I aquí estava jo, assegut en una roca, observant un immens mar davant meu. Pensant si havia fet bé de dir-li el que sento al noi que m’agrada. Ja fa dos anys que m’agrada el meu millor amic: l’Aaron.
Ahir, mentre estava al P de PA (una cafeteria molt coneguda a Lloret) vaig enviar-li un missatge per dir-li d’una vegada el que sento. Estava nerviós, i a més, tenia por, perquè els dos som nois i amics des de fa molt, però ja era hora de dir-li-ho. No vaig estar gaire estona esperant fins que va arribar, es va asseure i vam prendre suc de taronja. Passat un minut, em va preguntar què passava, que per què volia veure’l. Jo, més vermell que un tomàquet no podia estar. Pla B, havia d’escapar-me. No vaig ser prou valent per dir-li-ho encara no n’era capaç, però en tenia ganes. Abans d’anar-me’n corrents vaig xiuxiuejar molt fluixet “m’agrades Aaron”. Vaig aixecar-me i l’Aaron em va mirar sorpès. Resulta que va sentir el que li havia dit, i jo, com un ximple, corrents. L’Aaron corria darrere meu cridant que m’aturés. Quan ja no el veia darrere, vaig anar a casa plorant com un nen petit.
L’endemà, és a dir, avui, he anat a passejar per la vora del mar, un dels meus llocs preferits de Lloret. Aquesta platja és com el meu refugi, un lloc on estic en silenci pensant, això sí, només a l’hivern; l’estiu és una altra cosa. Mentre estic a la roca, mirant com van i venen les onades, una veu coneguda em fa aixecar sorprès.
-Miquel! -L’Aaron s’apropa a mi.
-Què hi fas tu aquí? No et vull veure! Ves-te’n! -Crido allunyant la meva vista d’ell.
-No deixes parlar a la gent, oi? No pots crear les teves teories sense escoltar abans el que l’altra persona et dirà, saps això no? -Diu mentre jo miro al terra amb les mans als ulls, estic plorant.
-Eh?… ah? -Aixeco la vista i m’abraça.
-Miquel, tu també m’agrades. I per cert, abans de sortir corrents has de pagar… -Reia pel que havia dit, i jo plorava d’alegria mentre corresponia a l’abraçada. Ens separem, i em mira fixament. Va apropant el seu rostre al meu. A mil·límetres de la meva boca s’atura. Inconscientment em poso de puntetes i ell ajunta els nostres llavis. En aquest moment crec que podria morir en pau.
I així estic, en unes roques de la platja d’un poble molt curiós, besant l’Aaron, o més ben dit, ell besant-me a mi. Sense acabar l’abraçada, paro el petó i agafo aire. El miro amb felicitat i em torna la mirada. Sense dubtar-ho ni una sola vegada, li regalo un somriure.
KATE ZUGIC, 2A2
Vet aquí una vegada, un home vivia en un poble anomenat Lloret. Aquell home no portava més de dos dies en aquell poble
Al 2007 va passar una catàs-trofe que va destruir la platja de Lloret de Mar. 
Hola mar meu! T’he trobat a faltar durant tots aquests dies! Gràcies a tu em puc sentir lliure com un ocell. El teu preciós color blau cel em dona pau quan estic en guerra. Les teves onades em fan saber com et trobes. Molta gent ve a disfrutar-te però molts et maltracten.
Era el 25 de desembre de l’ any 1992, a Lloret.
Fa uns mesos, la gent va començar a desaparèixer. No se sap com, però el que sí se sap, és que no tornen.
Em vaig despertar i un raig de sol il·luminava la meva habitació. Vaig baixar les escales. No hi havia ningú, només hi havia una nota a la taula dient: “Estic a l’hort agafant pastanagues, t’he deixat unes torrades amb mantega i melmelada a sobre del marbre.” Vaig encendre la televisió i vaig menjar-me les torrades quan algú va trucar.
Un dia estava passejant pel mar de Lloret amb la meva amiga Laura. Les ones eren molt grans, i de sobte vam veure una caixa de fusta molt vella i plena d´algues. Ens vam apropar cap a l´aigua, i la vam treure.
Contemplant la gran mar de Lloret vaig començar la meva història. En el fons jo pensava que mai arribaria a res a la meva vida i no és que l’economia m’hi ajudés gaire.
M’acabo d’aixecar del meu llit, vaig a la finestra i veig que no hi ha mar. Jo visc en un petit poble, Lloret de Mar. De sobte la terra ha absorbit el mar; no hi ha res. Això és molt estrany. Em dic Jonan, tinc 20 anys i visc en un pis arran de mar.