I aquí estava jo, assegut en una roca, observant un immens mar davant meu. Pensant si havia fet bé de dir-li el que sento al noi que m’agrada. Ja fa dos anys que m’agrada el meu millor amic: l’Aaron.
Ahir, mentre estava al P de PA (una cafeteria molt coneguda a Lloret) vaig enviar-li un missatge per dir-li d’una vegada el que sento. Estava nerviós, i a més, tenia por, perquè els dos som nois i amics des de fa molt, però ja era hora de dir-li-ho. No vaig estar gaire estona esperant fins que va arribar, es va asseure i vam prendre suc de taronja. Passat un minut, em va preguntar què passava, que per què volia veure’l. Jo, més vermell que un tomàquet no podia estar. Pla B, havia d’escapar-me. No vaig ser prou valent per dir-li-ho encara no n’era capaç, però en tenia ganes. Abans d’anar-me’n corrents vaig xiuxiuejar molt fluixet “m’agrades Aaron”. Vaig aixecar-me i l’Aaron em va mirar sorpès. Resulta que va sentir el que li havia dit, i jo, com un ximple, corrents. L’Aaron corria darrere meu cridant que m’aturés. Quan ja no el veia darrere, vaig anar a casa plorant com un nen petit.
L’endemà, és a dir, avui, he anat a passejar per la vora del mar, un dels meus llocs preferits de Lloret. Aquesta platja és com el meu refugi, un lloc on estic en silenci pensant, això sí, només a l’hivern; l’estiu és una altra cosa. Mentre estic a la roca, mirant com van i venen les onades, una veu coneguda em fa aixecar sorprès.
-Miquel! -L’Aaron s’apropa a mi.
-Què hi fas tu aquí? No et vull veure! Ves-te’n! -Crido allunyant la meva vista d’ell.
-No deixes parlar a la gent, oi? No pots crear les teves teories sense escoltar abans el que l’altra persona et dirà, saps això no? -Diu mentre jo miro al terra amb les mans als ulls, estic plorant.
-Eh?… ah? -Aixeco la vista i m’abraça.
-Miquel, tu també m’agrades. I per cert, abans de sortir corrents has de pagar… -Reia pel que havia dit, i jo plorava d’alegria mentre corresponia a l’abraçada. Ens separem, i em mira fixament. Va apropant el seu rostre al meu. A mil·límetres de la meva boca s’atura. Inconscientment em poso de puntetes i ell ajunta els nostres llavis. En aquest moment crec que podria morir en pau.
I així estic, en unes roques de la platja d’un poble molt curiós, besant l’Aaron, o més ben dit, ell besant-me a mi. Sense acabar l’abraçada, paro el petó i agafo aire. El miro amb felicitat i em torna la mirada. Sense dubtar-ho ni una sola vegada, li regalo un somriure.
KATE ZUGIC, 2A2
Vet aquí una vegada, un home vivia en un poble anomenat Lloret. Aquell home no portava més de dos dies en aquell poble
Al 2007 va passar una catàs-trofe que va destruir la platja de Lloret de Mar. 
Hola mar meu! T’he trobat a faltar durant tots aquests dies! Gràcies a tu em puc sentir lliure com un ocell. El teu preciós color blau cel em dona pau quan estic en guerra. Les teves onades em fan saber com et trobes. Molta gent ve a disfrutar-te però molts et maltracten.
Era el 25 de desembre de l’ any 1992, a Lloret.
Fa uns mesos, la gent va començar a desaparèixer. No se sap com, però el que sí se sap, és que no tornen.
Hi havia una vegada una princesa que vivia en un regne molt llunyà, tenia la pell més fina que el paper i més suau que un conill… (Para! No és una princesa de conte, és una simple noia de Lloret (no tan llunyà oi?) i, és clar que no era perfecta, tenia algun gra o imperfeccions, però era bella.
Quan em va veure es va aixecar i després de saludar-me va agafar-me la mà i em va donar la rosa. Després ens vam asseure a la taula que en Pol havia reservat. Les hores anaven passant i nosaltres ens miràvem enamorats sense dir ni una sola paraula. El silenci es va interrompre quan vaig sentir un soroll. Em vaig despertar i vaig apagar l’alarma. Tot havia estat un bonic somni que m’agradaria viure. Em vaig aixecar i em vaig preparar per anar a l’institut.
Tot va començar a finals d’estiu de l’any 1965, quan la Lilia, una jove de 17 anys, passejava tranquil·lament per una plaça amb una cistella plena de fruita. Tot seguit, un noi alt, ros i d’uns 18 anys va passar corrents pel seu costat i, sense voler, la cistella va caure i totes les fruites van acabar per terra. El noi, avergonyit, li va oferir educadament ajuda i es va ajupir per recollir-les. Però a l’aixecar-se, les seves mirades es van creuar i es van quedar així un parell de segons, fins que el noi va marxar corrents.