Trocito de cielo, por Luciana López

Me encontraba tomando algo y relajándome en el restaurante Cala Banys, que le da el nombre a uno de los mejores lugares de todo el mundo, o al menos del mío, la Cala Banys, de Lloret de Mar.

Mientras pedía algo para acompañar los tragos, salí a la terraza para darle unas caladas a mi cigarro haciendo malabares con el mechero, el cigarro y mi sombrero negro de ante. Veía al camarero dirigiéndose a mi mesa y me apuré en acabar lo mismo que me había apurado en salir. La cálida sonrisa del camarero me acompañó a sentarme y empecé a comer aquel filete tan tierno que parecía de algodón. Levanté la vista de mi plato para coger una servilleta, me limpié la boca y otra servilleta manchada con mi pintalabios favorito. nena rocaMiré hacia la derecha y, a través de aquel espejo que me separaba del maravilloso paisaje, vi a una niña sentada en una roca rodeada de palmeras y otros tipos de plantas. Estaba de espaldas y vestía un conjunto verde parecido al verde de las hojas que empiezan a florecer con la llegada de la primavera. Lo pasé por alto y seguí degustando aquel delicioso plato, pero la niña seguía ahí, sola. Dejé lo que estaba haciendo para dirigirme a aquella chiquilla de pelo rubio peinado con una trenza.

-¿Qué te pasa, bonita? -le pregunté intrigada cuando me di cuenta de que estaba llorando pese a tener las manos tapando su rostro.

No recibí respuesta de su parte, y lo único que se me ocurrió hacer fue sentarme junto a ella.

-Aquella sirena ha cogido la botella donde le había escrito una carta a mamá -dijo medio sollozando, mientras retiraba las manos de su rostro lleno de pecas parecidas a los granitos de arena.

Llevaba unos anteojos con el marco azul, haciendo conjunto con sus ojos, aquellos ojos que, con sus lagrimas, parecía que hubiesen llenado el mar por si solos, acompañados de pestañas negras y largas como las púas de los erizos de mar. En realidad me pareció una locura lo de la sirena pero todos habíamos sido niños alguna vez.

-¿Y por qué no se la has dado a tu mamá directamente?

-Me han dicho que está en el cielo -me cambió la cara por completo -, pero no sé cómo llegar y mamá me decía que esta cala siempre sería nuestro trocito de cielo. Aunque siempre que vengo nunca está, y, como nunca está, pensé dejarle una carta, pero ya te he dicho que la sirena se la ha llevado…- y bajó la mirada.

Acabó de hablar, pero no de llorar, no sabía qué decirle ni cómo, así que supuse que sería mejor que el silencio se adueñara de la situación.

LUCIANA LÓPEZ, 4A2

A(mar), por Natalia García

dona marinera lloret de marHe vuelto a caer en el vicio insano de pensar en ti, de volver a aquel mirador que fue testigo de todas nuestras huidas. El mar y su vaivén de olas me recuerda a nosotros, que siempre fuimos de idas y venidas y de echar sal en la herida. Ya ni rastro queda de todas las promesas que nos hicimos atando aquel candado con nuestros nombres inscritos al filo de la barandilla y echando a perder la llave en las aguas cristalinas. Creímos que nuestro para siempre se cumpliría. Mientras la brisa me acaricia el rostro y enreda, juguetona, mi pelo, miro hacia los lados con la esperanza de verte aparecer, pero la soledad en la que me encuentro me lo dice todo. Lo único que puedo observar es la estatua de una mujer. Cuenta la leyenda que ella también se quedó a la espera de ver regresar a su amor. Me pregunto cuánto tiempo le llevó, cuanto tiempo me llevará a mi dejar de esperar algo que sé que no va a volver. ¿Cuántas veces habré de recordarte, cuántas habré de pensarte, antes de olvidarte?

NATALIA GARCÍA GARCÍA, 4A2

La bona mar no fa mariners, per Sílvia Delgado

pescador 2Hi havia una vegada un pescador que es va casar amb la dona més maca de la costa mediterrània. El seu amor era més fort que mil tempestes. Però amb el pas del temps el seu amor, tan gran es va anar deteriorant a mesura que passava el temps per culpa de la temptació.

Una tarda d’hivern, després d’un dia llarg, fred i esgotador a les platges de Lloret de Mar, el jove pescador es va trobar amb el desengany més gran mai vist. La seva dona, el seu amor, la seva ànima bessona estava als braços d’un altre home. En aquell moment, el pescador va agafar les seves pertinences i un vaixell i va començar a navegar mar en dins. Sense rumb a la vida i ple d’ira, sense voler-ho va començà a ser pirata entre canons i pistoles.

SÍLVIA DELGADO, 4B1

La història d’en Jordi, per Manel Expósito

cavall marí gegantFa molt de temps, el poble de Lloret de Mar a la costa de Girona tenia la seva pròpia monarquia,  en Pere que era el rei. Aquest rei tenia una filla anomenada Maria. La Maria estava enamorada d’un cavaller magnífic, tenia molts noms… El cavaller de la Llança, el cavaller de Lloret de Mar… Però també es deia Jordi. En Jordi i la Maria estaven enamorats però el Rei Pere no aprovava la relació. En Jordi era el millor cavaller del Regne, però no venia d’un bon llinatge i per això sempre entrenava per aconseguir la ma de la princesa. Un dia el rei va manar que els cavallers de l’elit anessin a derrotar un drac que sempre els robava els ramats d’ovelles.

En Jordi i els altres cavallers van marxar a terres llunyanes. Després de mig any, els cavallers van tornar a casa però el que ells no sabien era que una tragèdia els esperava… La princesa va ser raptada pel drac més fort i poderós… El gran rei marí. En Jordi molt preocupat va anar al seu gran amic Jesús que era biòleg marí i inventor. En Jordi li va donar tots els seus diners i el material que va aconseguir de la seva última missió. En Jesús després d’un mes va aconseguir fer un xiulet gràcies al qual podria fer que un animal marí ajudés. El cavaller corrents va anar cap a la platja i va xiular amb totes les seves forces i al cap d’un moment un ser marí va aparèixer del mar.  Era un cavallet de mar gegant de color blau, era preciós. El va muntar i va fer que el portés fins hi havia el rei marí. El rei marí va anar a tota velocitat cap al cavaller i el cavallet de mar va accelerar també.  En Jordi va treure la llança i d’un sol cop li va travessar l’estómac i la princesa va sortir de dins del drac, de la sang del drac va sortir un roser de de roses blaves com el mar. I de cop i volta el drac es va transformar en una petita illa plena de roses de color blau, en Jordi i la Maria van anar cap a palau on l’esperava el rei. El rei molt content que la seva filla estigué bé,  va acceptar  la relació  entre la Maria i en Jordi. En Jordi molt emocionat va besar a la Maria, després va tornar a muntar al cavallet de mar per agafar roses blaves  i les va regalar a la Maria mentre li demanava que es casés amb ell. La Maria va acceptar  molt emocionada i van anar agafats de la mà al jardí reial per tombar-se a l’herba per contemplar les estrelles agafats de la mà.

MANEL EXPÓSITO, 4B1

L’escuma de Lloret, per Azul Zwilling

Platja lloretHi havia una vegada una princesa que vivia en un regne molt llunyà, tenia la pell més fina que el paper i més suau que un conill… (Para! No és una princesa de conte, és una simple noia de Lloret (no tan llunyà oi?) i, és clar que no era perfecta, tenia algun gra o imperfeccions, però era bella.
Un dia d’estiu (que no tenies ganes de fer res, només de dormir) la noia anomenada Blanca és trobava en un bosc on hi havia una càlida brisa d’aire i les flors n’eixien dels arbustos.
Estesa en el sol i amb un llibre a la cara (per protegir-se de la llum) va escoltar una veu, no era molt harmoniosa, es notava clarament que era la veu d’un adolescent. Titubejant va dir “ho…hola”(el misteriós noi es deia Aron), la noia de l’ensurt va intentar aixecar-se però no es va poder posar dreta. Allà és trobaven l’un davant l’altre. Després d’una conversa sobre lectures passades, projectes futur… Van fer-se amics.
Cada dia d’estiu es veien, anaren al mar, a la piscina. Ell amb el temps es va enamorar. Una nit van assistir a una festa i entre copa i copa és ban emborratxar (hem d’admetre que Lloret te molt turisme de borratxera, no som perfectes) i entre copa i copa van embolicar-se. Van passar dues setmanes i no van parlar, era un infern pels dos. Quedaren a la platja de Lloret , on es confessaran el seu amor.
I conte contat conte acabat (o no, això no és el que voleu).
Faltava una setmana comencessin les classes, però en un imprevist el pare de l’Aron va trobar una feina millor fora de Lloret i es tenia que mudar. La acomiada fou tan espontània que pel dolor que la separació els va provocar els enamorats van pujar a la dona marinera, van posar un candau a la tanca de l’amor i saltaren al mar.
Els seus cossos units es van desfer a la mar i es transformaren en escuma de mar com la de les històries que llegien.

La mar de Lloret, quina ironia, la que dona i pren vida als amors.
AZUL ZWILLING, 3A2

El somni que es va complir, per Parbhjot Kabur

Estava molt nerviosa, havia quedat per primer cop amb ell, en una cafeteria que hi havia davant del mar de Lloret. Havíem quedat a las 10.30h i el rellotge marcava les nou i mitja.

Jo encara estava en pijama i els cabells despentinats. No sabia què posar-me per a aquell moment tan especial i que tant havia esperat. Al final, vaig decidir posar-me aquell vestit blanc que el meu pare em va regalar pel meu aniversari. Després em vaig recollir els cabells en dues trenes i vaig marxar cap a la cafeteria. Quan vaig arribar vaig veure un noi assegut esperant pacientment amb una rosa a la mà.

cafeteria platjaQuan em va veure es va aixecar i després de saludar-me va agafar-me la mà i em va donar la rosa. Després ens vam asseure a la taula que en Pol havia reservat. Les hores anaven passant i nosaltres ens miràvem enamorats sense dir ni una sola paraula. El silenci es va interrompre quan vaig sentir un soroll. Em vaig despertar i vaig apagar l’alarma. Tot havia estat un bonic somni que m’agradaria viure. Em vaig aixecar i em vaig preparar per anar a l’institut.

Mentre la professora de català, la Montse, no parava d’explicar els complements i els sintagmes jo estava pensant en com podia expressar-li els meus sentiments al Pol que seia just davant meu. El timbre va sonar i la classe va acabar amb un munt de deures. A la següent hora la professora de matemàtiques ens va posar problemes per resoldre. No aconseguia resoldre els problemes que tenia en la meva vida, estava per resoldre els problemes que la Maite ens havia posat, que només en veure’ls em va venir mal de cap.

En veure que no me’n sortia en Pol es va apropar i va començar a ajudar-me. Em va explicar els diferents mètodes. Jo no l’escoltava, només el mirava somrient fins que se’m va escapar: “Pol ets molt guapo i estic enamorada de tu”. Després d’un llarg silenci em va dir “ Necessito un temps per pensar Clara” i va tornar el seu lloc.

Durant uns dies no em va ni mirar. Jo estava trista i pensava que mai més en Pol em tornaria a parlar, però dues setmanes més tard d’aquella classe de matemàtiques va venir i em va dir: “ Vols quedar demà a la cafeteria?”. Jo sense pensar-m’ho ni una sola vegada vaig acceptar.

El dia següent en despertar-me tot passava com en el somni que havia tingut feia poques setmanes: no sabia què posar-me, ni com pentinar-me i quan vaig arribar, en Pol em va agafar la mà i em va donar una rosa i ens vam passar hores i hores mirant-nos, però aquesta vegada no va sonar cap alarma.

PARBHJOT KAUR, 3A2

Amor a primera vista, per Irina Barseghyan

Fa molts i molts anys, una parella d’enamorats va patir una gran tragèdia degut a que, en aquelles èpoques, l’amor entre famílies econòmicament diferents no era gens fàcil.

Noia fruitaTot va començar a finals d’estiu de l’any 1965, quan la Lilia, una jove de 17 anys, passejava tranquil·lament per una plaça amb una cistella plena de fruita. Tot seguit, un noi alt, ros i d’uns 18 anys va passar corrents pel seu costat i, sense voler, la cistella va caure i totes les fruites van acabar per terra. El noi, avergonyit, li va oferir educadament ajuda i es va ajupir per recollir-les. Però a l’aixecar-se, les seves mirades es van creuar i es van quedar així un parell de segons, fins que el noi va marxar corrents.

Al cap d’una estona, la noia va arribar a casa seva i mentre remenava la cistella de fruites, va trobar un paper on hi apareixia el nom i l’adreça del noi, que resulta que es deia Ruben i que vivia on tots els que tenien pocs diners.

A l’endemà, quan va passar per aquell carrer que sortia a l’adreça, es va trobar a en Ruben treballant d’escombriaire al carrer. En aquell moment, es va recordar del seu pare, que sempre li havia explicar que els escombriaires mai tindrien futur i que no s’ajuntés amb ells. I va marxar ràpidament d’allà.

Unes setmanes després, la noia va començar el seu últim any d’institut i no hi va haver dia en que no es recordés d’aquell noi del que es va enamorar tan sols a primera vista.

Un dia, la Lilia va sortir tard de l’institut perquè tenia un examen molt important. A la sortida va veure un escombriaire netejant el pati, i quan es va girar, el va veure. Era ell. Després de tant de temps es van trobar un altre cop. Ell es va apropar a la noia i es va presentar. La noia, molt nerviosa, li va donar les gràcies per ajudar-la l’altre dia, i a ell, com li agradava tant, li va demanar sortir a passejar l’endemà. Ella va acceptar, i va marxar corrents.

Van quedar el dia següent i van passar una bona tarda junts. Dos dies després, el 22 d’abril, van tornar a quedar. Quan la noia estava a punt de marxar, el noi li va fer un petó a la galta i li va dir si volia ser la seva parella, ja que s’havia enamorat completament d’ella. Confusa, no va saber que dir i li va prometre que el pròxim dia li ho diria.

Quan va arribar a casa, el seu pare, enfadat, li va preguntar que feia pel carrer amb un noi, ja que li havia prohibit sortir amb nois fins als 20 anys. Ella es va quedar muda, i el seu pare la va advertir que com la tornés a veure pel carrer amb un noi, la portaria a un internat durant 3 anys.

Com que li va prometre que el dia següent li diria al noi la seva resposta, va anar on quedaven sempre, a la costa del mar de Lloret, i allà li va dir que no podia per culpa del seu pare. Trista, va marxar sense deixar que el noi digués res; només li va donar una abraçada. Quan va arribar a casa, va veure que hi havia una carta a la butxaca on deia si la resposta era no, es trauria la vida perquè ja no volia viure si no era al seu costat.

IRINA BARSEGHYAN, 3A2

Fer-se gran, per Iulia Bora

Durant molt de temps em pensava que existien els dracs, els cavallers que salvaven a les princeses dels terribles monstres, les princeses que esperaven ser salvades pels cavallers, sacsejant les pestanyes, els pirates que venien d’altres llocs i entraven a la nostra costa pel mar de Lloret amb els seus imponents vaixells per robar-nos el que és nostre…

Tot això no existeix! Des de petits ens han venut la moto i ens han fet creure en coses que malauradament no existeixen. Però els pares creuen que amb aquestes mentides pietoses els fills tindran una infància més feliç i viuran aliens a com és la societat avui en dia. Però els nens creixen i en un moment de la seva vida s’adonaran de les dificultats que la vida els posarà davant i que no tot és un camí de roses. 

Me’n recordo d’una anècdota de quan era petita que em va marcar. Jo anava passejant amb la meva millor amiga, que era dos anys més gran que jo, i parlàvem dels regals que havíem rebut per Nadal. Li vaig explicar tot el que m’havia portat el Pare Noel. Però per desgràcia ella no va rebre res. En aquell moment, ella em va fer obrir els ulls. Em va dir que el Pare Noel no existia, que era un invent dels pares i de la Coca-Cola, que tampoc no existien els Reis Mags, ni els dracs, ni els cavallers…

Aquella realitat em va xocar molt. Vaig estar uns dies deprimida, però em vaig adonar que no s’acabava el món per aquestes ximpleries. Ara estic passejant per la platja amb el mar de Lloret davant dels nassos i estic reflexionant sobre la vida i sobre aquesta societat en què vivim.

IULIA BORA, 3A2

Autosuperació, per Aroa Puertas

04/01/2015 Manifestación de la Sepc contra el 3+2. El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocado para este jueves una jornada de huelga en las universidades catalanas para pedir la rebaja del 30% de las tasas universitarias y la equiparación de los precios de los grados con los másters. CATALUÑA ESPAÑA EUROPA BARCELONA SOCIEDAD

Era un 9 de març, data de vaga i per primera vegada aniria a una manifestació.
En Jacob m’estava  esperant a la porta del meu pis, segurament escoltant alguna d’aquelles cançons de rock que tant ens agraden. Jo em prenia el meu temps per arreglar-me, era de bon matí i el simple fet que els rajos del sol em donessin a la cara em feia molta mandra, però ja m´havia compromès a anar-hi; a més, veuria a aquell xaval que guaitava al portal i que em robava els sospirs.
Em reflectia un cop més al mirall mentre em repetia que seria un dia genial. Vaig fer un cop d’ull a l’hora, arribava tard, vaig fer dos petons a ma mare i agafava una jaqueta per la seva insistència en què faria fred (típiques coses de mares).
Només creuar la sortida de l’edifici en Jacob em va fer uns dels seus encegadors somriures i tot seguit ens vam dirigir a la plaça de la biblioteca. La manifestació va ser breu però amb un missatge clar. Finalitzada la protesta, com dos enamorats ens vàrem escapar dels ulls de tothom i ens encaminarem a la platja, a poc a poc mentre jo parlava de la meva por al mar el noi m’anava hipnotitzant amb la seva mirada rebel i tendra cap a la sorra. Ens vam aventurar fins a la riba, on per sentir aquella sensació més real em vaig treure les sabates, sense dubtar-ho. Ell em va agafar suaument de la mà i mirant-me als ulls em va dir que no m’alarmés, va llançar el seu calçat cap enrere i jo vaig fer el mateix. Varen caure al mig de la platja entre la Dona Marinera i el Castell d’en Platja, amb la brisa mediterrània fent un eco a les seves paraules. Vàrem fer unes passes i tremolant al mateix temps que segura em resguardava amb el palmell de la mà del jove que m’havia robat el cor, una onada ens va mullar fins als genolls i entre rialles corrent vam tornar a terra.
De manera natural ens vam incorporar i seguts vam entrellaçar els nostres dits i em va dir: “Hem de superar els nostres temors, quan no entens una cosa és normal que t’espanti”. Era el primer noi, no, persona, que en comptes d’insistir en què l’oceà no m’havia d’horroritzar sense arguments, havia dedicat part del seu temps en explicar-me el per què de les coses.
Estava ofegada, però no era al pèlag , estava emocionada realment, el cor se’m va encongir, em feia mal però d’una forma bonica. Observava aquella dama de bronze que cernia rere el meu poeta, la meva obsessió; tota ella, muller immortal, em xiuxiuejava que aquell era l’indicat. Vaig tornar la meva visió a en Jacob que em mirava amb desig. Jo em ruboritzava mentre buscava alguna excusa per atrapar el seu alè. De s’obté la naturalesa va fer el seu camí.
-Tens una pestanya -L’hi vaig dir amb les galtes enceses mentre li enretirava de la cara i apropava a la boca per bufar. Així ho va fer, va costar una mica que surtis volant però ho vam aconseguir. Vam fer una rialleta ximple i em va preguntar amb una veu acollidora

 -Vols saber què he demanat?

– És clar -vaig fer un somriure suau.
– És un pe…- va començar a pronunciar.

Jo sabia què era però no ho volia dir. un altre cop tenia la inquietud d’equivocar-me potser, d’asfixiar-me en aigua salada

– Un peix!- vaig mig escridassar per trencar aquella tensió. Va riure

– No, prova un altre cop -vaig aclarir la veu al mateix temps que m’apropava als seus llavis. Em vaig quedar a un pam.

– Saps? Com tu,  jo també tinc les meves pors però de vegades un s’ha de llançar al mar

En veu baixeta al cau de l’orella li vaig dir tremolosa “petó”. No ho vaig poder evitar, seguidament el vaig besar, tenia un gust dolç com mai havia provat i era suau com cap altre. Es va aferrar com si m’entregués l’ànima. Jo ho vaig fer com si la vida em depengués d’això, em vaig deixar portar per l’onada…

Ja ho puc ben dir, no li tinc pànic a l’oceà, de fet ara és un dels meus llocs preferits, una altra lliçó, una metàfora més per a l’autosuperació.

AROA PUERTAS, 3A2

FINALISTA DE PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 2

El crim quasi perfecte, per Sònia Blanco

pistolaEm vaig despertar i un raig de sol il·luminava la meva habitació. Vaig baixar les escales.  No hi havia ningú, només hi havia una nota a la taula dient: “Estic a l’hort agafant pastanagues, t’he deixat unes torrades amb mantega i melmelada a sobre del marbre.” Vaig encendre la televisió i vaig menjar-me les torrades quan algú va trucar.

– Hola.

-Home ja estaves tardant.

-Tenim un homicidi a la platja de Lloret de Mar.

-Ara hi anirem.

Vaig trucar a la Maria perquè vingués al cotxe que teníem un homicidi.

La Maria i jo vam anar a la platja de Lloret de Mar, ens vam trobar al director a la comissaria 12 i ens van informar.

-Una dona rossa, d’uns 30 anys i vestida de gala.

Van estar investigant l’escenari del crim, hi havia rastres de sang que anaven de la vora del mar de Lloret fins a unes roques. La guàrdia costera va trobar un vaixell ple de sang. Estàvem en el vaixell quan van enviar-me la identitat de la víctima que es deia Yael. Vam parlar amb els pares de la víctima. Ells deien que era un noia alegre, però que el seu xicot era molt gelós.

Sabíem la identitat del xicot de la víctima, Jenry Tage. El van veure a l’aeroport, volia marxar. La Maria el va veure i va tenir un atac sorpresa. Ja a la comissaria el vam investigar i ho va confessar tot. Tenia un amant, no ho podia suportar. Aquella nit havia quedat amb ella. L’havia empès, va caure a unes roques i li va disparar. Després va matar a l’amant amb un tir. El vam empresonar i el vam portar a la cel·la, però quan vam tornar no hi era. (Per cert em dic Marta Tage. És estrany, no us sembla?

SÒNIA BLANCO, 2A5

Institut Ramon Coll i Rodés