Arxiu de la categoria: 1r ESO prosa catalana

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

La màgia dels desitjos, per Marta Aznar

Deixa un comentari

Dona marinera miniAquell era un dia bastant trist per en Pere, era a la platja des de feia quasi dues hores i encara no havia aconseguit oblidar-la, aquella noia no sortia del seu cap, era incapaç de no pensar en aquells ulls, aquell somriure que tant li agradava mirar. Últimament, en Pere, s’havia estat refugiant en el mar del seu poble, Lloret de Mar, cada cop que hi anava i s’estava mirant-lo durant hores oblidava per moments aquells tres anys en els quals la Sara havia aconseguit canviar completament la seva forma de veure l’amor. Ella era l’única en què podia confiar, el temps que  passava amb ella era fantàstic, però tot allò va canviar fa quatre mesos, el dia en què la Sara li va explicar que es mudaria a Canadà, ja que el seu pare havia perdut la feina i n’havia trobat una altra allà.

El mòbil d’en Pere va vibrar, era l’Aleix, que li recordava que havia quedat amb la seva colla d’amics feia més de mitja hora.En Pere no tenia ganes d’anar, però no podia deixar als seus amics de banda per culpa d’una noia que segurament no tornaria a veure mai més, així que va contestar al missatge preguntant-li on eren. Ràpidament l’Aleix li va respondre que eren a la Dona Marinera, en Pere era al castell, així que no trigaria massa en arribar-hi, mentre caminava només pensava en la Sara , desitjava tant tornar-la a veure.

En Pere ja veia de lluny als seus amics, hi eren tots,estava l’Aleix, la Núria, en Pol, l’Anna i l’Adrià. En Pere es va apropar a ells, es van saludar i l’ Aleix, que semblava més nerviós del habitual va començar a parlar intentant controlar els seus nervis:

-Pere, saps què farem?

-Què? -va preguntar en Pere confós per l’actitud del seu amic.

-Saps que no crec massa en les llegendes, però he sentit que si poses la mà al peu de la Dona Marinera, mires l’horitzó, tanques els ulls i demanes qualsevol desig, aquest es fa realitat. Per què no ho proves?

-Aleix, tot això són mites, sembla mentida que t’ho hagis cregut.

-Va Pere, segur que et ve al cap algun desig, confia en el mar de Lloret.

En Pere no s’ho acabava de creure, però no tenia res a perdre i el seu desig, el tenia ben clar.

-D’acord, ho intentaré. Va acabar acceptant.

Tot seguit en Pere va fer cas a l’ Aleix, va posar la mà a la freda pedra, i mirant l’horitzó va tancar els ulls, només pensava en la Sara, la trobava molt a faltar,aquells quatre mesos s’havien fet eterns sense ella, només desitjava tenir-la al seu costat un altre cop.Sense poder-ho evitar, una llàgrima va caure de la seva galta.

-Per què plores? va sentir just davant seu.

No podia ser, aquella veu se la coneixia molt bé, era aquella veu amb què havia compartit els últims tres anys de la seva vida. Sense pensar-ho dos cops en Pere va obrir els ulls i va descobrir que el seu desig s’havia fet realitat.

Així va ser com en Pere es va adonar que el pare de la Sara havia tornat a la feina i la Sara, juntament amb la seva colla d’amics, van decidir que la millor forma de dir-li era al mar de Lloret.

Marta Aznar, 1A5

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El record del mar, per Rosa Trull

Deixa un comentari

pintura pescaPassejo per la platja. Les onades, de tant en tant, em mullen els peus. Al fons es veu un vell pescador, endreçant la seva barca. És l’home més vell del poble, el Sr. Simeon. M’hi acosto, se’l veu trist i ensopit.

– Sr. Simeon, què li passa?- Dic una mica preocupat

– Saps en Manelic, el meu amic…? -Em diu amb tristesa.

– Oi tant! En Manelic, cada estiu el venia a veure a vostè. Es passaven hores pescant junts, portava alegria a la vila amb les seves divertides històries de pagès. -Dic animadament.

– Ha mort. -Diu el Sr. Simeon

– Ostres! Em sap molt de greu senyor -em lamento.

– Cada estiu em venia a veure tement que fos l’últim any que poguéssim pescar junts. Ell sempre deia que seria l’últim de morir. Vam fer una promesa. Quan un dels dos caigués, l’altre no tornaria a veure el mar, portaria massa records. -Diu llençant una mirada a l’horitzó.

– Això vol dir que no tornarà? No pot ser! -Estic al·lucinant, el senyor Simeon lluny de la seva barca i el mar.

– Sí, una promesa és una promesa, tampoc seria capaç de sortir a pescar sense ell.-

Ja és el dia en què el vell pescador agafa un taxi i se’n va a les fredes muntanyes lluny de la seva passió, la pesca i el mar. Tot per la por a la nostàlgia d’un amic.

– Sr. Simeon! Sr. Simeon! Esperi! -Aturo el taxi que ja donava el primer cop de gas. – Tinc un regal per a vostè!- Li atanso una petita caixa.

– Un reproductor de música? Gràcies, noi, però no crec que el sàpiga utilitzar.

– Només ha de clicar aquest botó. -Llavors comença a sonar la brisa marina gravada al reproductor.

– La promesa prohibeix veure, però no sentir. -Li dic

El taxista arrenca, el Sr. Simeon es posa els cascos tot content i marxa camí a una nova vida, però amb el record del soroll que l’ha fet créixer.

Rosa Trull 1A3

PRIMER PREMI DE PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 2

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El pirata Unglallarga, per Miguel Ángel Blanco

Deixa un comentari

piratas-al-abordaje-L´abordatge ha sigut molt fructuós. -Diu l´Unglallarga, el cap dels pirates marroquins.

-És la fortuna més gran que hem aconseguit mai, quan arribem a port serem rics -diu un dels pirates.

-Aquests indianos, cada vegada, van menys armats -exclama entre rialles el cap dels pirates.

Els dies passaven i dintre la nau pirata tot era festa i riures. Només els quedaven tres dies per arribar a port, però abans de poder cridar terra a la vista, prop de les costes gaditanes, van observar diversos vaixells, que ràpidament van identificar-los. Eren les naus de l’armada espanyola. Immediatament l’Unglallarga va dir:

-Aixequeu veles, fugirem cap a la costa oest d´Àfrica. Però els vaixells de l’armada eren més ràpids i en un parell de dies els atraparien. Amb un to preocupant va dir el cap dels pirates: prepareu els canons i esteu ben alerta per quan ens comencin a atacar. Les previsions no van fallar, en dos dies, les naus espanyoles es trobaven a menys d´una milla nàutica seva. El cap de la flota de vaixells, l´almirall Albert, va exclamar a les seves tripulacions:

– Quan el vaixell pirata estigui a tir comenceu a disparar els canons d’estribord, després, començarem l´abordatge. I així va ser, els vaixells de l´armada i els homes de l´almirall van aconseguir recuperar els béns del vaixell abordat , van enfonsar el vaixell pirata i també van capturar a tota la tripulació. Aquests només feien que lamentar-se amb frases com aquesta:

– Això només ho fèiem per guanyar-nos la vida. No ens mateu, siusplau, mai més sortirem a navegar.

Però l´almirall Albert no va tenir pietat, i a sang freda els va llençar als taurons.

Miguel Ángel Blanco, 1A3

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

Sense títol, per Natàlia Carreras

Deixa un comentari

Barca en el marFa dos mesos que la meva dona va morir. Per culpa d’això me n’he anat a viure amb els meus germans. Vull anar-me’n, però no puc, l’únic que m’ajuda és el collaret on porto els anells de casats i sortir de pesca. Avui he decidit anar-hi de nit per primera vegada.

Els meus germans no s’han adonat que he sortit, per a ells no existeixo…

Ja estic aquí, només som el mar, la meva barqueta i jo.

La preocupació m’envaeix, el mar ha començat a  moure’s molt, a més les ones són molt altes. Dubto molt que la  barca aguanti.

Oh,no!he caigut a l’aigua! No puc respirar! Tinc una sensació de pressió al pit! La mar no em permet pujar! Però… quina sensació més estranya…crec,crec… que puc respirar!

Una veu… escolto una veu!és molt maca! Veuré d’on prové.

L’he vista, era la meva dona! Era ella! M’ha fet un gest amb la mà, crec que vol que la segueixi…

M’està portant a una llum blanca… no sé exactament el que és… és preciós..

L’endemà, els seus germans preocupats, van sortir a buscar-lo. Van trobar la seva barca però d’ell, ni rastre. Un dels germans va fixar-se que a la vora del mar hi havia un collaret, a l’apropar-se van veure que era el del seu germà, però,no hi havia els anells. Això és l’últim que van saber d’ell…

                                   Natàlia Carreras, 1A2    

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El mar de Lloret, per Celeste Pazos

Deixa un comentari

Avui el mar de Lloret és roig amb la llargada d’un cor que no batega ni somriu…

Entre les petjades sobre el mar, pas a pas, enmig del silenci.

El miratge es perd a l’horitzó, i el somni perd la seva llibertat.

Onades que porten idees fins a la sorra.

Els núvols, el vent, la sorra, són secs i humits. A vegades el mar és fort o suau, la sorra és fina o dura…

Aquest és el mar de Lloret.

Lloret és el navegant solitari, coneixedor de cada racó del seu Mar, que no té amor per regalar-lo a la seva dona marinera, aquella dona que encara segueix esperant el seu marit, encara segueix esperant-lo perquè vingui amb ella. El seu marit era un pescador conegut al nostre poble.

Lloret de Mar, la ciutat que trobaràs a la Costa Brava.

Celeste Pazos, 1A4

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

La dona marinera, per Varg Brangwin

Deixa un comentari

Dona marineraHi havia una vegada una senyora que anava cada dia a banyar-se al mar de Lloret. Encara que hi hagués el fred de l’hivern, o les pluges de primavera, es banyava al mar. Alguns dies no tenia temps, així que es banyava de nit.

Va passar el temps i la dona seguia banyant-se cada dia, cosa que preocupava bastant a la seva família, però quan li intentaven explicar que havia de parar, que ja no era tan jove, feia com qui escolta la pluja.

Un bon dia, un doctor va arribar a casa, i li va dir que s’havia posat malalta, i que no hi havia cap cura. Llavors, ella tenia clar què havia de fer. Es va escapar de casa, es va enfilar a una roca, i va exclamar:

-Si us plau, mar! Deixa’m ser lliure i unir-me a tu! -I tot just el seu cos es va tornar de pedra, però el seu esperit va saltar al mar, transformant-se en una sirena.

Diuen les llegendes que quan algú s’estava afogant, l’esperit de la Dona Marinera el salvava i el deixava a la costa.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos,  aquest conte s’ha fos, i vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha trencat.

Varg Brangwin, 1A4
1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

La sirena de Lloret, per Xavier Ballester

Deixa un comentari

No fa molt de temps hi havia un grup de nois jugant a la platja de Lloret. Normalment jugaven a voleibol amb els estrangers que s’estaven banyant o estaven tombats a les tovalloles prenent el sol si volien jugar amb ells.

Un dia van trobar un grup de nois estrangers de la seva edat i van jugar a voleibol tots junts, en un dels cops que van donar els nois estrangers van tirar la pilota a fora del camp. Un noi de Lloret va anar a agafar la pilota. Quan la va agafar, va aixecar el cap mirant cap a una roca de la platja i va veure que en una de les roques hi havia una dona estirada.

Li va semblar tot normal, així que va donar mitja volta, però abans de donar un pas, es va tornar a girar, s’hi va fixar millor i va veure que la dona tenia cua de peix. El noi es va sorprendre i va cridar:

-Una sirena, una sirena!

Els altres nois se’l van mirar estranyats i van anar a veure-ho. Es van quedar sorpresos quan van veure que era veritat, van anar corrents a veure-ho de més a prop, van pujar corrents a on estava la dona marinera, però no es veia res des d’allà. Van haver de baixar unes roques per poder veure-la. Quan van trobar el punt ideal per veure-la, es van quedar una estona mirant-la, i al cap d’una estona, la sirena es va girar. Quan va veure als nens mirant-la es va espantar i es va llençar al mar, on no podien veure-la. Els nois amb la intenció de tornar-la a veure-la, anaven a aquella mateixa roca cada dia, però mai més va tornar a aparèixer.

I catacric, i catacrac, aquest conte, s’ha acabat.

Xavier Ballester, 1A4

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El mar de Lloret i la seva llegenda, per Alícia Romero

Deixa un comentari
Un dia la Marta i en Jordi, dos germans molt bufons que coneixien a tot el poble, van decidir anar a la platja. Tots dos van anar a casa per agafar la tovallola, les ulleres de nas i el tub i per últim els peus d’ànec.
Quan van arribar, van estirar la tovallola i directes a l’aigua. L’aigua estava cristal·lina, es veien els peixos, les algues i les tortugues, tot era preciós.
– Marta, anem al fons del mar? -va dir en Jordi entusiasmat.
– D’acord! A veure si trobem un tresor.
Es van ficar tots el seu material i vam començar a nedar. Des de lluny, al fons es veia com la silueta d’un vaixell.
– Jordi, allò no et sembla un vaixell enfonsat? -va dir la nena espantada.
– Sí, anem a veure-ho.
– Però…  potser hi ha sirenes i tritons! Anem-hi!
Tots dos decidits van anar-hi. Quan van arribar era tot fosc, hi havia molts ossos i barrets de pirata.
– Marta, em sembla que no hi ha sirenes, però sí pirates morts.
De cop i volta van veure una silueta que semblava un cavallet gegant.
– Jordi, no s’assembla al cavallet d’aquella llegenda?
– Quina llegenda?
– La que ens va llegir el pare. Era un dia, quan el pare va anar a la platja i van anar a la cova on vivien els famosos cavallets gegants.
– I per què només n’hi ha un? -va dir en Jordi preocupat.
– Perquè els pirates van matar a tots menys a ell, que va ser l’únic supervivent, des d’aquell moment el cavall mata a tota la gent que entra a la seva cova.
– Anem- hi! Entrem, no passarà res, només té por.
– Anem amb compte.
Quan van entrar el van veure, era gegant. En un tres i no res el cavall va agafar a la Marta.
-Marta!
– Tranquil , mira , no té por, hi ha ous.
– Això vol dir que només vol protegir-los.
En Jordi es va apropar i van començar a jugar amb ells. Mai més va fer mal a ningú.
Alícia Romero, 1A4
1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

El pescador de Lloret, per Jessika Ani

Deixa un comentari
Hi havia una vegada un pescador que era molt conegut com ”El pescador de Lloret” per ser el millor pescador i per la seva llegenda. La llegenda es diu ” Un peix que no és un peix és atrapat ”.
Consisteix en què, un dia, tots els pescadors de Lloret de Mar que es presentessin a un concurs  guanyarien un viatge a Jamaica i l’oportunitat d’estar al Torneig Mundial de Pescadors.
Cada pescador hauria d’estar com a mínim a tres milles de distància dels altres.
Al cap de tres dies, els que van organitzar el campionat, es van adonar que faltava un jugador que era molt amic del pescador. Van haver de cancel·lar el campionat per la desaparició d’un jugador.
El pescador estava molt preocupat pel seu amic, així que va preguntar a tothom si havien vist al seu amic, però tothom deia que no l’ havia vist .
Llavors el pescador va anar a buscar-lo personalment, però no va trobar res.
Llavors el pescador es va enrecordar d’ una llegenda sobre un peix que es menjava el pescadors .
El pescador va buscar el peix durant dies i nits fins que el va trobar . Li va costar molt pescar-lo, sobretot perquè el peix se li va menjar el braç esquerre en un segon, però, quan va veure al peix , es va sorprendre molt, perquè no era un peix normal, era molt diferent a tots els peixos que havia vist a la seva vida, no només per la mida, sinó també perquè no tenia ulls i tenia unes escates dures com les d’un rèptil .
El pescador va portar el peix als que van organitzar el campionat, no
només va poder venjar-se de la mort del seu amic , sinó que es va convertir en el millor pescador de Lloret de Mar.

Jessika Ani, 1A4

 

1r ESO prosa catalana, Categoria 2 prosa catalana

La història de Lloret de Mar, per Alba Romanos

Deixa un comentari

Hi havia una vegada una bruixa molt dolenta que va embruixar Lloret de Mar.

 Tot el poble va quedar sec. Tots els peixos van morir, no hi havia res, totes les botigues van tancar, la gent no sortia al carrer. Van passar 54 anys, i un jove va dir que ja era hora de sortir al carrer i de guanyar a aquella bruixa dolenta.Tots els habitants es van manifestar contra la bruixa, que vivia al castell, al costat del mar. No van aconseguir res. Van pensar una altra manera de guanyar a la bruixa i van dir que la millor manera seria tornant a sortir al carrer, obrint les botigues…

 La bruixa no va poder suportar tanta llum i es va tancar al castell. Els habitants no van suportar que el mar de Lloret no tingués aigua ni animals marins i van decidir que la millor manera seria matar a la bruixa malvada. I així ho van fer. Van tenir raó. La bruixa va morir i amb el temps el mar va tornar a tenir aigua, cada vegada hi havien més animals marins. El mar de Lloret va tornar a ser igual.

 Quan tot va haver acabat els ciutadants ho van celebrar a la plaça de l’ajuntament, tots junts, amb molta carn i molt peix.

 I van ser feliços i van menjar molts anissos.

Alba Romanos, 1A4