I aquí estava jo, assegut en una roca, observant un immens mar davant meu. Pensant si havia fet bé de dir-li el que sento al noi que m’agrada. Ja fa dos anys que m’agrada el meu millor amic: l’Aaron.
Ahir, mentre estava al P de PA (una cafeteria molt coneguda a Lloret) vaig enviar-li un missatge per dir-li d’una vegada el que sento. Estava nerviós, i a més, tenia por, perquè els dos som nois i amics des de fa molt, però ja era hora de dir-li-ho. No vaig estar gaire estona esperant fins que va arribar, es va asseure i vam prendre suc de taronja. Passat un minut, em va preguntar què passava, que per què volia veure’l. Jo, més vermell que un tomàquet no podia estar. Pla B, havia d’escapar-me. No vaig ser prou valent per dir-li-ho encara no n’era capaç, però en tenia ganes. Abans d’anar-me’n corrents vaig xiuxiuejar molt fluixet “m’agrades Aaron”. Vaig aixecar-me i l’Aaron em va mirar sorpès. Resulta que va sentir el que li havia dit, i jo, com un ximple, corrents. L’Aaron corria darrere meu cridant que m’aturés. Quan ja no el veia darrere, vaig anar a casa plorant com un nen petit.
L’endemà, és a dir, avui, he anat a passejar per la vora del mar, un dels meus llocs preferits de Lloret. Aquesta platja és com el meu refugi, un lloc on estic en silenci pensant, això sí, només a l’hivern; l’estiu és una altra cosa. Mentre estic a la roca, mirant com van i venen les onades, una veu coneguda em fa aixecar sorprès.
-Miquel! -L’Aaron s’apropa a mi.
-Què hi fas tu aquí? No et vull veure! Ves-te’n! -Crido allunyant la meva vista d’ell.
-No deixes parlar a la gent, oi? No pots crear les teves teories sense escoltar abans el que l’altra persona et dirà, saps això no? -Diu mentre jo miro al terra amb les mans als ulls, estic plorant.
-Eh?… ah? -Aixeco la vista i m’abraça.
-Miquel, tu també m’agrades. I per cert, abans de sortir corrents has de pagar… -Reia pel que havia dit, i jo plorava d’alegria mentre corresponia a l’abraçada. Ens separem, i em mira fixament. Va apropant el seu rostre al meu. A mil·límetres de la meva boca s’atura. Inconscientment em poso de puntetes i ell ajunta els nostres llavis. En aquest moment crec que podria morir en pau.
I així estic, en unes roques de la platja d’un poble molt curiós, besant l’Aaron, o més ben dit, ell besant-me a mi. Sense acabar l’abraçada, paro el petó i agafo aire. El miro amb felicitat i em torna la mirada. Sense dubtar-ho ni una sola vegada, li regalo un somriure.
KATE ZUGIC, 2A2
Em giro lentament i miro com l’aire fa moure els seus cabells i tinc la sensació de tenir-la a pocs centímetres, però no és així. Cada cop que sento que estic a punt d’estar al seu costat, s’allunya, més i més.
Les parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.
Aquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol. 
Al día siguiente, salió a dar un paseo y, sin darse cuenta, llegó a un sendero que jamás había visto. Era un lugar maravilloso. Quería seguir adentrándose en él, pero oscureció y, finalmente, regresó a su humilde hogar. Aquella misma noche tuvo un buen presentimiento que le hizo coger un candil e investigar la zona. El camino le llevó hasta una cala llamada Els Frares y, sin pensarlo, cogió una barca y empezó a navegar utilizando la luz de la luna como brújula. Inesperadamente, una niebla le impedía ver más allá de su barca; pero, en la distancia, vio una silueta. El poeta, intrigado por descubrir aquella figura oculta por la brisa marina, poco a poco se fue acercando hasta que vio que no era una persona, sino una sirena. Pero no una sirena cualquiera, sino la más bella sirena de los mares. Antes de que esta le pudiera ver y, probablemente, saliera huyendo por miedo a ser descubierta, decidió marcharse. 
Miré hacia la derecha y, a través de aquel espejo que me separaba del maravilloso paisaje, vi a una niña sentada en una roca rodeada de palmeras y otros tipos de plantas. Estaba de espaldas y vestía un conjunto verde parecido al verde de las hojas que empiezan a florecer con la llegada de la primavera. Lo pasé por alto y seguí degustando aquel delicioso plato, pero la niña seguía ahí, sola. Dejé lo que estaba haciendo para dirigirme a aquella chiquilla de pelo rubio peinado con una trenza. 
Fa molt de temps, el poble de Lloret de Mar a la costa de Girona tenia la seva pròpia monarquia, en Pere que era el rei. Aquest rei tenia una filla anomenada Maria. La Maria estava enamorada d’un cavaller magnífic, tenia molts noms… El cavaller de la Llança, el cavaller de Lloret de Mar… Però també es deia Jordi. En Jordi i la Maria estaven enamorats però el Rei Pere no aprovava la relació. En Jordi era el millor cavaller del Regne, però no venia d’un bon llinatge i per això sempre entrenava per aconseguir la ma de la princesa. Un dia el rei va manar que els cavallers de l’elit anessin a derrotar un drac que sempre els robava els ramats d’ovelles. 
Quan em va veure es va aixecar i després de saludar-me va agafar-me la mà i em va donar la rosa. Després ens vam asseure a la taula que en Pol havia reservat. Les hores anaven passant i nosaltres ens miràvem enamorats sense dir ni una sola paraula. El silenci es va interrompre quan vaig sentir un soroll. Em vaig despertar i vaig apagar l’alarma. Tot havia estat un bonic somni que m’agradaria viure. Em vaig aixecar i em vaig preparar per anar a l’institut.