I aquí estava jo, assegut en una roca, observant un immens mar davant meu. Pensant si havia fet bé de dir-li el que sento al noi que m’agrada. Ja fa dos anys que m’agrada el meu millor amic: l’Aaron.
Ahir, mentre estava al P de PA (una cafeteria molt coneguda a Lloret) vaig enviar-li un missatge per dir-li d’una vegada el que sento. Estava nerviós, i a més, tenia por, perquè els dos som nois i amics des de fa molt, però ja era hora de dir-li-ho. No vaig estar gaire estona esperant fins que va arribar, es va asseure i vam prendre suc de taronja. Passat un minut, em va preguntar què passava, que per què volia veure’l. Jo, més vermell que un tomàquet no podia estar. Pla B, havia d’escapar-me. No vaig ser prou valent per dir-li-ho encara no n’era capaç, però en tenia ganes. Abans d’anar-me’n corrents vaig xiuxiuejar molt fluixet “m’agrades Aaron”. Vaig aixecar-me i l’Aaron em va mirar sorpès. Resulta que va sentir el que li havia dit, i jo, com un ximple, corrents. L’Aaron corria darrere meu cridant que m’aturés. Quan ja no el veia darrere, vaig anar a casa plorant com un nen petit.
L’endemà, és a dir, avui, he anat a passejar per la vora del mar, un dels meus llocs preferits de Lloret. Aquesta platja és com el meu refugi, un lloc on estic en silenci pensant, això sí, només a l’hivern; l’estiu és una altra cosa. Mentre estic a la roca, mirant com van i venen les onades, una veu coneguda em fa aixecar sorprès.
-Miquel! -L’Aaron s’apropa a mi.
-Què hi fas tu aquí? No et vull veure! Ves-te’n! -Crido allunyant la meva vista d’ell.
-No deixes parlar a la gent, oi? No pots crear les teves teories sense escoltar abans el que l’altra persona et dirà, saps això no? -Diu mentre jo miro al terra amb les mans als ulls, estic plorant.
-Eh?… ah? -Aixeco la vista i m’abraça.
-Miquel, tu també m’agrades. I per cert, abans de sortir corrents has de pagar… -Reia pel que havia dit, i jo plorava d’alegria mentre corresponia a l’abraçada. Ens separem, i em mira fixament. Va apropant el seu rostre al meu. A mil·límetres de la meva boca s’atura. Inconscientment em poso de puntetes i ell ajunta els nostres llavis. En aquest moment crec que podria morir en pau.
I així estic, en unes roques de la platja d’un poble molt curiós, besant l’Aaron, o més ben dit, ell besant-me a mi. Sense acabar l’abraçada, paro el petó i agafo aire. El miro amb felicitat i em torna la mirada. Sense dubtar-ho ni una sola vegada, li regalo un somriure.
KATE ZUGIC, 2A2
Em giro lentament i miro com l’aire fa moure els seus cabells i tinc la sensació de tenir-la a pocs centímetres, però no és així. Cada cop que sento que estic a punt d’estar al seu costat, s’allunya, més i més.
31 de desembre de 1980
Encara recordo aquells dies d’estiu, on no hi havia preocupacions, on les hores passaven i no calia mirar el rellotge perquè era al teu costat.
Hace mucho tiempo, cuando yo aún era un joven estudiante, durante los veranos trabajaba en la playa. Ayudaba a mi padre con su restaurante, atrayendo a los posibles clientes que pasaban por la zona para así ayudar a mantener estable el negocio. Algo que realmente me gustaba, ya que siempre hacía algún que otro amigo.
En una cálida tarde en Lloret de mar, se encontraba aquella muchacha de ojos azules que a Juan tanto le chiflaba, aquella muchacha que siempre se encontraba en la orilla del mar y a la que el reflejo de las aguas cristalinas hacían más bella, aquella muchacha de pelo moreno y sedoso y que siempre estaba acompañada de una sonrisa inmensa y bondadosa que parecía que atraía a las olas.
Miré hacia la derecha y, a través de aquel espejo que me separaba del maravilloso paisaje, vi a una niña sentada en una roca rodeada de palmeras y otros tipos de plantas. Estaba de espaldas y vestía un conjunto verde parecido al verde de las hojas que empiezan a florecer con la llegada de la primavera. Lo pasé por alto y seguí degustando aquel delicioso plato, pero la niña seguía ahí, sola. Dejé lo que estaba haciendo para dirigirme a aquella chiquilla de pelo rubio peinado con una trenza. 
He vuelto a caer en el vicio insano de pensar en ti, de volver a aquel mirador que fue testigo de todas nuestras huidas. El mar y su vaivén de olas me recuerda a nosotros, que siempre fuimos de idas y venidas y de echar sal en la herida. Ya ni rastro queda de todas las promesas que nos hicimos atando aquel candado con nuestros nombres inscritos al filo de la barandilla y echando a perder la llave en las aguas cristalinas. Creímos que nuestro para siempre se cumpliría. Mientras la brisa me acaricia el rostro y enreda, juguetona, mi pelo, miro hacia los lados con la esperanza de verte aparecer, pero la soledad en la que me encuentro me lo dice todo. Lo único que puedo observar es la estatua de una mujer. Cuenta la leyenda que ella también se quedó a la espera de ver regresar a su amor. Me pregunto cuánto tiempo le llevó, cuanto tiempo me llevará a mi dejar de esperar algo que sé que no va a volver. ¿Cuántas veces habré de recordarte, cuántas habré de pensarte, antes de olvidarte?
Fa molt de temps, el poble de Lloret de Mar a la costa de Girona tenia la seva pròpia monarquia, en Pere que era el rei. Aquest rei tenia una filla anomenada Maria. La Maria estava enamorada d’un cavaller magnífic, tenia molts noms… El cavaller de la Llança, el cavaller de Lloret de Mar… Però també es deia Jordi. En Jordi i la Maria estaven enamorats però el Rei Pere no aprovava la relació. En Jordi era el millor cavaller del Regne, però no venia d’un bon llinatge i per això sempre entrenava per aconseguir la ma de la princesa. Un dia el rei va manar que els cavallers de l’elit anessin a derrotar un drac que sempre els robava els ramats d’ovelles.