Tardes d’estiu, per Natalia García

castillo-de-arena-oleoLes parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.

NATALIA GARCÍA GARCÍA, 4A2

 

Ja ha passat un any, per Estefanía Parra

penya segat lloret31 de desembre de 1980
Queden cinc hores per començar un altre any. Ja fa tres anys que estem junts. Aquest matí estaves molt preocupat, t’anaves a treballar deixant-me amb tota l’angoixa. Dient-me que t’esperés a la plaça, que volies parlar amb mi abans que s’acabés l’any. Tenia molta por, però tenia clar que no seria res dolent, t’estimava molt i tu a mi també.

Queden quatre hores per acabar l’any. Fa una hora que espero i, per fi, et veig al final de la plaça, pàl·lid, amb una mena de paper a la mà. No vols cap mena de contacte visual, ni físic. Això em tala la respiració. Però tan valenta com sóc sempre m’atreveixo a fer-te una abraçada, no m’ho negues però tampoc ho acceptes del tot. L’únic que em dius és ”caminem per la platja, que ara no hi ha ningú”. Des de molt petita el mar em fa molta por, però aquest poble, Lloret de Mar la seva platja em fa sentir segura. M’és igual si és a l’hivern o a l’estiu és preciosa. M’avanço a ell i amb un gest de timidesa poso els meus peus nus a la sorra freda i dura.

Falten tres hores, estaven com mitja hora asseguts a la sorra, esperant. Esperant què? Què digués que m’estima molt? O que em digui que no em vol més? Però aquesta estona no em passa lenta, al contrari. M’agrada veure aquesta platja sense ningú corrent o molestant les gavines. Està tot tranquil. De cop i volta, ell m’agafa la mà i em deixa la carta. Se’n va lluny i em deixa tota sola. Començo a llegir, no sé si eren les meves llàgrimes el que queia al paper o les fines gotes de la pluja.

Queden dues hores per acabar. Estic sola, m’ha deixat dient-me que estava enamorat d’una altra, que volia que jo fos feliç amb algú de veritat. Covard, deixant-me plorant. Jo que creia que amb mi, ell, era molt feliç. La meva il·lusió va morir. Amb tot el cos adolorit per culpa de la sorra, decideixo pujar el penya segat.

Llanço les seves cartes a l’aigua, però la tempesta és molt forta, m’empeny. Cauré, però no vull “He de lluitar”, eren els meus pensaments que em venien en aquell moment. Sóc forta, per això no t’oblidaré, això sí, té molt clar que et superaré

I ja ha passat un altre any.

ESTEFANÍA PARRA, 4A2

Records d’estiu, per Clara Limeres

peus aiguaEncara recordo aquells dies d’estiu, on no hi havia preocupacions, on les hores passaven i no calia mirar el rellotge perquè era al teu costat.

Passejo vora el mar, i a mida que vaig avançant, més records em venen al cap. Em pesen les cames i se’m fa difícil continuar. L’inconfusible olor de la brisa marina em transporta a una nova estació, mentre que un vent suau em despentina els cabells.

Encara recordo aquells dies, quan caminàvem fins a la Dona Marinera agafats de la mà, mentre preníem un gelat.

A poc a poc, em vaig traient les sabates i els peus em van entrant en contacte amb la sorra. Unes pessigolles recorren el meu cos, les mateixes pessigolles que sentia quan et mirava i tu em responies amb un somriure.

Avanço i em quedo davant del mar. Em vaig desfent de la resta de roba que cobreix el meu cos. Noto l’aire fred, que fa que se’m posi la pell de gallina. Sense pensar-m’ho més, em vaig ficant a l’aigua, esperant que la sal em curi totes les ferides que vas deixar.

CLARA LIMERES, 4A1

MENCIÓ ESPECIAL EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1

Sempre hi he estat, per Miguel Sances

Platja lloretJo diria que sóc l’ésser més vell de Lloret de Mar. Com aquell qui diu sóc a la platja de tota la vida, i gràcies a això, tothom em coneix.

Mai estic sol, però sempre he somiat de tenir un amic de veritat que m’acompanyi en els moments de soledat (que visc en algunes èpoques de l’any). A l’hivern és pitjor, perquè per a la gent sembla que ni existeixi. Però això sí, a l’estiu, cada dia venen a fer-me companyia nens petits, que amb les rialles i els crits, em transmeten un sentiment de felicitat i de satisfacció només de pensar en la felicitat que puc arribar a transmetre. Però no només venen nens petits també hi ve gent gran, que a diferència dels nens, no fan tant soroll, sinó que es queden parlant tranquil·lament amb els seus amics. No sé per què, però quan la gent ve, al principi tothom diu que sóc fred, però quan em comencen a conèixer, acaben quedant-se i em fan companyia. Però quan es comença a fer de nit i la gent s’acomiada de mi, m’hauria de sentir trist al veure que em quedo sol, però sento tot el contrari, perquè al veure com el sol comença a desaparèixer lentament per l’horitzó inabastable, aquell és el moment on m’adono, que només per tenir la possibilitat de veure això cada dia, sóc el més afortunat de tot el món.

No entenc per què, però odio el vent, només que en faci una mica, ja em poso de molt mal humor. Això és una de les coses que més odio de mi mateix, ja que quan em passa, em sento impotent, al saber que per del meu caràcter incontrolable, moltíssima gent s’espanta només de veure’m.

No tinc res a envejar de tota aquella gent que fa veure que és “lliure”, i que diu que voldrien ser com un ocell, per poder ser lliures i fer el que vulguin. Però la llibertat té un preu, quan ets lliure et sents molt sol, ho dic per experiència pròpia.

Malgrat alguns inconvenients, sempre he gaudit i seguiré gaudint dels grans avantatges de ser el Mar de Lloret.

MIGUEL SANCES, 4A1

FINALISTA EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1

No semblava hivern, per Micaela Alaniz

mar hivernAquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol.

Ens vam quedar mirant el mar durant minuts, hores, potser dies perquè ningú volia fer-la marxar. De vegades es podia sentir per sobre el soroll de les onades sospirs, inspiracions, que s’unien amb el soroll del vent i formaven l’himne del comiat. Va passar temps fins que algú va dir “fem-ho”, però ningú va donar cap resposta. Lentament ens vam moure desfent el camí, quan vaig aturar-me, si no ho fèiem avui no ho faríem mai. Alguns em van mirar sorpresos, altres decebuts, ell no em va mirar. “No l’estimes?” va preguntar, “sí l’estimo, molt”, i volia cridar-ho i enfadar-me amb ells perquè eren covards però només vaig poder dir: “ella ho vol així” i vaig tornar. En silenci sepulcral em van seguir platja avall una altra vegada, em vaig acostar més i més al mar fins que vaig poder notar l’aigua congelada als peus i com era cada vegada més difícil caminar, quan l’aigua m’arribava als genolls em vaig girar. Tots em miraven com si estigués boja, “voleu dir-li alguna cosa abans que marxi?”, ningú va dir res. Vaig xiuxiuejar-li que mai l’oblidaria i obrint lentament el trist recipient on havia hagut de quedar-se els últims mesos vaig deixar que el vent se l’emportés. Les seves cendres van córrer lliures per fi, i es van fondre amb l’horitzó.

SALMA MICAELA ALANIZ, 1r de Batxillerat

Primer amor, por Laura Sillero

camerero1Hace mucho tiempo, cuando yo aún era un joven estudiante, durante los veranos trabajaba en la playa. Ayudaba a mi padre con su restaurante, atrayendo a los posibles clientes que pasaban por la zona para así ayudar a mantener estable el negocio. Algo que realmente me gustaba, ya que siempre hacía algún que otro amigo.

Gracias a ello, pude aprender varios idiomas, no al completo, pero sí lo suficiente como para defenderme en una determinada situación. Un día yendo de camino a mi casa después de un caluroso día de trabajo, me topé con una joven señorita, la cual parecía algo perdida. Sin pensar mucho en la situación, me dirigí a ella para preguntarle sobre su situación, si se encontraba bien. No parecía entender lo que intentaba decirle, así que probé a hablarle en inglés, pero la única reacción que obtuve de su parte fue una mueca de incomprensión.

Estuve alrededor de dos horas comunicándome con ella, si se le puede llamar así, a través de gestos y pesar de que no hablábamos el mismo idioma, hubo una conexión entre ella y yo la cual no me sería posible describir. Después de ese día nos estuvimos viendo durante una semana en frente de la dona marinera, para dar un paseo por las calles de Lloret y disfrutar del sol en la playa. Transcurrido este corto periodo de tiempo, la muchacha se fue.

Nos vimos una última vez en la playa, allí los dos nos despedimos. Recuerdo escabullirme del trabajo solo para despedirme de ella, fue un día muy triste, pues aparte de que me llevé una bronca, me despedí del que posiblemente fuera mi primer amor.

LAURA SILLERO, 4A3

La botella, por Sílvia Delgado

Érase una vez un poeta que, entre verso y verso, había perdido la inspiración.

Entre la multitud, había estado buscando inspiración, una mujer quizás, una musa que hiciera florecer sus sentimientos ahora ocultos. Obsesionado al ver su cuaderno en blanco, decidió ir a la taberna del pueblo y relajarse con unos tragos. Durante la noche, el poeta y el tabernero entablaron una conversación; no muy larga, ya que el poeta decidió que ahogar sus penas en alcohol no era la solución.

sirena 1Al día siguiente, salió a dar un paseo y, sin darse cuenta, llegó a un sendero que jamás había visto. Era un lugar maravilloso. Quería seguir adentrándose en él, pero oscureció y, finalmente, regresó a su humilde hogar. Aquella misma noche tuvo un buen presentimiento que le hizo coger un candil e investigar la zona. El camino le llevó hasta una cala llamada Els Frares y, sin pensarlo, cogió una barca y empezó a navegar utilizando la luz de la luna como brújula. Inesperadamente, una niebla le impedía ver más allá de su barca; pero, en la distancia, vio una silueta. El poeta, intrigado por descubrir aquella figura oculta por la brisa marina, poco a poco se fue acercando hasta que vio que no era una persona, sino una sirena. Pero no una sirena cualquiera, sino la más bella sirena de los mares. Antes de que esta le pudiera ver y, probablemente, saliera huyendo por miedo a ser descubierta, decidió marcharse.

Desde aquella noche, al poeta, le fue casi imposible dormir; solo podía pensar en la belleza de aquella bella dama. Tras noches de insomnio, decidió que, a partir de ese momento, la sirena sería su musa y que cada noche la visitaría a escondidas y le escribiría un poema.

Y así fue hasta que llegó la noche más especial del año, iluminada por bengalas y fuegos artificiales: San Juan. Aquella noche, el poeta metió una rosa y los poemas escritos en una botella de cristal y la lanzó al mar con la esperanza de que la bella sirena los recibiera.

SÍLVIA DELGADO, 4B1

El mar que nunca olvidaré, por Miguel Sances

avi netComo cada verano, fui a casa de mis abuelos. Ellos vivían en Lloret de mar, un pueblo de la Costa Brava.

Su piso era muy pequeño; pero, a la vez, muy acogedor. Lo que más me gustaba de ese piso era que tenía vistas directas al mar. Cada vez que miraba esa inmensa extensión de agua, tan clara, de un azul tan intenso, siempre me relajaba y me inspiraba una gran tranquilidad.

Cada vez que veía las gaviotas revolotear sobre el mar en busca de alimento, soñaba con poder convertirme en una de ellas, para poder ver ese magnífico mar desde una perspectiva desde la que poder apreciar toda su belleza, y para poder ser libre y volar hacia otro lugar, donde poder contemplar otros mares que roben mi corazón, como ya robó en su momento el mar de Lloret.

Hasta cuando el mar está revuelto, me parece algo maravilloso. Mis abuelos siempre me dicen que no me acerque a la playa los días que haya temporal marítimo, pero yo no les hago mucho caso, ya que, a mí, no me gustaría desperdiciar una oportunidad para ver la naturaleza en su máximo esplendor.

Cada día, espero impaciente que llegue el alba, para poder ver ese magnífico momento, cuando el sol se esconde a través de un horizonte, el cual nadie puede alcanzar.

Disfruto de todos estos momentos, hasta que llega el trágico día en que tengo que volver a mi casa, la cual, comparada con el piso de mis abuelos, no vale para nada.

El piso de mis abuelos podrá ser pequeño; pero, cada año, espero impaciente volver a ver ese hermoso mar, el cual nunca olvidaré.

Miguel Sances, 4A1  

Un último adiós, por Clara Limeres

avi aiguaSoñé que nadaba en el mar, un mar tan azul y cristalino que reflejaba los rayos del sol. Desde allí se veía el castillo en lo alto de un acantilado y las palmeras a lo largo del paseo. Yo estaba feliz y todo lo que sentía era paz y tranquilidad. Llegué hasta la orilla y allí estabas tú, abuelo, esperándome con una sonrisa en la cara. Me acerqué a ti y me diste un abrazo. Tu presencia me transmitía confianza y me hacía sentir mejor. Pero, de pronto, el cielo se volvió gris y el agua más fría y oscura. Las olas chocaban contra las rocas y el viento arrastraba todo lo que encontraba. El miedo se empezó a apoderar de mí. Una gota cayó en mi mejilla. Me giré y ya no estabas tú. Intenté con todas mis fuerzas abrir los ojos hasta que pude ver mi habitación. Me levanté como pude y me dirigí hacia el salón. Mamá estaba llorando. Entonces entendí que te habías ido de verdad. Solo espero que algún día, cuando vaya al mar, allí estés tú, esperándome en la orilla, para darme un último abrazo.

CLARA LIMERES, 4A1

La relación del mar, por Isiaka Sumareh

noia marEn una cálida tarde en Lloret de mar, se encontraba aquella muchacha de ojos azules que a Juan tanto le chiflaba, aquella muchacha que siempre se encontraba en la orilla del mar y a la que el reflejo de las aguas cristalinas hacían más bella, aquella muchacha de pelo moreno y sedoso  y que siempre estaba acompañada de una sonrisa inmensa y bondadosa que parecía que atraía a las olas.

Juan estaba dispuesto a declarar su amor aunque sabía que le iba a costar lo suyo ya que él era un chico tímido y ella tenía toda la pinta de ser muy abierta, pero no quería arriesgarse a perderla. Se acercó lentamente,  paso a paso, en ese momento sentía como el corazón le salía del pecho y se caía en la arena. cada vez quedaba menos, hasta que escuchó un sollozo. Miró a la muchacha, que estaba de espalda y le dijo: Hola; la muchacha se giró mientras se estaba secando las lágrimas y le contestó con voz temblorosa: Hola. Juan sabía que le pasaba algo y sin pensárselo dos veces le preguntó: ¿Te pasa alguna cosa?; la muchacha le dijo que no le pasaba nada, pero Juan insistió hasta que la muchacha empezó a mover esos preciosos labios de fresa. –Soy nueva aquí y no conozco mucho este pueblo , este mar es lo único que me gusta, pero estoy viendo que la gente lo ensucia ¿Es que a la gente no le gusta la naturaleza?

Juan la miró a los ojos y le dijo: A mí también me encanta este mar, paso la mayoría de tiempo aquí, tengo muchos recuerdos bonitos en este lugar recuerdos que se van borrando por la mancha que los humanos dejamos aquí. Enseguida los dos se hicieron amigos y fundaron una asociación contra la contaminación. No consiguiron gran cosa, pero lograron conseguir una relación a la que les gusta llamar “La relación del mar”.

ISIAKA SUMAREH, 4A2

Institut Ramon Coll i Rodés