<<Ja han passat 72 dies que no hi ets. M’ajec a la sorra, m’acomodo la cotilla, respiro i observo el mar. Sempre em va dir que si un cop faltava, anés al mar. Mai vaig entendre per què. Jo només hi veig aigua, però ell hi posava tanta passió que realment vaig pensar que hi tenia alguna cosa especial. El primer que vaig pensar va ser en els seus ulls, blaus com el mar però si t’hi fixaves bé podies viure l’infinit. Tants cops que vam passar en aquesta platja, olorant la sal i corrent sempre que una onada gran venia cap a nosaltres. Quan ens quedàvem fins a les 7 mirant com el sol s’amagava i sortia la lluna que amb la seva llum fiqués el mar amb un color fosc. Així és com el veig ara sense ell aquí present. Sembla tot mort, els peixos se’n van, la brillantor del sol contra el mar han marxat amb ell…>>
Va girar el cap i va contemplar Lloret de Mar, tot era ple de camps i plantes, com serà aquest poble quan ella marxés al mar a buscar a aquella persona que va atrapar el seu cor? El tornaria a veure? O els cargols de mar, les meduses o simplement l’aigua se’l van endur lluny d’ella? S’aixeca, ara sabria totes les respostes de les seves preguntes? Es treu les sabates, les deixa a un costat i s’apropa al mar. El seu vestit de llana es va mullant. De fons escolta crits d’homes advertint que no s’apropi més, que és perillós per a una dona. Ella no en fa cas, vol saber els secrets del mar, el que amaga. Vol veure el vaixell on el seu home va morir defensant el poble, i sobretot veure’l a ell, els seus ulls com el mar.
Sandra Esquerrà, 4A1
Avui li havia tocat cuidar els nets, feia moltíssim temps que no els veia i això li molestava, un avi no té dret a veure seguit als seus nets i divertir-se una estona? En fi. Van trigar bastant a arribar, ja sabia que la seva filla era impuntal, tot fos per estar amb els seus estimadíssims nets. Quan els joves van entrar corrents a casa seva semblà com una finestra oberta que renovava l’aire dens i avorrit de sa casa i l’emplenava de vitalitat i alegria. “Quin parell de trastos són aquests dos”. Pensava l’avi mentre els mirava córrer pel seu voltant. En Jordi s’apropa a ell i diu:
Surto al carrer després de tota la nit sense dormir. Quan aconseguia tancar els ulls un grup de turistes joves passava cridant i cantant i em desvetllava. Quan no eren turistes, era una parella d’adults discutint o la policia mateixa, fins i tot l’abocador amb el seu camió.
Em trec les sabates, els mitjons i m’arromango una mica els pantalons. Entro a la platja i començo a sentir la sorra entre els dits, humida. Noto un calfred però continuo caminant fins arribar a la vorera del mar. Les ones peten fort, esquitxant gotes d’aigua salada i produint un soroll relaxant. M’obligo a retrocedir un parell de passes per evitar cap accident. Respiro profundament i m’envaeix l’olor salada de la mar. Quan veig que no hi ha cap onada gran m’apropo per aconseguir tocar l’aigua. L’aigua, tenyida de blanc i en forma d’escuma em toca els peus i sento com el cos reacciona amb l’aigua freda, molt freda, però alguna cosa no em deixa retrocedir, Els peus, enfonsats en la sorra humida es mouen lentament i miro l’horitzó. Després d’un parell de minuts de meditació surto de la platja i deixo que l’aire de la tramuntana em sequi els peus mentre em pentino una mica els cabells rebels que s’han mogut del seu lloc. A continuació, segueixo el camí.
Hi havia una vegada una senyora que anava cada dia a banyar-se al mar de Lloret. Encara que hi hagués el fred de l’hivern, o les pluges de primavera, es banyava al mar. Alguns dies no tenia temps, així que es banyava de nit.