Hi havia una vegada una princesa que vivia en un regne molt llunyà, tenia la pell més fina que el paper i més suau que un conill… (Para! No és una princesa de conte, és una simple noia de Lloret (no tan llunyà oi?) i, és clar que no era perfecta, tenia algun gra o imperfeccions, però era bella.
Un dia d’estiu (que no tenies ganes de fer res, només de dormir) la noia anomenada Blanca és trobava en un bosc on hi havia una càlida brisa d’aire i les flors n’eixien dels arbustos.
Estesa en el sol i amb un llibre a la cara (per protegir-se de la llum) va escoltar una veu, no era molt harmoniosa, es notava clarament que era la veu d’un adolescent. Titubejant va dir “ho…hola”(el misteriós noi es deia Aron), la noia de l’ensurt va intentar aixecar-se però no es va poder posar dreta. Allà és trobaven l’un davant l’altre. Després d’una conversa sobre lectures passades, projectes futur… Van fer-se amics.
Cada dia d’estiu es veien, anaren al mar, a la piscina. Ell amb el temps es va enamorar. Una nit van assistir a una festa i entre copa i copa és ban emborratxar (hem d’admetre que Lloret te molt turisme de borratxera, no som perfectes) i entre copa i copa van embolicar-se. Van passar dues setmanes i no van parlar, era un infern pels dos. Quedaren a la platja de Lloret , on es confessaran el seu amor.
I conte contat conte acabat (o no, això no és el que voleu).
Faltava una setmana comencessin les classes, però en un imprevist el pare de l’Aron va trobar una feina millor fora de Lloret i es tenia que mudar. La acomiada fou tan espontània que pel dolor que la separació els va provocar els enamorats van pujar a la dona marinera, van posar un candau a la tanca de l’amor i saltaren al mar.
Els seus cossos units es van desfer a la mar i es transformaren en escuma de mar com la de les històries que llegien.
La mar de Lloret, quina ironia, la que dona i pren vida als amors.
AZUL ZWILLING, 3A2
Arxiu de la categoria: 3r ESO prosa catalana
El somni que es va complir, per Parbhjot Kabur
Estava molt nerviosa, havia quedat per primer cop amb ell, en una cafeteria que hi havia davant del mar de Lloret. Havíem quedat a las 10.30h i el rellotge marcava les nou i mitja.
Jo encara estava en pijama i els cabells despentinats. No sabia què posar-me per a aquell moment tan especial i que tant havia esperat. Al final, vaig decidir posar-me aquell vestit blanc que el meu pare em va regalar pel meu aniversari. Després em vaig recollir els cabells en dues trenes i vaig marxar cap a la cafeteria. Quan vaig arribar vaig veure un noi assegut esperant pacientment amb una rosa a la mà.
Quan em va veure es va aixecar i després de saludar-me va agafar-me la mà i em va donar la rosa. Després ens vam asseure a la taula que en Pol havia reservat. Les hores anaven passant i nosaltres ens miràvem enamorats sense dir ni una sola paraula. El silenci es va interrompre quan vaig sentir un soroll. Em vaig despertar i vaig apagar l’alarma. Tot havia estat un bonic somni que m’agradaria viure. Em vaig aixecar i em vaig preparar per anar a l’institut.
Mentre la professora de català, la Montse, no parava d’explicar els complements i els sintagmes jo estava pensant en com podia expressar-li els meus sentiments al Pol que seia just davant meu. El timbre va sonar i la classe va acabar amb un munt de deures. A la següent hora la professora de matemàtiques ens va posar problemes per resoldre. No aconseguia resoldre els problemes que tenia en la meva vida, estava per resoldre els problemes que la Maite ens havia posat, que només en veure’ls em va venir mal de cap.
En veure que no me’n sortia en Pol es va apropar i va començar a ajudar-me. Em va explicar els diferents mètodes. Jo no l’escoltava, només el mirava somrient fins que se’m va escapar: “Pol ets molt guapo i estic enamorada de tu”. Després d’un llarg silenci em va dir “ Necessito un temps per pensar Clara” i va tornar el seu lloc.
Durant uns dies no em va ni mirar. Jo estava trista i pensava que mai més en Pol em tornaria a parlar, però dues setmanes més tard d’aquella classe de matemàtiques va venir i em va dir: “ Vols quedar demà a la cafeteria?”. Jo sense pensar-m’ho ni una sola vegada vaig acceptar.
El dia següent en despertar-me tot passava com en el somni que havia tingut feia poques setmanes: no sabia què posar-me, ni com pentinar-me i quan vaig arribar, en Pol em va agafar la mà i em va donar una rosa i ens vam passar hores i hores mirant-nos, però aquesta vegada no va sonar cap alarma.
PARBHJOT KAUR, 3A2
Amor a primera vista, per Irina Barseghyan
Fa molts i molts anys, una parella d’enamorats va patir una gran tragèdia degut a que, en aquelles èpoques, l’amor entre famílies econòmicament diferents no era gens fàcil.
Tot va començar a finals d’estiu de l’any 1965, quan la Lilia, una jove de 17 anys, passejava tranquil·lament per una plaça amb una cistella plena de fruita. Tot seguit, un noi alt, ros i d’uns 18 anys va passar corrents pel seu costat i, sense voler, la cistella va caure i totes les fruites van acabar per terra. El noi, avergonyit, li va oferir educadament ajuda i es va ajupir per recollir-les. Però a l’aixecar-se, les seves mirades es van creuar i es van quedar així un parell de segons, fins que el noi va marxar corrents.
Al cap d’una estona, la noia va arribar a casa seva i mentre remenava la cistella de fruites, va trobar un paper on hi apareixia el nom i l’adreça del noi, que resulta que es deia Ruben i que vivia on tots els que tenien pocs diners.
A l’endemà, quan va passar per aquell carrer que sortia a l’adreça, es va trobar a en Ruben treballant d’escombriaire al carrer. En aquell moment, es va recordar del seu pare, que sempre li havia explicar que els escombriaires mai tindrien futur i que no s’ajuntés amb ells. I va marxar ràpidament d’allà.
Unes setmanes després, la noia va començar el seu últim any d’institut i no hi va haver dia en que no es recordés d’aquell noi del que es va enamorar tan sols a primera vista.
Un dia, la Lilia va sortir tard de l’institut perquè tenia un examen molt important. A la sortida va veure un escombriaire netejant el pati, i quan es va girar, el va veure. Era ell. Després de tant de temps es van trobar un altre cop. Ell es va apropar a la noia i es va presentar. La noia, molt nerviosa, li va donar les gràcies per ajudar-la l’altre dia, i a ell, com li agradava tant, li va demanar sortir a passejar l’endemà. Ella va acceptar, i va marxar corrents.
Van quedar el dia següent i van passar una bona tarda junts. Dos dies després, el 22 d’abril, van tornar a quedar. Quan la noia estava a punt de marxar, el noi li va fer un petó a la galta i li va dir si volia ser la seva parella, ja que s’havia enamorat completament d’ella. Confusa, no va saber que dir i li va prometre que el pròxim dia li ho diria.
Quan va arribar a casa, el seu pare, enfadat, li va preguntar que feia pel carrer amb un noi, ja que li havia prohibit sortir amb nois fins als 20 anys. Ella es va quedar muda, i el seu pare la va advertir que com la tornés a veure pel carrer amb un noi, la portaria a un internat durant 3 anys.
Com que li va prometre que el dia següent li diria al noi la seva resposta, va anar on quedaven sempre, a la costa del mar de Lloret, i allà li va dir que no podia per culpa del seu pare. Trista, va marxar sense deixar que el noi digués res; només li va donar una abraçada. Quan va arribar a casa, va veure que hi havia una carta a la butxaca on deia si la resposta era no, es trauria la vida perquè ja no volia viure si no era al seu costat.
IRINA BARSEGHYAN, 3A2
Fer-se gran, per Iulia Bora
Durant molt de temps em pensava que existien els dracs, els cavallers que salvaven a les princeses dels terribles monstres, les princeses que esperaven ser salvades pels cavallers, sacsejant les pestanyes, els pirates que venien d’altres llocs i entraven a la nostra costa pel mar de Lloret amb els seus imponents vaixells per robar-nos el que és nostre…
Tot això no existeix! Des de petits ens han venut la moto i ens han fet creure en coses que malauradament no existeixen. Però els pares creuen que amb aquestes mentides pietoses els fills tindran una infància més feliç i viuran aliens a com és la societat avui en dia. Però els nens creixen i en un moment de la seva vida s’adonaran de les dificultats que la vida els posarà davant i que no tot és un camí de roses.
Me’n recordo d’una anècdota de quan era petita que em va marcar. Jo anava passejant amb la meva millor amiga, que era dos anys més gran que jo, i parlàvem dels regals que havíem rebut per Nadal. Li vaig explicar tot el que m’havia portat el Pare Noel. Però per desgràcia ella no va rebre res. En aquell moment, ella em va fer obrir els ulls. Em va dir que el Pare Noel no existia, que era un invent dels pares i de la Coca-Cola, que tampoc no existien els Reis Mags, ni els dracs, ni els cavallers…
Aquella realitat em va xocar molt. Vaig estar uns dies deprimida, però em vaig adonar que no s’acabava el món per aquestes ximpleries. Ara estic passejant per la platja amb el mar de Lloret davant dels nassos i estic reflexionant sobre la vida i sobre aquesta societat en què vivim.
IULIA BORA, 3A2
Autosuperació, per Aroa Puertas
Era un 9 de març, data de vaga i per primera vegada aniria a una manifestació.
En Jacob m’estava esperant a la porta del meu pis, segurament escoltant alguna d’aquelles cançons de rock que tant ens agraden. Jo em prenia el meu temps per arreglar-me, era de bon matí i el simple fet que els rajos del sol em donessin a la cara em feia molta mandra, però ja m´havia compromès a anar-hi; a més, veuria a aquell xaval que guaitava al portal i que em robava els sospirs.
Em reflectia un cop més al mirall mentre em repetia que seria un dia genial. Vaig fer un cop d’ull a l’hora, arribava tard, vaig fer dos petons a ma mare i agafava una jaqueta per la seva insistència en què faria fred (típiques coses de mares).
Només creuar la sortida de l’edifici en Jacob em va fer uns dels seus encegadors somriures i tot seguit ens vam dirigir a la plaça de la biblioteca. La manifestació va ser breu però amb un missatge clar. Finalitzada la protesta, com dos enamorats ens vàrem escapar dels ulls de tothom i ens encaminarem a la platja, a poc a poc mentre jo parlava de la meva por al mar el noi m’anava hipnotitzant amb la seva mirada rebel i tendra cap a la sorra. Ens vam aventurar fins a la riba, on per sentir aquella sensació més real em vaig treure les sabates, sense dubtar-ho. Ell em va agafar suaument de la mà i mirant-me als ulls em va dir que no m’alarmés, va llançar el seu calçat cap enrere i jo vaig fer el mateix. Varen caure al mig de la platja entre la Dona Marinera i el Castell d’en Platja, amb la brisa mediterrània fent un eco a les seves paraules. Vàrem fer unes passes i tremolant al mateix temps que segura em resguardava amb el palmell de la mà del jove que m’havia robat el cor, una onada ens va mullar fins als genolls i entre rialles corrent vam tornar a terra.
De manera natural ens vam incorporar i seguts vam entrellaçar els nostres dits i em va dir: “Hem de superar els nostres temors, quan no entens una cosa és normal que t’espanti”. Era el primer noi, no, persona, que en comptes d’insistir en què l’oceà no m’havia d’horroritzar sense arguments, havia dedicat part del seu temps en explicar-me el per què de les coses.
Estava ofegada, però no era al pèlag , estava emocionada realment, el cor se’m va encongir, em feia mal però d’una forma bonica. Observava aquella dama de bronze que cernia rere el meu poeta, la meva obsessió; tota ella, muller immortal, em xiuxiuejava que aquell era l’indicat. Vaig tornar la meva visió a en Jacob que em mirava amb desig. Jo em ruboritzava mentre buscava alguna excusa per atrapar el seu alè. De s’obté la naturalesa va fer el seu camí.
-Tens una pestanya -L’hi vaig dir amb les galtes enceses mentre li enretirava de la cara i apropava a la boca per bufar. Així ho va fer, va costar una mica que surtis volant però ho vam aconseguir. Vam fer una rialleta ximple i em va preguntar amb una veu acollidora
-Vols saber què he demanat?
– És clar -vaig fer un somriure suau.
– És un pe…- va començar a pronunciar.
Jo sabia què era però no ho volia dir. un altre cop tenia la inquietud d’equivocar-me potser, d’asfixiar-me en aigua salada
– Un peix!- vaig mig escridassar per trencar aquella tensió. Va riure
– No, prova un altre cop -vaig aclarir la veu al mateix temps que m’apropava als seus llavis. Em vaig quedar a un pam.
– Saps? Com tu, jo també tinc les meves pors però de vegades un s’ha de llançar al mar
En veu baixeta al cau de l’orella li vaig dir tremolosa “petó”. No ho vaig poder evitar, seguidament el vaig besar, tenia un gust dolç com mai havia provat i era suau com cap altre. Es va aferrar com si m’entregués l’ànima. Jo ho vaig fer com si la vida em depengués d’això, em vaig deixar portar per l’onada…
Ja ho puc ben dir, no li tinc pànic a l’oceà, de fet ara és un dels meus llocs preferits, una altra lliçó, una metàfora més per a l’autosuperació.
AROA PUERTAS, 3A2
FINALISTA DE PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 2