La caixa misteriosa, per Tatiana Kozhehykina

medalla sirenaUn dia estava passejant pel mar de Lloret amb la meva amiga Laura. Les ones eren molt grans, i de sobte vam veure una caixa de fusta molt vella i plena d´algues. Ens vam apropar cap a l´aigua, i la vam treure.

La caixa tenia un cadenat vell i oxidat. Vam agafar una pedra gran i punxeguda i amb molt d´esforç vam trencar el cadenat. Vam obrir la misteriosa caixa, i vam començar a remenar tot el contingut de la caixa. A dins trobàrem un munt de fotos velles, a les fotos sortia una noia molt bonica, els seus cabells eren llargs i arrissats. Els seus ulls eren liles, aquesta noia em recordava una sirena. També hi havia un diari, però no el podíem llegir perquè estava escrit en jeroglífics, semblava egipci. La Laura va treure de la caixa un queixal de tauró daurat. També hi havia una petxina, i a dins una perla brillant i molt gran.

El més interessant que vam trobar va ser un penjoll, i darrere del penjoll hi havia el dibuix d´una sirena. Seguidament ens en vam emportar la caixa a casa meva i la volíem amagar, però quan estàvem corrent cap a la meva habitació a meitat del camí vam veure el meu avi. El meu avi va dir que ens quedéssim quietes, i es va apropar. Va començar a remenar la caixa i quan va veure la noia de la foto es va sorprendre i es va quedar pàl·lid. Li vam preguntar què li passava, i ell ens va explicar que ell coneixia a aquella noia. Va dir que ell abans era mariner, i un dia la va conèixer amb ella, es van enamorar els dos un de l´altre. Però ella era una sirena i mai es feia vella, però ell en canvi sí. I ens va explicar que ella vivia en una cova darrere d´unes roques. Un dia ell va deixar-la perquè ell ja era vell, i ella era igual que abans, i després d´això ell no sabia res d´ella. Nosaltres estàvem al·lucinant, no enteníem res.

L´avi va anar corrents a la seva habitació i va tornar amb un àlbum de fotos, ens va ensenyar un parell de fotos, i a les fotos sortia ell i la sirena. Ell va dir que encara l´estimava i volia tornar a estar amb ella, va dir que havia comès l’error més gran de la seva vida deixant-la anar. Va sortir de casa corrent, i va dir que anava a la platja a buscar-la.

TATIANA KOZHEYKINA, 2A5

La il·lusió, Ismael Ba Ojeda

llum marContemplant la gran mar de Lloret vaig començar la meva història. En el fons jo pensava que mai arribaria a res a la meva vida i no és que l’economia m’hi ajudés gaire.

Estava deprimit i infeliç però quan vaig mirar cap al fons del mar vaig veure una llum que m’interessava, però es va apagar de sobte com la meva il·lusió. Vaig decidir saber què era aquella llum i vaig treure’m el títol per poder navegar i poder arribar fins a la llum. Quan vaig arribar a l’escola per aprendre a navegar amb vaixell no em van deixar entrar perquè deien que no tenia una meta a la meva vida però jo no vaig desistir i vaig dir que jo no em rendiria. Llavors em van deixar fer la prova, però jo sabia que podia cagar-la, sorprenentment em va sortir bé perquè el desig d’arribar a la llum em va inspirar.

Va arribar el dia de la veritat, vaig agafar un vaixell, un vestit de bussejador i em  vaig  embarcar. Quan vaig arribar a la llum em vaig enfonsar buscant-la però quan vaig arribar a sota no hi havia res de res i em vaig desesperar però vaig comprendre que l’autèntica llum era esforçar-se els dies de cada dia i aquella era la meva fita.

ISMAEL BA OJEDA, 2A5

Lloret de sorra, per Laura Enfont

mar secM’acabo d’aixecar del meu llit, vaig a la finestra i veig que no hi ha mar. Jo visc en un petit poble, Lloret de Mar. De sobte la terra ha absorbit el mar; no hi ha res. Això és molt estrany. Em dic Jonan, tinc 20 anys i visc en un pis arran de mar.

Surto al carrer i vaig cap a la platja però no hi ha mar, la sorra de la platja és infinita, mai s’acaba. Camines i camines i no hi ha res, només sorra i més sorra. Estic molt espantat, no sé què està passant, tot és molt estrany. Pujo al meu pis, em vesteixo i decideixo trucar a la meva germana gran per explicar-li tot el que passa. Ella té 35 anys i viu a Hostalric, un poble on no hi ha platja. La truco i li explico tot; ella no s’ho creu, diu que estic boig i que és impossible que ja no hi hagi mar. Em diu que es vesteix i ve corrents.

Mentre ella ve, jo l’espero mirant per la finestra, estic molt bocabadat perquè això no pot ser realitat. He recordat, mentre la meva germana venia, que aquesta nit mentre dormia he escoltat molt de soroll i fins i tot les persianes xiulaven del vent que feia.

Per fi per la finestra veig a la meva germana arribar. Mentre camina cap al pis ella mateixa veu que tot el que li havia dit abans era veritat, no hi ha mar, només sorra. Finalment arriba al pis i de tant atònits que estem els dos no ens surten les paraules. Ha passat una estoneta i per fi hem pogut parlar. Hem pensat quina podia ser la raó de què no hi hagués mar i la meva germana m’ha demanat un got d’aigua perquè tenia set. Però quan he anat a agafar aigua de la pica per a la meva germana, de sobte no sortia aigua. He cridat a la meva germana que per la finestra estava contemplant el no-mar. Ha vingut corrents i, efectivament, no sortia aigua. Hem anat a mirar la pica del lavabo i tampoc hi sortia aigua. Tampoc hi havia aigua a la rentadora ni a la caldera.

Ara ja sí que estàvem flipant amb tot el que estava passant a Lloret de Mar. Hem baixat al carrer i hem anat a totes les fonts que hi havien al poble i a cap sortia aigua. Hem anat a l’ajuntament a parlar amb l’alcalde i ens hem trobat a un empresari que també estava bocabadat com nosaltres. Li hem dir que volíem parlar amb l’alcalde. Ens ha dit que l’alcalde no hi era, que havia marxat a un nou país que havia descobert ell i s’havia emportat tota l’aigua de Lloret en un vaixell.  A partir d’aquell moment ja sabíem la raó que no hi hagués ni aigua ni mar.

LAURA ENFONT, 2A5

El dia perfecte, per Elvira Díaz

Un dia vaig anar amb la meva colla d’amigues a veure una pel·lícula al cinema de Blanes. Vam anar al Caprabo del costat i vam comprar begudes, crispetes, xocolata i patates. Les vam ficar en una motxilla perquè els vigilants no se n’adonessin.

Veient la pel·lícula vam conèixer a un noi molt guapo i amb una veu impressionant, que ens va demanar si es podia posar al nostre costat; vam parlar gairebé tota la pel·lícula.

Quan va acabar la pel·lícula vam anar a la part de sota a sopar tots junts perquè vam comprar el tiquet on hi havia inclòs un entrepà, patates fregides i una beguda. Ell i el seu germà, que estava mirant una altra pel·lícula, van dir d’anar a casa seva a jugar a la play però com que no els coneixíem molt vam dir que millor anar a fer un volt per Blanes i després anar tots junts a Lloret.

A les 19:50 em va trucar la meva mare, i va dir que tornéssim ja a Lloret. Quan vam arribar vaig dir d’anar a la platja a estirar-nos a la sorra una estona i veure el preciós mar de Lloret. Les meves amigues i el seu germà van dir que no, però vam anar-hi ell i jo.

parella platjaDesprés d’estar uns 20 minuts estirats i abraçats a la sorra amb va fer un petó. De cop i volta, quan em va fer el petó l’aigua es va tornar vermella. Ens vam espantar i vam marxar cadascun a casa seva però l’aigua era preciosa.

Quan vaig arribar a casa vaig posar-me el pijama i vaig veure que m’havia ficat a la butxaca un paper amb el seu número de telèfon apuntat i una frase dient: “La platja de Lloret és increïble, igual que tu”

ELVIRA DÍAZ, 2A5

Sol, per Vitòria Barbosa

home marSol, m’assec de cares,
busco consol i deixar penes,
tot s’ho emporten les ones:
les llàgrimes,
                             les promeses trencades,
                                                 i les amistats mortes.

Les llàgrimes,
d’allò que no tornarà.
Asseguda al meu costat, espera
la dona marinera,
roman quieta a la ciutat,
on ell és exaltat,
 visitat,
i maltractat.
Pocs es queden, però abans de marxar,
alcen la mà,
per ella
que per tots vetlla
i vetllarà.

Els seus peus acaricia
          el mar,
agraït per la companyia
com si es tractes del seu amant
passen junts tot el dia,
però no és ell qui ella estima,
furiós, ell es torna negre
        negre d’ira
i allunya els vaixells per si ell torna
i ella per sempre hagi d’esperar
al costat del mar.

VITÒRIA BARBOSA, B2B

PRIMER PREMI DE POESIA CATALANA DE LA CATEGORIA 1

Memoria de un naufragio emocional, por Marta Quellos

Desciendo hasta la playa, donde las olas me lamen los pies fríamente. El cielo está gris, nublado, acorde con mi estado de ánimo y el motivo que me ha traído hasta aquí, a principios del frío noviembre.

Observo el castillo que queda a mi izquierda y me invita a imaginar historias fantásticas de dragones, príncipes y princesas. Si dirijo mi atención al lado opuesto veo una estatua de una chica de la que se dice que, en su momento, esperó un milagro proveniente del mar azul, tal vez igual que estoy haciendo yo.

El viento me enreda el pelo, humedecido por el clima y por las gotitas que levantan el vuelo de la superficie marina hasta mí. Es frío. Me atraviesa la camisa y los tejanos, dejándome calada hasta los huesos. Lágrimas pequeñas, tímidas como si tuvieran miedo a salir, se atreven a dibujar regueros por mi rostro.

Contemplar el mar tal y como tú y yo solíamos hacer me inunda la mente de recuerdos que se me clavan como punzones y me hieren como balas perdidas que, sin embargo, aciertan en mi corazón; porque esto no debería haber acabado así, porque nunca deberíamos haber dejado de ser un “nosotros” para volver a ser un triste “tú y yo”.

Una gota se deja caer en mi cabeza. Luego otra y otra. A mis espaldas, el paseo se vacía a medida que la lluvia baña las calles. Sin apenas apercibirlo al principio, un torrente de emociones me inunda y doy rienda suelta al llanto. Los sollozos sacuden mi cuerpo, la vista se me vuelve borrosa y mis rodillas se hunden en la arena húmeda. Decido sacarlo todo porque es imposible contener tanta agonía mientras reparas pieza a pieza el corazón que te ha sido roto.

Una vez vacía, me siento y contemplo cómo el mar ruge, enfadado con todo y con nada, y, por primera vez, soy consciente que, aunque sé que lo que fuimos se deshará de manera lenta, imperceptible, tal vez sí sea cierto que la vida sigue si luchas para que siga. Como el mar, que salta, ríe, duerme, ruge y aquí permanece, testigo de derrotas y de victorias olvidadas o mantenidas en secreto.

MARTA QUELLOS, 4A3

El mar, Gerard Medina

marEs pot dibuixar,

es pot pintar,

però no hi ha res

com sentir la brisa del mar.

 

Jo dansava i cantava

jugava sense parar

ara en canvi, els nens

escolten reggaeton al costat del bar.

 

Allà vaig aprendre a nedar,

de barça i crol

ara, en canvi, estan amb les maquinetes fent-se el trol.

 

Es pot dibuixar,

es pot pintar,

però no hi ha res

com sentir la brisa del mar.

 

Bàsicament per resumir,

l’únic que us volia dir

és que utilitzeu menys la tecnologia,

ja que la natura és com pura poesia.

 

I amb aquesta poesia

t’explico amb cortesia,

que el mar, és molt millor

que estar a casa mirant el televisor.

GERARD MEDINA, 1A5 

La màgia dels desitjos, per Marta Aznar

Dona marinera miniAquell era un dia bastant trist per en Pere, era a la platja des de feia quasi dues hores i encara no havia aconseguit oblidar-la, aquella noia no sortia del seu cap, era incapaç de no pensar en aquells ulls, aquell somriure que tant li agradava mirar. Últimament, en Pere, s’havia estat refugiant en el mar del seu poble, Lloret de Mar, cada cop que hi anava i s’estava mirant-lo durant hores oblidava per moments aquells tres anys en els quals la Sara havia aconseguit canviar completament la seva forma de veure l’amor. Ella era l’única en què podia confiar, el temps que  passava amb ella era fantàstic, però tot allò va canviar fa quatre mesos, el dia en què la Sara li va explicar que es mudaria a Canadà, ja que el seu pare havia perdut la feina i n’havia trobat una altra allà.

El mòbil d’en Pere va vibrar, era l’Aleix, que li recordava que havia quedat amb la seva colla d’amics feia més de mitja hora.En Pere no tenia ganes d’anar, però no podia deixar als seus amics de banda per culpa d’una noia que segurament no tornaria a veure mai més, així que va contestar al missatge preguntant-li on eren. Ràpidament l’Aleix li va respondre que eren a la Dona Marinera, en Pere era al castell, així que no trigaria massa en arribar-hi, mentre caminava només pensava en la Sara , desitjava tant tornar-la a veure.

En Pere ja veia de lluny als seus amics, hi eren tots,estava l’Aleix, la Núria, en Pol, l’Anna i l’Adrià. En Pere es va apropar a ells, es van saludar i l’ Aleix, que semblava més nerviós del habitual va començar a parlar intentant controlar els seus nervis:

-Pere, saps què farem?

-Què? -va preguntar en Pere confós per l’actitud del seu amic.

-Saps que no crec massa en les llegendes, però he sentit que si poses la mà al peu de la Dona Marinera, mires l’horitzó, tanques els ulls i demanes qualsevol desig, aquest es fa realitat. Per què no ho proves?

-Aleix, tot això són mites, sembla mentida que t’ho hagis cregut.

-Va Pere, segur que et ve al cap algun desig, confia en el mar de Lloret.

En Pere no s’ho acabava de creure, però no tenia res a perdre i el seu desig, el tenia ben clar.

-D’acord, ho intentaré. Va acabar acceptant.

Tot seguit en Pere va fer cas a l’ Aleix, va posar la mà a la freda pedra, i mirant l’horitzó va tancar els ulls, només pensava en la Sara, la trobava molt a faltar,aquells quatre mesos s’havien fet eterns sense ella, només desitjava tenir-la al seu costat un altre cop.Sense poder-ho evitar, una llàgrima va caure de la seva galta.

-Per què plores? va sentir just davant seu.

No podia ser, aquella veu se la coneixia molt bé, era aquella veu amb què havia compartit els últims tres anys de la seva vida. Sense pensar-ho dos cops en Pere va obrir els ulls i va descobrir que el seu desig s’havia fet realitat.

Així va ser com en Pere es va adonar que el pare de la Sara havia tornat a la feina i la Sara, juntament amb la seva colla d’amics, van decidir que la millor forma de dir-li era al mar de Lloret.

Marta Aznar, 1A5

El meu desig, per Daniel Satine

busseigLa meva vida és molt trista,

treballo de recepcionista,

en un centre de bussejadors,

on gairebé ni hi ha colors.

 

Quina ràbia !

Sembla que estigui en una gàbia !

No em deixen bussejar,

ni tan sols puc veure el mar.

 

M’hauré de queixar,

jo vull bussejar !

Almenys vull veure el mar,

encara que sigui per la TV del bar.

 

Per fi, per fi m’han deixat marxar

tan content mai he estat.

Em posen el vestit de bus i la bombona

i ara salto dins d’una ona.

 

Això és preciós,

veig un tauró molt perillós,

també un pop, un salmó i un calamar

que bonic és el mar.

DANIEL SATINE, 1A5

No te olvidaré, por Alexandra Contreras

Aún lo recuerdo.

No me gustaba el mar,

pero al ver tus orgullosos ojos

me empecé a interesar.

 

Era una mañana en calma.

El cielo, en el mar se reflejó.

Cuando me miraste

una ola impactó en mi corazón.

 

El orgullo de un padre floreció

y a su vez,

ese sentimiento inigualable

me enterneció.

 

Se hizo de noche,

el mar, era para la luna un gran mirador.

Tus ojos, brillantes estrellas

deslumbraban todo a su alrededor.

 

Ha pasado mucho tiempo,

pero aún cuando entro al mar,

siento tus abrazos en las olas

y en el cielo tu dulce mirar.

ALEXANDRA CONTRERAS, 1A1   

Institut Ramon Coll i Rodés