Un dia estava passejant pel mar de Lloret amb la meva amiga Laura. Les ones eren molt grans, i de sobte vam veure una caixa de fusta molt vella i plena d´algues. Ens vam apropar cap a l´aigua, i la vam treure.
La caixa tenia un cadenat vell i oxidat. Vam agafar una pedra gran i punxeguda i amb molt d´esforç vam trencar el cadenat. Vam obrir la misteriosa caixa, i vam començar a remenar tot el contingut de la caixa. A dins trobàrem un munt de fotos velles, a les fotos sortia una noia molt bonica, els seus cabells eren llargs i arrissats. Els seus ulls eren liles, aquesta noia em recordava una sirena. També hi havia un diari, però no el podíem llegir perquè estava escrit en jeroglífics, semblava egipci. La Laura va treure de la caixa un queixal de tauró daurat. També hi havia una petxina, i a dins una perla brillant i molt gran.
El més interessant que vam trobar va ser un penjoll, i darrere del penjoll hi havia el dibuix d´una sirena. Seguidament ens en vam emportar la caixa a casa meva i la volíem amagar, però quan estàvem corrent cap a la meva habitació a meitat del camí vam veure el meu avi. El meu avi va dir que ens quedéssim quietes, i es va apropar. Va començar a remenar la caixa i quan va veure la noia de la foto es va sorprendre i es va quedar pàl·lid. Li vam preguntar què li passava, i ell ens va explicar que ell coneixia a aquella noia. Va dir que ell abans era mariner, i un dia la va conèixer amb ella, es van enamorar els dos un de l´altre. Però ella era una sirena i mai es feia vella, però ell en canvi sí. I ens va explicar que ella vivia en una cova darrere d´unes roques. Un dia ell va deixar-la perquè ell ja era vell, i ella era igual que abans, i després d´això ell no sabia res d´ella. Nosaltres estàvem al·lucinant, no enteníem res.
L´avi va anar corrents a la seva habitació i va tornar amb un àlbum de fotos, ens va ensenyar un parell de fotos, i a les fotos sortia ell i la sirena. Ell va dir que encara l´estimava i volia tornar a estar amb ella, va dir que havia comès l’error més gran de la seva vida deixant-la anar. Va sortir de casa corrent, i va dir que anava a la platja a buscar-la.
TATIANA KOZHEYKINA, 2A5
Contemplant la gran mar de Lloret vaig començar la meva història. En el fons jo pensava que mai arribaria a res a la meva vida i no és que l’economia m’hi ajudés gaire.
M’acabo d’aixecar del meu llit, vaig a la finestra i veig que no hi ha mar. Jo visc en un petit poble, Lloret de Mar. De sobte la terra ha absorbit el mar; no hi ha res. Això és molt estrany. Em dic Jonan, tinc 20 anys i visc en un pis arran de mar.
Després d’estar uns 20 minuts estirats i abraçats a la sorra amb va fer un petó. De cop i volta, quan em va fer el pet
Sol, m’assec de cares,
Es pot dibuixar,
Aquell era un dia bastant trist per en Pere, era a la platja des de feia quasi dues hores i encara no havia aconseguit oblidar-la, aquella noia no sortia del seu cap, era incapaç de no pensar en aquells ulls, aquell somriure que tant li agradava mirar. Últimament, en Pere, s’havia estat refugiant en el mar del seu poble, Lloret de Mar, cada cop que hi anava i s’estava mirant-lo durant hores oblidava per moments aquells tres anys en els quals la Sara havia aconseguit canviar completament la seva forma de veure l’amor. Ella era l’única en què podia confiar, el temps que passava amb ella era fantàstic, però tot allò va canviar fa quatre mesos, el dia en què la Sara li va explicar que es mudaria a Canadà, ja que el seu pare havia perdut la feina i n’havia trobat una altra allà.
La meva vida és molt trista,