons de rock que tant ens agraden. Jo em prenia el meu temps per arreglar-me, era de bon matí i el simple fet que els rajos del sol em donessin a la cara em feia molta mandra, però ja m´havia compromès a anar-hi; a més, veuria a aquell xaval que guaitava al portal i que em robava els sospirs.
Em reflectia un cop més al mirall mentre em repetia que seria un dia genial. Vaig fer un cop d’ull a l’hora, arribava tard, vaig fer dos petons a ma mare i agafava una jaqueta per la seva insistència en què faria fred (típiques coses de mares).
Només creuar la sortida de l’edifici en Jacob em va fer uns dels seus encegadors somriures i tot seguit ens vam dirigir a la plaça de la biblioteca. La manifestació va ser breu però amb un missatge clar. Finalitzada la protesta, com dos enamorats ens vàrem escapar dels ulls de tothom i ens encaminarem a la platja, a poc a poc mentre jo parlava de la meva por al mar el noi m’anava hipnotitzant amb la seva mirada rebel i tendra cap a la sorra. Ens vam aventurar fins a la riba, on per sentir aquella sensació més real em vaig treure les sabates, sense dubtar-ho. Ell em va agafar suaument de la mà i mirant-me als ulls em va dir que no m’alarmés, va llançar el seu calçat cap enrere i jo vaig fer el mateix. Varen caure al mig de la platja entre la Dona Marinera i el Castell d’en Platja, amb la brisa mediterrània fent un eco a les seves paraules. Vàrem fer unes passes i tremolant al mateix temps que segura em resguardava amb el palmell de la mà del jove que m’havia robat el cor, una onada ens va mullar fins als genolls i entre rialles corrent vam tornar a terra.
De manera natural ens vam incorporar i seguts vam entrellaçar els nostres dits i em va dir: “Hem de superar els nostres temors, quan no entens una cosa és normal que t’espanti”. Era el primer noi, no, persona, que en comptes d’insistir en què l’oceà no m’havia d’horroritzar sense arguments, havia dedicat part del seu temps en explicar-me el per què de les coses.
Estava ofegada, però no era al pèlag , estava emocionada realment, el cor se’m va encongir, em feia mal però d’una forma bonica. Observava aquella dama de bronze que cernia rere el meu poeta, la meva obsessió; tota ella, muller immortal, em xiuxiuejava que aquell era l’indicat. Vaig tornar la meva visió a en Jacob que em mirava amb desig. Jo em ruboritzava mentre buscava alguna excusa per atrapar el seu alè. De s’obté la naturalesa va fer el seu camí.
-Tens una pestanya -L’hi vaig dir amb les galtes enceses mentre li enretirava de la cara i apropava a la boca per bufar. Així ho va fer, va costar una mica que surtis volant però ho vam aconseguir. Vam fer una rialleta ximple i em va preguntar amb una veu acollidora
-Vols saber què he demanat?
– És clar -vaig fer un somriure suau.
– És un pe…- va començar a pronunciar.
Jo sabia què era però no ho volia dir. un altre cop tenia la inquietud d’equivocar-me potser, d’asfixiar-me en aigua salada
– Un peix!- vaig mig escridassar per trencar aquella tensió. Va riure
– No, prova un altre cop -vaig aclarir la veu al mateix temps que m’apropava als seus llavis. Em vaig quedar a un pam.
– Saps? Com tu, jo també tinc les meves pors però de vegades un s’ha de llançar al mar
En veu baixeta al cau de l’orella li vaig dir tremolosa “petó”. No ho vaig poder evitar, seguidament el vaig besar, tenia un gust dolç com mai havia provat i era suau com cap altre. Es va aferrar com si m’entregués l’ànima. Jo ho vaig fer com si la vida em depengués d’això, em vaig deixar portar per l’onada…
Ja ho puc ben dir, no li tinc pànic a l’oceà, de fet ara és un dels meus llocs preferits, una altra lliçó, una metàfora més per a l’autosuperació.
AROA PUERTAS, 3A2
FINALISTA DE PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 2
La caixa misteriosa, per Tatiana Kozhehykina
Un dia estava passejant pel mar de Lloret amb la meva amiga Laura. Les ones eren molt grans, i de sobte vam veure una caixa de fusta molt vella i plena d´algues. Ens vam apropar cap a l´aigua, i la vam treure.
La caixa tenia un cadenat vell i oxidat. Vam agafar una pedra gran i punxeguda i amb molt d´esforç vam trencar el cadenat. Vam obrir la misteriosa caixa, i vam començar a remenar tot el contingut de la caixa. A dins trobàrem un munt de fotos velles, a les fotos sortia una noia molt bonica, els seus cabells eren llargs i arrissats. Els seus ulls eren liles, aquesta noia em recordava una sirena. També hi havia un diari, però no el podíem llegir perquè estava escrit en jeroglífics, semblava egipci. La Laura va treure de la caixa un queixal de tauró daurat. També hi havia una petxina, i a dins una perla brillant i molt gran.
El més interessant que vam trobar va ser un penjoll, i darrere del penjoll hi havia el dibuix d´una sirena. Seguidament ens en vam emportar la caixa a casa meva i la volíem amagar, però quan estàvem corrent cap a la meva habitació a meitat del camí vam veure el meu avi. El meu avi va dir que ens quedéssim quietes, i es va apropar. Va començar a remenar la caixa i quan va veure la noia de la foto es va sorprendre i es va quedar pàl·lid. Li vam preguntar què li passava, i ell ens va explicar que ell coneixia a aquella noia. Va dir que ell abans era mariner, i un dia la va conèixer amb ella, es van enamorar els dos un de l´altre. Però ella era una sirena i mai es feia vella, però ell en canvi sí. I ens va explicar que ella vivia en una cova darrere d´unes roques. Un dia ell va deixar-la perquè ell ja era vell, i ella era igual que abans, i després d´això ell no sabia res d´ella. Nosaltres estàvem al·lucinant, no enteníem res.
L´avi va anar corrents a la seva habitació i va tornar amb un àlbum de fotos, ens va ensenyar un parell de fotos, i a les fotos sortia ell i la sirena. Ell va dir que encara l´estimava i volia tornar a estar amb ella, va dir que havia comès l’error més gran de la seva vida deixant-la anar. Va sortir de casa corrent, i va dir que anava a la platja a buscar-la.
TATIANA KOZHEYKINA, 2A5
El dia perfecte, per Elvira Díaz
Un dia vaig anar amb la meva colla d’amigues a veure una pel·lícula al cinema de Blanes. Vam anar al Caprabo del costat i vam comprar begudes, crispetes, xocolata i patates. Les vam ficar en una motxilla perquè els vigilants no se n’adonessin.
Veient la pel·lícula vam conèixer a un noi molt guapo i amb una veu impressionant, que ens va demanar si es podia posar al nostre costat; vam parlar gairebé tota la pel·lícula.
Quan va acabar la pel·lícula vam anar a la part de sota a sopar tots junts perquè vam comprar el tiquet on hi havia inclòs un entrepà, patates fregides i una beguda. Ell i el seu germà, que estava mirant una altra pel·lícula, van dir d’anar a casa seva a jugar a la play però com que no els coneixíem molt vam dir que millor anar a fer un volt per Blanes i després anar tots junts a Lloret.
A les 19:50 em va trucar la meva mare, i va dir que tornéssim ja a Lloret. Quan vam arribar vaig dir d’anar a la platja a estirar-nos a la sorra una estona i veure el preciós mar de Lloret. Les meves amigues i el seu germà van dir que no, però vam anar-hi ell i jo.
Després d’estar uns 20 minuts estirats i abraçats a la sorra amb va fer un petó. De cop i volta, quan em va fer el petó l’aigua es va tornar vermella. Ens vam espantar i vam marxar cadascun a casa seva però l’aigua era preciosa.
Quan vaig arribar a casa vaig posar-me el pijama i vaig veure que m’havia ficat a la butxaca un paper amb el seu número de telèfon apuntat i una frase dient: “La platja de Lloret és increïble, igual que tu”
ELVIRA DÍAZ, 2A5
Memoria de un naufragio emocional, por Marta Quellos
Desciendo hasta la playa, donde las olas me lamen los pies fríamente. El cielo está gris, nublado, acorde con mi estado de ánimo y el motivo que me ha traído hasta aquí, a principios del frío noviembre.
Observo el castillo que queda a mi izquierda y me invita a imaginar historias fantásticas de dragones, príncipes y princesas. Si dirijo mi atención al lado opuesto veo una estatua de una chica de la que se dice que, en su momento, esperó un milagro proveniente del mar azul, tal vez igual que estoy haciendo yo.
El viento me enreda el pelo, humedecido por el clima y por las gotitas que levantan el vuelo de la superficie marina hasta mí. Es frío. Me atraviesa la camisa y los tejanos, dejándome calada hasta los huesos. Lágrimas pequeñas, tímidas como si tuvieran miedo a salir, se atreven a dibujar regueros por mi rostro.
Contemplar el mar tal y como tú y yo solíamos hacer me inunda la mente de recuerdos que se me clavan como punzones y me hieren como balas perdidas que, sin embargo, aciertan en mi corazón; porque esto no debería haber acabado así, porque nunca deberíamos haber dejado de ser un “nosotros” para volver a ser un triste “tú y yo”.
Una gota se deja caer en mi cabeza. Luego otra y otra. A mis espaldas, el paseo se vacía a medida que la lluvia baña las calles. Sin apenas apercibirlo al principio, un torrente de emociones me inunda y doy rienda suelta al llanto. Los sollozos sacuden mi cuerpo, la vista se me vuelve borrosa y mis rodillas se hunden en la arena húmeda. Decido sacarlo todo porque es imposible contener tanta agonía mientras reparas pieza a pieza el corazón que te ha sido roto.
Una vez vacía, me siento y contemplo cómo el mar ruge, enfadado con todo y con nada, y, por primera vez, soy consciente que, aunque sé que lo que fuimos se deshará de manera lenta, imperceptible, tal vez sí sea cierto que la vida sigue si luchas para que siga. Como el mar, que salta, ríe, duerme, ruge y aquí permanece, testigo de derrotas y de victorias olvidadas o mantenidas en secreto.
MARTA QUELLOS, 4A3
La màgia dels desitjos, per Marta Aznar
Aquell era un dia bastant trist per en Pere, era a la platja des de feia quasi dues hores i encara no havia aconseguit oblidar-la, aquella noia no sortia del seu cap, era incapaç de no pensar en aquells ulls, aquell somriure que tant li agradava mirar. Últimament, en Pere, s’havia estat refugiant en el mar del seu poble, Lloret de Mar, cada cop que hi anava i s’estava mirant-lo durant hores oblidava per moments aquells tres anys en els quals la Sara havia aconseguit canviar completament la seva forma de veure l’amor. Ella era l’única en què podia confiar, el temps que passava amb ella era fantàstic, però tot allò va canviar fa quatre mesos, el dia en què la Sara li va explicar que es mudaria a Canadà, ja que el seu pare havia perdut la feina i n’havia trobat una altra allà.
El mòbil d’en Pere va vibrar, era l’Aleix, que li recordava que havia quedat amb la seva colla d’amics feia més de mitja hora.En Pere no tenia ganes d’anar, però no podia deixar als seus amics de banda per culpa d’una noia que segurament no tornaria a veure mai més, així que va contestar al missatge preguntant-li on eren. Ràpidament l’Aleix li va respondre que eren a la Dona Marinera, en Pere era al castell, així que no trigaria massa en arribar-hi, mentre caminava només pensava en la Sara , desitjava tant tornar-la a veure.
En Pere ja veia de lluny als seus amics, hi eren tots,estava l’Aleix, la Núria, en Pol, l’Anna i l’Adrià. En Pere es va apropar a ells, es van saludar i l’ Aleix, que semblava més nerviós del habitual va començar a parlar intentant controlar els seus nervis:
-Pere, saps què farem?
-Què? -va preguntar en Pere confós per l’actitud del seu amic.
-Saps que no crec massa en les llegendes, però he sentit que si poses la mà al peu de la Dona Marinera, mires l’horitzó, tanques els ulls i demanes qualsevol desig, aquest es fa realitat. Per què no ho proves?
-Aleix, tot això són mites, sembla mentida que t’ho hagis cregut.
-Va Pere, segur que et ve al cap algun desig, confia en el mar de Lloret.
En Pere no s’ho acabava de creure, però no tenia res a perdre i el seu desig, el tenia ben clar.
-D’acord, ho intentaré. Va acabar acceptant.
Tot seguit en Pere va fer cas a l’ Aleix, va posar la mà a la freda pedra, i mirant l’horitzó va tancar els ulls, només pensava en la Sara, la trobava molt a faltar,aquells quatre mesos s’havien fet eterns sense ella, només desitjava tenir-la al seu costat un altre cop.Sense poder-ho evitar, una llàgrima va caure de la seva galta.
-Per què plores? va sentir just davant seu.
No podia ser, aquella veu se la coneixia molt bé, era aquella veu amb què havia compartit els últims tres anys de la seva vida. Sense pensar-ho dos cops en Pere va obrir els ulls i va descobrir que el seu desig s’havia fet realitat.
Així va ser com en Pere es va adonar que el pare de la Sara havia tornat a la feina i la Sara, juntament amb la seva colla d’amics, van decidir que la millor forma de dir-li era al mar de Lloret.
Marta Aznar, 1A5
No te olvidaré, por Alexandra Contreras
Aún lo recuerdo.
No me gustaba el mar,
pero al ver tus orgullosos ojos
me empecé a interesar.
Era una mañana en calma.
El cielo, en el mar se reflejó.
Cuando me miraste
una ola impactó en mi corazón.
El orgullo de un padre floreció
y a su vez,
ese sentimiento inigualable
me enterneció.
Se hizo de noche,
el mar, era para la luna un gran mirador.
Tus ojos, brillantes estrellas
deslumbraban todo a su alrededor.
Ha pasado mucho tiempo,
pero aún cuando entro al mar,
siento tus abrazos en las olas
y en el cielo tu dulce mirar.
ALEXANDRA CONTRERAS, 1A1
Viento de levante…, por Neus Trull
Viento de levante,
haz deslizar este barco hacia adelante.
Viento de poniente,
haz correr este barco atrevidamente.
Olas, balanceadme en vuestro regazo,
y así tranquilo me desplazo.
Nívea espuma desprendéis
al romperos en pedazos.
Sol ardiente y abrasador,
deslúmbrame con tu luz,
claridad que desprendes con fulgor
de alba a ocaso encantador.
Noche estrellada,
enséñame el camino hasta mi llegada.
Luna, rodaja de melón,
endulza este viaje hasta al fondo de mi corazón.
Porque es el mar mi hogar,
el viento, mi motor,
las olas, mi transporte
el sol mi, despertador
las estrellas, mi brújula
la luna, mi dulzor
que más necesito si no es este amor.
NEUS TRULL, 1A1