Era un 9 de març, data de vaga i per primera vegada aniria a una manifestació.
En Jacob m’estava  esperant a la porta del meu pis, segurament escoltant alguna d’aquelles cançons de rock que tant ens agraden. Jo em prenia el meu temps per arreglar-me, era de bon matí i el simple fet que els rajos del sol em donessin a la cara em feia molta mandra, però ja m´havia compromès a anar-hi; a més, veuria a aquell xaval que guaitava al portal i que em robava els sospirs.
Em reflectia un cop més al mirall mentre em repetia que seria un dia genial. Vaig fer un cop d’ull a l’hora, arribava tard, vaig fer dos petons a ma mare i agafava una jaqueta per la seva insistència en què faria fred (típiques coses de mares).
Només creuar la sortida de l’edifici en Jacob em va fer uns dels seus encegadors somriures i tot seguit ens vam dirigir a la plaça de la biblioteca. La manifestació va ser breu però amb un missatge clar. Finalitzada la protesta, com dos enamorats ens vàrem escapar dels ulls de tothom i ens encaminarem a la platja, a poc a poc mentre jo parlava de la meva por al mar el noi m’anava hipnotitzant amb la seva mirada rebel i tendra cap a la sorra. Ens vam aventurar fins a la riba, on per sentir aquella sensació més real em vaig treure les sabates, sense dubtar-ho. Ell em va agafar suaument de la mà i mirant-me als ulls em va dir que no m’alarmés, va llançar el seu calçat cap enrere i jo vaig fer el mateix. Varen caure al mig de la platja entre la Dona Marinera i el Castell d’en Platja, amb la brisa mediterrània fent un eco a les seves paraules. Vàrem fer unes passes i tremolant al mateix temps que segura em resguardava amb el palmell de la mà del jove que m’havia robat el cor, una onada ens va mullar fins als genolls i entre rialles corrent vam tornar a terra.
De manera natural ens vam incorporar i seguts vam entrellaçar els nostres dits i em va dir: “Hem de superar els nostres temors, quan no entens una cosa és normal que t’espanti”. Era el primer noi, no, persona, que en comptes d’insistir en què l’oceà no m’havia d’horroritzar sense arguments, havia dedicat part del seu temps en explicar-me el per què de les coses.
Estava ofegada, però no era al pèlag , estava emocionada realment, el cor se’m va encongir, em feia mal però d’una forma bonica. Observava aquella dama de bronze que cernia rere el meu poeta, la meva obsessió; tota ella, muller immortal, em xiuxiuejava que aquell era l’indicat. Vaig tornar la meva visió a en Jacob que em mirava amb desig. Jo em ruboritzava mentre buscava alguna excusa per atrapar el seu alè. De s’obté la naturalesa va fer el seu camí.
-Tens una pestanya -L’hi vaig dir amb les galtes enceses mentre li enretirava de la cara i apropava a la boca per bufar. Així ho va fer, va costar una mica que surtis volant però ho vam aconseguir. Vam fer una rialleta ximple i em va preguntar amb una veu acollidora

 -Vols saber què he demanat?

– És clar -vaig fer un somriure suau.
– És un pe…- va començar a pronunciar.

Jo sabia què era però no ho volia dir. un altre cop tenia la inquietud d’equivocar-me potser, d’asfixiar-me en aigua salada

– Un peix!- vaig mig escridassar per trencar aquella tensió. Va riure

– No, prova un altre cop -vaig aclarir la veu al mateix temps que m’apropava als seus llavis. Em vaig quedar a un pam.

– Saps? Com tu,  jo també tinc les meves pors però de vegades un s’ha de llançar al mar

En veu baixeta al cau de l’orella li vaig dir tremolosa “petó”. No ho vaig poder evitar, seguidament el vaig besar, tenia un gust dolç com mai havia provat i era suau com cap altre. Es va aferrar com si m’entregués l’ànima. Jo ho vaig fer com si la vida em depengués d’això, em vaig deixar portar per l’onada…

Ja ho puc ben dir, no li tinc pànic a l’oceà, de fet ara és un dels meus llocs preferits, una altra lliçó, una metàfora més per a l’autosuperació.

AROA PUERTAS, 3A2

FINALISTA DE PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 2