“Naveguem a l’horitzó
sense perill a la mort”.
Sento paraules teves
que ara ja no hi són.
Quins records
m’arriben d’aquest lloc
ple d’aigua i vaixells
que ploren el teu adéu.
Encara escolto
la teva veu dient,
“Navegar al mar
és com caminar pel cel”.
Tothom no para de plorar
i mare no deixà de resar,
espero que tornis amb vida
sinó solitaris ens deixaries.
T’envio aquest mussol
amb un missatge
perquè no em deixis sol
Javi de la Coba, 1A1
“El terror és present a cada cèl·lula del meu cos. Sento com pas a pas el meu perseguidor escurça la distancia entre ell i jo. Les nostres respiracions agitades es fonen amb la remor del mar tan tranquil que sembla estar dormint, guardat pels estels. El carrer està desèrtic, així que intentar demanar ajuda resulta ser completament inútil. Si vull salvar la vida només puc córrer. Així que corro. Corro tant de pressa com em permeten les cames fins al final del passeig de Mar, on un Castell s’alça imponent davant dels meus ulls.
Sense pensar-m’ho dues vegades avanço pel camí de ronda intentant no entrebancar-me. Caure suposaria la pèrdua de tota esperança. La persecució continua a través del túnel i cada cop ens separen menys metres. És quan estic pujant les interminables escales que m’adono que necessito un pla. Sí, un pla genial. Quan els meus ulls localitzen un trencant amb unes escaletes les baixo a batzegades i m’amago el millor que puc entre unes roques. “Si us plau, que passi de llarg”, li imploro a qui sigui que em pugui estar escoltant. Però ell és el caçador i jo sóc la presa. Em troba i em llança amb una força sobrenatural contra les roques que se suposava que eren la meva salvació. Es queda immòbil, respirant irregularment per la cursa, o potser per l’adrenalina que li provoca la situació, no ho puc saber. Sé que espera que m’aixequi i lluiti, però no per misericòrdia, sinó per diversió; tant com ell com jo som plenament conscients que no tinc cap oportunitat de fugir. Així que em quedo quita, bocaterrosa, absorbint el fred de la sorra i la pau de les onades. Em faig forta quan sento les passes parsimonioses que se m’acosten. D’una revolada em gira i m’agafa de la samarreta, fent que quedi suspesa a un pam i mig de terra, molt a prop del seu rostre de faccions perfectes. Obre la boca mostrant-me uns ullals blancs perfectament esmolats que brillen tènuement a la llum de la lluna. Els dirigeix ferotgement al meu coll quan…”
—Paula! La pizza ja està a punt —crida la meva mare.
Tanco el llibre amb un cop sec, apago el llum i vaig a sopar.
MARTA QUELLOS, 4A3
FINALISTA PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1
En el castell Rocomm, en un poble de París, a la seva habitació hi havia el noble Jussuis llegint les cartes que s’intercanviava amb una noia del poble.
Ell sabia que a l’endemà havia d’escollir entre tres noies però cap li agradava. Li va venir una inspiració divina i va decidir dir-li a la noia d’escapar-se i anar pels mars fins poder arribar ben lluny del seu poble. Ja eren les 2.34h de la matinada i es van trobar al port i van decidir agafar un vaixell i escapar-se. A les 12.12h del migdia, en el castell el buscaven per començar la cerimònia. Van trucar a tots el guàrdies del poble. Al mateix temps també buscaven a la noia però com el pares ho sabien tot només estaven preocupats per si es jugava la vida.
Anaven pels mar d’Itàlia. No estaven preocupats perquè es van adonar que si estaven junts no els feia falta res més.
Passaven les hores, van suspendre la cerimònia, tots desesperats i sense notícies. Al dia següent, després d’una nit de passió en el vaixell, es varen despertar a prop d’un poble sense gent. Ell va veure el mar i va decidir posar-li el nom de Lloret per dedicar-li el seu amor a la Lloretessa, el nom de la seva estimada.
Per altra banda, en el castell van agafar un helicòpter per resoldre aquella estranya desaparició mentre ells buscaven solució per aquell poble. A les 23h es van estranyar que en aquell moment arribés un helicòpter.
Només havien passat dos dies que estaven junts i ja els havien trobat. Els guàrdies van avisar a les famílies. En Jussuis per evitar casar-se amb una altra noia es va ofegar en el mar i en el mateix moment un guàrdia, sense voler, va matar a la noia. Acabat tot aquest caos van decidir que aquell mar es diria el mar de Lloret i el poble Lloret de Mar.
MARC DI TECCO, 2A4
Sóc un lector principiant que s’ha transformat en un escriptor frustrat. El meu nom és Àlex. Vaig viure tota la meva infància capficat en un món de pàgines. Només llegia, no m’interessava el món exterior encara que tenia una bona família.
El meu pare era empresari i la mare directora d’un banc. Quan tenia 14 anys i ja prenia consciència del meu voltant, els meus pares van morir en un accident d’avió mentre anaven a Nova York a fer negocis. Des d’aquell dia el nen innocent enganxat als llibres va acabar aficionat a les drogues o, més ben, dit pillat per elles.
Realment ara estic demacrat, encara que en teoria estigui ja rehabilitat, d’aquestes “merdes” no se’n surt mai. Un cop entres ja no surts.
Quan estava ingressat vaig començar a fer tallers estranys i un d’ells era de ceràmica. Vaig quedar molt penjat amb allò de fer gerros, fora conyes, encara que tot el que feia ho acabava escrivint. Vaig passar de llibres a drogues i de drogues a escriure com un boig. Crec que tinc un talent natural a dependre de qualsevol cosa.
Una vegada la psicòloga em va trobar els escrits i des d’aquell dia em tracten com un psicòpata. Al cap dels anys vaig sortir d’aquell manicomi. Però com a mínim al manicomi estava acompanyat. Ara només tinc paper, desordre i penes.
No menteixo quan dic que Àlex va morir als 14 anys, i no pels pares que m’importaven ben poc si no per allò del crack i la mala vida. Per alguna raó tot ho relacionava amb Lloret que és on vaig néixer. Curiós que era ben desgraciat des de nadó, vaig néixer prematur en un viatge de negocis en un hotel de Lloret a mitja matinada. Tot estava relacionat amb Lloret teníem com un vincle, com ja he dit abans, així que, ¿quin millor lloc per matar-se que en el mateix que vas néixer? Te’n vas d’on vens, que és de curiós.
Dit i fet, aquí em trobo, en un penya-segat a la vora del mar de Lloret, no sé si sóc a Calella o a Fenals però hi sóc… (Són efectes secundaris d’una sobredosi, ja ho tinc controlat, suposo). Només tinc pensat deixar-me guiar pel que passi a partir d’ara. Sé que estic acabat passi el que passi, així que qui trobi això veurà que mai va ser tot el que es deia, que no estava tan boig como tothom deia i que mai vaig arribar a trobar la felicitat. Fins aquí el meu últim relat en aquest món. Ara em fondré amb el mar de Lloret.
ANNA MOLÓN, 2A4
Els nois de 3r d’ESO estaven a la platja, Martina estava enamorada de Marco, un noi alt, amb els cabells foscos i els ulls de color cafè. Marco no havia parlat mai amb ella i anaven a la mateixa classe, els professors van fer parelles i a ells els va tocar junts. Ella estava molt nerviosa, havien d’anar en vaixell al mar de Lloret de Mar per netejar-lo.
Estaven molt junts i Marco començava a parlar amb ella. El vaixell va deixar de funcionar i ni ells ni el professor tenien mòbil per demanar ajuda. Martina estava espantada, era de nit i feia fred, Marco li va deixar la seva dessuadora. Ell li va dir que tot sortiria bé i que es relaxés una mica. El professor va aconseguir ajuda i els van portar a la vora del mar de Lloret.
Es van asseure a la sorra i es van abraçar, Martina li va dir que gràcies per tot i Marco es va apropar i li va fer un petó. Martina finalment li va dir el que sentia per ell i estava molt feliç.
Al dia següent Martina va buscar a Marco per tot l’institut i el va veure amb una altra noia, s’estaven embolicant i Martina va sortir plorant de l’institut. Ell la va veure i la va seguir, ella no volia parlar amb ell i li va dir que volia estar sola una estona i ell se’n va anar.
Havien passat dos mesos i ella no podia oblidar-se d’ell perquè l’estimava de veritat, però tampoc podia oblidar que ell només estava jugant amb ella . A ell li agradava ella de veritat? Martina es feia aquesta pregunta cada dia. Marco estava sortint amb aquella noia però li agradava Martina.
Al final només van ser amics encara que s’agradaven mútuament.
CÈLIA KRABBE, 2A4
Hi havia una vegada un noi molt atractiu que sempre es passejava per la platja de Lloret de Mar per la nit. Sentia que tenia com una espècie de debilitat per aquell mar de Lloret que era de color blau fosc molt intens, i amb unes onades molt lentes que et donaven la sensació de tranquil·litat.
Ho feia cada dia, es podria dir que va esdevenir la seva rutina de nit. Sempre es quedava assegut en una roca, admirant el mar. Però un dia es va quedar sorprès quan va veure a una noia asseguda a la pedra on ell estava cada nit. La noia tenia els cabells molt llargs, de color negre com el carbó i la pell molt blanca però encara que fos de nit es podia apreciar la seva pell que fins i tot brillava una mica.
Des d’aquell moment cada nit la veia allà però mai no s’atrevia anar a parlar amb ella. Passaven les nits una darrere l’altra, sempre la veia, fins i tot es quedaven mirant però no parlaven.El noi cada vegada s’anava enamorant una mica més d’ella, i ella també d’ell. Però una nit no la va veure a cap lloc, va desaparèixer. Durant dos mesos no la va veure i cada vegada s’entristia més al no veure-la. Estava quasi plorant per ella, l’estranyava.
Després de tot el temps que va passar ell tenia l‘esperança que apareixeria i així va ser. Quan la va veure no s’ha va pensar dues vegades i va anar a parlar amb ella. Es van posar a conversar. Ella li va explicar per que havia desaparegut de sobte i el motiu és que ella era una sirena. Ell es va quedar una mica en xoc però no li importava què era ni com sinó que ell estava enamorat d’ ella.
NÚRIA MARIA HONCIU, 2A4
Hi havia una vegada una família que volia marxar de vacances a Almeria amb el cotxe. Sortien des de la platja de Lloret de Mar. Mentre venien a buscar-los amb el cotxe van quedar-se contemplant el mar de Lloret.
Tot va començar en aquell moment, l’Iker, el nen petit, va anar apropant-se poc a poc a l’aigua. La Sara, de 10 anys, i la seva mare, la Sandra, estaven despistades i no van adonar-se que una onada gegant s’emportava a l’Iker al fons del mar. Després d’un instant van escoltar-se un crit i la Sara i la Sandra van girar-se a la vegada i van començar a cridar en adonar-se que l’Iker havia desaparegut.
En el moment en el que el seu pare va arribar, van començar a cridar a la policia, però quelcom molt estrany va succeir: tota la gent del seu voltant va desaparèixer i els seus mòbils van apagar-se, menys el telèfon de la Sara que també podia anar a sota l’aigua. En Raúl, la Sara i la Sandra van quedar sols davant del mar, sense saber què fer.
A la Sara, se li va ocórrer una idea, va decidir endinsar-se en el mar, però amb el seu telèfon, que podia anar sota l’aigua. Va dir-li als seus pares que quan hagués trobat el seu germà, cridaria la paraula “patata”.
Van passar 2h des de què la Sara havia marxat cap a dins del mar. Els seus pares estaven molt preocupats. Uns minuts després van escoltar la paraula “patata”, era la veu de la Sara que seguidament va dir que el monstre del mar de Lloret els havia agafat i que només els deixaria sortir a canvi de la vida de la mare, que era qui en teoria vigilava a l’Iker.
Evidentment, la mare va acceptar. Després d’uns minuts l’aigua del mar va anar obrint-se i van aparèixer els dos nens. Van abraçar per últim cop a la mare.
Mentre la seva mare s’apropava al mar, va escoltar-se una veu que deia:
“Així aprendreu a ser responsables.”
GIADA DE LEO, 2A4
Hi havia una vegada un pescador que pescava en el mar de Lloret, vivia en una petita muntanya al costat del castell de Sant Joan.
Vivia sol, sense companyia, amargat, alcohòlic; només li quedava el seu petit vaixell. Cada nit sortia a pescar i, com a mínim, tornava amb vint quilos de peix. Pel matí venia els seus productes a les peixateries del poble.
El pescador cada vegada se sentia més sol i notava com la gent l’odiava i li feia males cares. Estava d’alguna manera fora de la societat.
Així doncs va començar a buscar un ajudant per pescar junts. Després de molt buscar va trobar a un noi de vint anys disposat a treballar amb ell. Passaven els dies i el pescador n’estava ben fart del seu ajudant, no feia res bé, i, a més, cobrava una bona part dels diners .
Un altre dia qualsevol, el pescador va posar verí en el menjar del seu ajudant, i al pescador veure’l morir el va fer feliç durant uns instants, així que va pensar de fer un petit restaurant i enverinar a la gent.
Després de tres mesos va agafar el seu petit vaixell, es va endinsar en el mar i va llençar tots els cadàvers a l’aigua. Des d’aquell moment es coneix el mar de Lloret com el mar del pescador…
ÀLEX CAMPO, 2A4
Hi havia una vegada a Lloret un home que es deia Saloni. Ell era un professor de natació que ensenyava a nedar en el mar. Un dia els seus alumnes estaven jugant amb la sorra de la platja, mentre Saloni s’estava ofegant. Quan els alumnes se’n van adonar, ja era molt tard. Van trucar a l’ambulància però no va servir de res.
Després d’uns anys una de les alumnes de Saloni va morir ofegada de la mateixa manera que Saloni. De manera que cada cop van haver-hi més morts, en total hi van haver 12 morts. La policia local va descobrir que aquells 12 morts eren tots alumnes de Saloni, i que tots havien mort en el mateix lloc i de la mateixa manera.
Un dia, de sobte, el mar de Lloret va començar a fer una mena de remolí que girava. Tota la gent del poble va anar a la platja, a veure el que passava. D’aquell remolí va sortir una ànima, l’ànima era de Saloni. Va fer un crit i va dir: ”La meva venjança ja s’ha acabat.” Va explicar que el dia que va morir, els seus alumnes es van quedar mirant com moria, estaven rient i mirant fins que ell va morir. Aquell dia va decidir venjar-se de tots els seus alumnes. Abans de tornar a l’aigua va disculpar-se per tot el que havia fet.
Per això diuen que, que si veus a una persona ofegar-se has d’intentar ajudar al màxim o sinó…
PRANJAL BHAGTANI, 2A4
Hi havia una vegada en un poble de la costa, Lloret de Mar, una noia que es deia Mica. Des de petita, era una nena molt aventurera i curiosa. Vivia a la vora del mar de Lloret, però des de petita els seus pares mai la deixaven nedar, en aquell mar.
Una vegada els pares de la Mica van decidir anar de viatge, però quan se’n van anar, van dir a la Mica que els prometés que no tocaria ni amb un sol dit el mar. La Mica era obedient als pares, però tenia curiositat, per saber per què els seus pares no la deixaven. Ella des de petita somiava nedar, en aquell preciós mar. Va anar a casa de la seva àvia, i li va preguntar per què els seus pares mai li deixaven ni tocar el mar. Llavors, l’àvia li va explicar que aquest mar estava encantat, que tothom qui tocava el mar es sentia atret per ell i volia nedar, i finalment absorbia a la persona que estava nedant. Tothom qui havia nedat en aquest mar, no havia tornat.
La Mica no es va creure aquesta història, va agafar una barca i va començar a nedar en el mar. De sobte, va aparèixer una tempesta i, a poc a poc, va anar absorbint a la Mica. La Mica no va deixar que l’absorbís i va bussejar a baix de tot el mar. Allà, va veure una cova i va entrar-hi. Dins hi havia totes les persones que es van perdre en el mar. La Mica va parlar amb el mar, i el mar li va dir que feia això perquè volia trobar amics, estava molt sol. La Mica li va proposar que tothom es banyaria en el mar i jugaria amb ell, si ell no feia més això.
Finalment, a partir d’aquest dia tots eren amics del mar, i tots eren molt feliços.
Catrina Martynova, 2A4