Fa  molts i molts anys, a prop de la platja de Lloret de mar, la gent deia que a la nit se sentia un soroll estrany, com si hi hagués algú rondant per allà intentant espantar els habitants.

 La gent s’anava espantant cada cop més i anava a viure a un altre poble de la por que tenien. Alguns deien que era un fantasma, uns altres pensaven que era un monstre marí, etc.

 Un dia l’alcalde va posar unes càmeres de vigilància per tal de saber què provocava el soroll.

 Al cap d’una setmana van revisar les gravacions i van veure un  antic pescador. Al dia següent van anar a investigar i se’l van trobar amagat rere una roca. Els hi va dir que no volia que el descobrissin perquè ja no volia seguir sent pescador i es va fer passar per mort.

Neus Gibert, 1A4

 

Un dia d’hivern, Lloret es va aixecar amb el mar alterat. Dos nedadors que tenien pensat anar a nedar a l’hivern per aprendre a aguantar diferents temperatures del mar, quan van arribar, van veure tot allò i es van decebre.

Llavors van decidir que com que eren les 9 del matí, tornarien a la tarda, quan el mar es tranquil·litzés.

− Però… i ara què fem? −Va dir en Marc.

− Podem quedar-nos a mirar el mar una estona, en els bancs , asseguts, parlar i mirar fins on arriben les onades.  −Va respondre en Pablo.

− D’acord, a més a més, el mar de Lloret és molt bonic.

Es van asseure als bancs del passeig marítim i van estar parlant i divertint-se fins les 11 del matí:

− Vinga, fem pluja d’idees!  −Va dir en Marc mentre una onada els hi arribava gairebé als peus.

− Això sí que sembla una pluja!  −Va dir en Pablo.

De sobte, en Marc va cridar:

− Ja sé! Anem a la Piscina Municipal!

I així va ser, van anar a la Piscina Municipal i s’ho van pasar genial. Cap a les 2 del migdia estaven dinant al KFC de Lloret de Mar, davant de la platja.

− Què farem al final? −Va preguntar en Pablo.

− Hi anirem, no?  −Va dir en Marc.

− Però el temps no ha millorat i…

− D’acord, hi anirem i jo em llençaré al mar, nedaré lluny i tornaré molt ràpid!  −Va dir en Marc amb to de valent.

− Però no és segur…

− Que síí! Ja ho veuràs!

Poc després van anar al mar i en Marc s’hi va tirar. Va nedar molt lluny, ni en Pablo el podia veure, però en Marc mai va tornar. En Pablo es va quedar esperant fins que es va quedar de pedra i es va convertir en el Mariner.

No creguis que perquè la gent pensi que ets molt valent, sortiràs guanyant.

Clàudia Barrero, 1A4

 

Tot va començar quan em va sonar l’alarma del despertador, era un d’aquells dies tan calorosos que em quedava enganxada als llençols.

No tenia res a fer, així que vaig estar rumiant força estona i vaig pensar d’anar a la platja. Un cop sortint de casa em vaig recordar de què no havia agafat la crema solar i vaig haver de tornar a entrar. Buscava i buscava, però no la trobava, no tenia altra opció de comprar-ne una nova.

Després d’un llarg passeig, anant a comprar un pot de crema, vaig poder arribar a la mar. Era la mateixa mar de sempre, la de Lloret de Mar, però aquell dia la veia especial, d’un altra manera, com… UN DIAMANT!

Les onades eren molt petites, més ben dit, no n’hi havia i l’aigua brillava tant com els diamants. Vaig trepitjar la sorra i també la notava diferent, més suau, fineta, com… EL SUCRE!

No vaig tardar ni vint segons a estendre la tovallola i a ficar-me mar endins. L’aigua no estava ni molt calenta ni molt freda, normal, com a mi m’agrada.

Va passar una mitja hora i se’m va arrugar una mica la pell. Semblava una iaia! Vaig sortir de l’aigua i vaig posar-me a prendre el sol, volia estar morena, com les noies tan maques brasilenyes, doncs més o menys així.

Ja es feia fosc, i mentre contemplava el paisatge tan bonic, vaig recollir les meves coses i vaig tornar a casa, caminant, donant un passeig i recordant el tacte de la sorra i les vistes tan maques que deixava veure la mar.

Mònica Garcia, 1A4