Arxiu de la categoria: Categoria 2 prosa catalana

Prosa en català de 1r, 2n i 3r d’ESO.

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El mar de Lloret i la seva llegenda, per Alícia Romero

Deixa un comentari
Un dia la Marta i en Jordi, dos germans molt bufons que coneixien a tot el poble, van decidir anar a la platja. Tots dos van anar a casa per agafar la tovallola, les ulleres de nas i el tub i per últim els peus d’ànec.
Quan van arribar, van estirar la tovallola i directes a l’aigua. L’aigua estava cristal·lina, es veien els peixos, les algues i les tortugues, tot era preciós.
– Marta, anem al fons del mar? -va dir en Jordi entusiasmat.
– D’acord! A veure si trobem un tresor.
Es van ficar tots el seu material i vam començar a nedar. Des de lluny, al fons es veia com la silueta d’un vaixell.
– Jordi, allò no et sembla un vaixell enfonsat? -va dir la nena espantada.
– Sí, anem a veure-ho.
– Però…  potser hi ha sirenes i tritons! Anem-hi!
Tots dos decidits van anar-hi. Quan van arribar era tot fosc, hi havia molts ossos i barrets de pirata.
– Marta, em sembla que no hi ha sirenes, però sí pirates morts.
De cop i volta van veure una silueta que semblava un cavallet gegant.
– Jordi, no s’assembla al cavallet d’aquella llegenda?
– Quina llegenda?
– La que ens va llegir el pare. Era un dia, quan el pare va anar a la platja i van anar a la cova on vivien els famosos cavallets gegants.
– I per què només n’hi ha un? -va dir en Jordi preocupat.
– Perquè els pirates van matar a tots menys a ell, que va ser l’únic supervivent, des d’aquell moment el cavall mata a tota la gent que entra a la seva cova.
– Anem- hi! Entrem, no passarà res, només té por.
– Anem amb compte.
Quan van entrar el van veure, era gegant. En un tres i no res el cavall va agafar a la Marta.
-Marta!
– Tranquil , mira , no té por, hi ha ous.
– Això vol dir que només vol protegir-los.
En Jordi es va apropar i van començar a jugar amb ells. Mai més va fer mal a ningú.
Alícia Romero, 1A4
1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El pescador de Lloret, per Jessika Ani

Deixa un comentari
Hi havia una vegada un pescador que era molt conegut com ”El pescador de Lloret” per ser el millor pescador i per la seva llegenda. La llegenda es diu ” Un peix que no és un peix és atrapat ”.
Consisteix en què, un dia, tots els pescadors de Lloret de Mar que es presentessin a un concurs  guanyarien un viatge a Jamaica i l’oportunitat d’estar al Torneig Mundial de Pescadors.
Cada pescador hauria d’estar com a mínim a tres milles de distància dels altres.
Al cap de tres dies, els que van organitzar el campionat, es van adonar que faltava un jugador que era molt amic del pescador. Van haver de cancel·lar el campionat per la desaparició d’un jugador.
El pescador estava molt preocupat pel seu amic, així que va preguntar a tothom si havien vist al seu amic, però tothom deia que no l’ havia vist .
Llavors el pescador va anar a buscar-lo personalment, però no va trobar res.
Llavors el pescador es va enrecordar d’ una llegenda sobre un peix que es menjava el pescadors .
El pescador va buscar el peix durant dies i nits fins que el va trobar . Li va costar molt pescar-lo, sobretot perquè el peix se li va menjar el braç esquerre en un segon, però, quan va veure al peix , es va sorprendre molt, perquè no era un peix normal, era molt diferent a tots els peixos que havia vist a la seva vida, no només per la mida, sinó també perquè no tenia ulls i tenia unes escates dures com les d’un rèptil .
El pescador va portar el peix als que van organitzar el campionat, no
només va poder venjar-se de la mort del seu amic , sinó que es va convertir en el millor pescador de Lloret de Mar.

Jessika Ani, 1A4

 

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

La història de Lloret de Mar, per Alba Romanos

Deixa un comentari

Hi havia una vegada una bruixa molt dolenta que va embruixar Lloret de Mar.

 Tot el poble va quedar sec. Tots els peixos van morir, no hi havia res, totes les botigues van tancar, la gent no sortia al carrer. Van passar 54 anys, i un jove va dir que ja era hora de sortir al carrer i de guanyar a aquella bruixa dolenta.Tots els habitants es van manifestar contra la bruixa, que vivia al castell, al costat del mar. No van aconseguir res. Van pensar una altra manera de guanyar a la bruixa i van dir que la millor manera seria tornant a sortir al carrer, obrint les botigues…

 La bruixa no va poder suportar tanta llum i es va tancar al castell. Els habitants no van suportar que el mar de Lloret no tingués aigua ni animals marins i van decidir que la millor manera seria matar a la bruixa malvada. I així ho van fer. Van tenir raó. La bruixa va morir i amb el temps el mar va tornar a tenir aigua, cada vegada hi havien més animals marins. El mar de Lloret va tornar a ser igual.

 Quan tot va haver acabat els ciutadants ho van celebrar a la plaça de l’ajuntament, tots junts, amb molta carn i molt peix.

 I van ser feliços i van menjar molts anissos.

Alba Romanos, 1A4

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

Un misteri a Lloret de Mar, per Neus Gibert

Deixa un comentari

 Fa  molts i molts anys, a prop de la platja de Lloret de mar, la gent deia que a la nit se sentia un soroll estrany, com si hi hagués algú rondant per allà intentant espantar els habitants.

 La gent s’anava espantant cada cop més i anava a viure a un altre poble de la por que tenien. Alguns deien que era un fantasma, uns altres pensaven que era un monstre marí, etc.

 Un dia l’alcalde va posar unes càmeres de vigilància per tal de saber què provocava el soroll.

 Al cap d’una setmana van revisar les gravacions i van veure un  antic pescador. Al dia següent van anar a investigar i se’l van trobar amagat rere una roca. Els hi va dir que no volia que el descobrissin perquè ja no volia seguir sent pescador i es va fer passar per mort.

Neus Gibert, 1A4

 

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

Una mort inesperada, per Clàudia Barrero

Deixa un comentari

Un dia d’hivern, Lloret es va aixecar amb el mar alterat. Dos nedadors que tenien pensat anar a nedar a l’hivern per aprendre a aguantar diferents temperatures del mar, quan van arribar, van veure tot allò i es van decebre.

Llavors van decidir que com que eren les 9 del matí, tornarien a la tarda, quan el mar es tranquil·litzés.

− Però… i ara què fem? −Va dir en Marc.

− Podem quedar-nos a mirar el mar una estona, en els bancs , asseguts, parlar i mirar fins on arriben les onades.  −Va respondre en Pablo.

− D’acord, a més a més, el mar de Lloret és molt bonic.

Es van asseure als bancs del passeig marítim i van estar parlant i divertint-se fins les 11 del matí:

− Vinga, fem pluja d’idees!  −Va dir en Marc mentre una onada els hi arribava gairebé als peus.

− Això sí que sembla una pluja!  −Va dir en Pablo.

De sobte, en Marc va cridar:

− Ja sé! Anem a la Piscina Municipal!

I així va ser, van anar a la Piscina Municipal i s’ho van pasar genial. Cap a les 2 del migdia estaven dinant al KFC de Lloret de Mar, davant de la platja.

− Què farem al final? −Va preguntar en Pablo.

− Hi anirem, no?  −Va dir en Marc.

− Però el temps no ha millorat i…

− D’acord, hi anirem i jo em llençaré al mar, nedaré lluny i tornaré molt ràpid!  −Va dir en Marc amb to de valent.

− Però no és segur…

− Que síí! Ja ho veuràs!

Poc després van anar al mar i en Marc s’hi va tirar. Va nedar molt lluny, ni en Pablo el podia veure, però en Marc mai va tornar. En Pablo es va quedar esperant fins que es va quedar de pedra i es va convertir en el Mariner.

No creguis que perquè la gent pensi que ets molt valent, sortiràs guanyant.

Clàudia Barrero, 1A4

 

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

Diari: un dia brillant, per Mònica Garcia

Deixa un comentari

Tot va començar quan em va sonar l’alarma del despertador, era un d’aquells dies tan calorosos que em quedava enganxada als llençols.

No tenia res a fer, així que vaig estar rumiant força estona i vaig pensar d’anar a la platja. Un cop sortint de casa em vaig recordar de què no havia agafat la crema solar i vaig haver de tornar a entrar. Buscava i buscava, però no la trobava, no tenia altra opció de comprar-ne una nova.

Després d’un llarg passeig, anant a comprar un pot de crema, vaig poder arribar a la mar. Era la mateixa mar de sempre, la de Lloret de Mar, però aquell dia la veia especial, d’un altra manera, com… UN DIAMANT!

Les onades eren molt petites, més ben dit, no n’hi havia i l’aigua brillava tant com els diamants. Vaig trepitjar la sorra i també la notava diferent, més suau, fineta, com… EL SUCRE!

No vaig tardar ni vint segons a estendre la tovallola i a ficar-me mar endins. L’aigua no estava ni molt calenta ni molt freda, normal, com a mi m’agrada.

Va passar una mitja hora i se’m va arrugar una mica la pell. Semblava una iaia! Vaig sortir de l’aigua i vaig posar-me a prendre el sol, volia estar morena, com les noies tan maques brasilenyes, doncs més o menys així.

Ja es feia fosc, i mentre contemplava el paisatge tan bonic, vaig recollir les meves coses i vaig tornar a casa, caminant, donant un passeig i recordant el tacte de la sorra i les vistes tan maques que deixava veure la mar.

Mònica Garcia, 1A4