Les parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.
NATALIA GARCÍA GARCÍA, 4A2
31 de desembre de 1980
Encara recordo aquells dies d’estiu, on no hi havia preocupacions, on les hores passaven i no calia mirar el rellotge perquè era al teu costat.
Jo diria que sóc l’ésser més vell de Lloret de Mar. Com aquell qui diu sóc a la platja de tota la vida, i gràcies a això, tothom em coneix.
Aquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol.
Hace mucho tiempo, cuando yo aún era un joven estudiante, durante los veranos trabajaba en la playa. Ayudaba a mi padre con su restaurante, atrayendo a los posibles clientes que pasaban por la zona para así ayudar a mantener estable el negocio. Algo que realmente me gustaba, ya que siempre hacía algún que otro amigo.
Al día siguiente, salió a dar un paseo y, sin darse cuenta, llegó a un sendero que jamás había visto. Era un lugar maravilloso. Quería seguir adentrándose en él, pero oscureció y, finalmente, regresó a su humilde hogar. Aquella misma noche tuvo un buen presentimiento que le hizo coger un candil e investigar la zona. El camino le llevó hasta una cala llamada Els Frares y, sin pensarlo, cogió una barca y empezó a navegar utilizando la luz de la luna como brújula. Inesperadamente, una niebla le impedía ver más allá de su barca; pero, en la distancia, vio una silueta. El poeta, intrigado por descubrir aquella figura oculta por la brisa marina, poco a poco se fue acercando hasta que vio que no era una persona, sino una sirena. Pero no una sirena cualquiera, sino la más bella sirena de los mares. Antes de que esta le pudiera ver y, probablemente, saliera huyendo por miedo a ser descubierta, decidió marcharse.
Como cada verano, fui a casa de mis abuelos. Ellos vivían en Lloret de mar, un pueblo de la Costa Brava.
Soñé que nadaba en el mar, un mar tan azul y cristalino que reflejaba los rayos del sol. Desde allí se veía el castillo en lo alto de un acantilado y las palmeras a lo largo del paseo. Yo estaba feliz y todo lo que sentía era paz y tranquilidad. Llegué hasta la orilla y allí estabas tú, abuelo, esperándome con una sonrisa en la cara. Me acerqué a ti y me diste un abrazo. Tu presencia me transmitía confianza y me hacía sentir mejor. Pero, de pronto, el cielo se volvió gris y el agua más fría y oscura. Las olas chocaban contra las rocas y el viento arrastraba todo lo que encontraba. El miedo se empezó a apoderar de mí. Una gota cayó en mi mejilla. Me giré y ya no estabas tú. Intenté con todas mis fuerzas abrir los ojos hasta que pude ver mi habitación. Me levanté como pude y me dirigí hacia el salón. Mamá estaba llorando. Entonces entendí que te habías ido de verdad. Solo espero que algún día, cuando vaya al mar, allí estés tú, esperándome en la orilla, para darme un último abrazo.
En una cálida tarde en Lloret de mar, se encontraba aquella muchacha de ojos azules que a Juan tanto le chiflaba, aquella muchacha que siempre se encontraba en la orilla del mar y a la que el reflejo de las aguas cristalinas hacían más bella, aquella muchacha de pelo moreno y sedoso y que siempre estaba acompañada de una sonrisa inmensa y bondadosa que parecía que atraía a las olas.