Arxiu de la categoria: Categoria 1 prosa catalana

Prosa catalana de 4t d’ESO, 1r i 2n de batxillerat i Cicles Formatius.

El reflex de tota una vida, per Celeste Cañete

avi platjaAvui li havia tocat cuidar els nets, feia moltíssim temps que no els veia i això li molestava, un avi no té dret a veure seguit als seus nets i divertir-se una estona? En fi. Van trigar bastant a arribar, ja sabia que la seva filla era impuntal, tot fos per estar amb els seus estimadíssims nets. Quan els joves van entrar corrents a casa seva semblà com una finestra oberta que renovava l’aire dens i avorrit de sa casa i l’emplenava de vitalitat i alegria. “Quin parell de trastos són aquests dos”. Pensava l’avi mentre els mirava córrer pel seu voltant. En Jordi s’apropa a ell i diu:

-Avi! Anem a la platja si us plau. Volem anar a la platja perquè la mama no ens hi porta mai. Quan veníem cap aquí hi hem passat per davant i està molt maca! Anem-hi!

El seu  germanet li donava suport assentint amb el cap i fent cara de pena. “Quin parell!” Pensava l’avi. “A sobre que vaig buscar un pis amb piscina perquè juguessin tots dos allà, ara venen i em diuen d’anar a la platja! Fa anys que no hi vaig!”

Només de treure’s les sabates i trepitjar la sorra ja li va recórrer un calfred per tot el cos. Era una sensació increïble que feia anys no sentia. En arribar a la vora del mar, van venir tots els records de cop i volta i van emplenar la seva ment. Aquell era el poble on ell s’havia criat, Lloret de Mar, on el mar era un reflex de la vida dels ciutadans. El mar on treballava el pare pescant. El mar on ell havia crescut, on havia conegut la felicitat, l’amistat, el sacrifici, l’amor… Allò que estava vivint era màgic. El mar li estava portant un record nou amb cada onada. Per un moment li estava tornant la seva joventut. Ara la seva vella i sàvia mirada contemplava i entenia la insistència dels nets per anar a la platja. El mar era l’iman dels joves, que els atreia per ensenyar-los els valors més importants i per unir-los.

Celeste Cañete, 4A2

Una nova Mar, per Cynthia Munera

La Mar era una nena petita i menuda, d’ulls blaus com el cel i llavis suaus com la sorra. Els seus pares van créixer i enamorar-se al mar de Lloret. A partir d’aquell amor va néixer la nena. Era tranquil·la i molt bonica, els seus pares sempre l’havien estimat molt. Però un dia trist de tempesta la mare va desaparèixer. El pare nostàlgic i solitari va anar a viure a la muntanya acompanyat de la seva filla, ja que el mar de Lloret li recordava la seva dona. Quan la Mar va créixer va començar a qüestionar-se per què tots els nens tenien mare i ella no. Així que, un dia en tornar de l’escola li va preguntar al seu pare per què ella no tenia mare. L’home va quedar pensatiu un moment, la va mirar, era tan petita, amb aquella mirada innocent que la caracteritzava… Va decidir dir-li que ara la seva mare vivia a les estrelles i que des de allà la vigilava. Va quedar satisfeta perquè ara ja podria dir als seus companys que sí que tenia mare però que no vivia amb ella.

La Mar es va fer gran i va entendre que la seva mare no vivia a les estrelles, sinó qye havia mort. Va preguntar llavors al seu pare com havia passat tot. L’home va dir-li que la mare sempre havia estimat el mar i volia formar part d’ell. La Mar va entendre que s’havia suïcidat.

Una nit la Mar trista per saber ja tota la veritat, va decidir escapar-se i anar a la platja de Lloret. Va ser un camí molt dolorós però ho volia fer per la seva mare. En arribar,  va caminar per la sorra suau i freda per la frescor de la nit fins arribar a l’aigua sense color. Hi va ficar els peus dins. Se sentia com nova, com si tornés a néixer. Va somriure, tot li recordava a la seva mare. Va asseure’s a la sorra i va plorar d’emoció. Les llàgrimes li abraçaven les galtes i mentre tot això passava va presenciar com sortia el sol, que va veure néixer una nova Mar a les aigües de Lloret.

Cynthia Munera, 4A1

L’essència de Lloret de Mar, per Arantxa Olariaga

Turista borratxoSurto al carrer després de tota la nit sense dormir. Quan aconseguia tancar els ulls un grup de turistes joves passava cridant i cantant i em desvetllava. Quan no eren turistes, era una parella d’adults discutint o la policia mateixa, fins i tot l’abocador amb el seu camió.

El despertador havia sonat i jo sentia que havia dormit un parell d’hores. Camino pel carrer i començo a sentir una pudor inigualable. Faig dues passes i em sorprenc fent un salt per esquivar un vòmit espès i olorós que em provoca un parell de basques.

Maleeixo un parell de segons al meu cap i continuo el camí. Pels carrers hi ha ampolles d’alcohol buides i trencades amb els respectius gots xafats i llençats. Encara queden un parell de turistes joves mig desorientat intentant arribar al seu hotel. Quan ja he fet la meitat del camí, preguntant-me el motiu de la poca educació de la gent, em trec un auricular i seguidament paro la música. L’únic soroll que se sent és el dels ocells xiulant i les fortes onades d’un mar blau fosc que transmet una sensació de profunditat infinita on potser els turistes també han llençat les seves deixalles. M’indigno de pensar-ho, miro el rellotge i comprovo que vaig bé de temps, com sempre.

Surt sol a LloretEm trec les sabates, els mitjons i m’arromango una mica els pantalons. Entro a la platja i començo a sentir la sorra entre els dits, humida. Noto un calfred però continuo caminant fins arribar a la vorera del mar. Les ones peten fort, esquitxant gotes d’aigua salada i produint un soroll relaxant. M’obligo a retrocedir un parell de passes per evitar cap accident. Respiro profundament i m’envaeix l’olor salada de la mar. Quan veig que no hi ha cap onada gran m’apropo per aconseguir tocar l’aigua. L’aigua, tenyida de blanc i en forma d’escuma em toca els peus i sento com el cos reacciona amb l’aigua freda, molt freda, però alguna cosa no em deixa retrocedir, Els peus, enfonsats en la sorra humida es mouen lentament i miro l’horitzó. Després d’un parell de minuts de meditació surto de la platja i deixo que l’aire de la tramuntana em sequi els peus mentre em pentino una mica els cabells rebels que s’han mogut del seu lloc. A continuació, segueixo el camí.

Minuts més tard ja he arribat al meu destí, El museu del mar, un museu creat pel meu besavi on han treballat totes les generacions de la meva família. Entre aquestes parets s’amaguen les històries i els inicis d’aquest poble, Lloret de Mar, que tot tenir vòmits al carrer també té una platja, un mar i una història únics, on s’amaguen milers d’anys, històries i generacions.

Arantxa Olariaga, 1r de batxillerat

(Treball no presentat a concurs.)

La platja de la superació, per Xavi Barranco

Ja fa temps que tinc un paisatge lloretenc preferit, un paisatge on sempre acudeixo en busca d’ajuda i de respostes. Aquest indret és únic i visitat per milers de persones al llarg de l’any.

Aquesta història no es basa en la platja de la nostra localitat, ni en les seves onades gegants, ni en la claredat que li proporciona el sol, res d’això. La història que estàs llegint se centra en les meves accions darreres que han ajudat a forjar la persona que sóc avui dia i en la influencia que ha tingut el mar.

Neix un nou dia. Amb optimisme m’aixeco del llit, desitjant poder treure el millor de mi. Realitzo els meus rituals matiners: esmorzar, rentar-me les dents i ja que em sobra temps decideixo dutxar-me. El començament d’aquest cap de setmana em sorprèn, mai no m’havia aixecat així de decidit un dia festiu. El motiu és molt senzill, ja fa un mes la meva xicota havia anat de viatge amb la família.

Durant aquests trenta dies manteníem contacte de tant en tant i el dia anterior a que tornés cap a Lloret em va dir que m’havia d’explicar una cosa molt important. El nerviosisme per saber-ho s’apoderà de mi.

Passen de les dotze del migdia, ella deu estar a punt d’arribar. De cop, veig passar el cotxe de la seva mare, que frena al carrer de davant i en baixa la seva filla, que es dirigeix cap on sóc. Hi ha alguna cosa que m’inquieta, mai no l’he vist tant seriosa i el millor que puc fer és preguntar-li el per què. Ell no em pot mirar als ulls i mentre d’aquests comencen a caure llàgrimes fa que no amb el cap. El missatge és clar, no vol continuar amb mi. No intercanviem cap paraula, i penso que el millor que puc fer és anar a l’indret on em sento segur i anomeno “refugi”.

Arribo a la platja lloretenca i per sort no hi trobo ningú. Lentament, m’assec a prop del trencall de les onades, però sense mantenir-hi contacte. Com pot ser que les onades no perdin la força del moviment després de realitzar-ho dia i nit? Com pot ser que la claredat de la seva aigua es trobi sempre viva? Són coses que em fan reflexionar i penso que, quan les entengui, una nova persona haurà nascut de mi. Una persona forta i valenta. Però prefereixo prendre-m’ho amb calma i acudir a la platja lloretenca perquè m’ajudi.

Xavi Barranco, 4A2

L’obsessió porta a la bogeria, per Eugenia Sainz

El vell i el marEll encara no havia superat la seva por al mar. Tenia records d’haver estat allà quan era petit, però n’hi havia un que l’anul·lava. Cada cop que hi pensava, cada cop que s’hi apropava, aquell sentiment horrible de por al mar li recorria el cos de dalt a baix. Per què? Era el record del seu pare que tant havia estimat el mar.

Recordava que el seu pare sempre el portava a la platja cada estiu. Que bonic que era el mar Mediterrani, brillava com un diamant quan els rajos solars hi xocaven. Òbviament, el poble on eren, Lloret de Mar, també era bonic. Un poblet de pescadors. Ell li havia ensenyat la professió des de ben petit. Ell mateix tenia una barca amb la qual anaven cada setmana a pescar, per després portar els peixos al mercat del poble. Allò li agradava moltíssim. Li agradava molt sentir les històries que el pare li explicava mentre pescaven. Hores i hores parlant. Admirava la passió amb la qual el seu pare es dedicava a la pesca i, sobretot, la passió amb la qual el seu pare estimava la seva mare. La seva mare ja havia mort feia uns anys, mesos després que ell hagués nascut. Però ell la seguia estimant com el primer dia. Es podia veure el dolor reflectit al seus ulls cada cop que en parlava. El noi aspirava a estimar algú d’aquella manera.

Però hi ha una cosa, que encara no he esmentat que el seu pare estimava encara més: el mar. Se l’estimava més que la seva dona, i que ell mateix. L’home passava dies i dies al mar, encara que no fos per pescar. Deia que el feia oblidar la mort de la seva dona. Però això feia por al noi. A vegades, ell tornava molt tard. Alguns dies, hi anava encara que hi hagués una tempesta, i quan tornava estava ple de ferides. Allò ja s’estava tornant en una obsessió. Cada cop que el nen intentava que no marxés, el pare l’escridassava.

Un dia el seu pare no havia arribat, i ja era més tard que normalment. Va sortir corrents a la platja per veure on era el seu pare. Plorava amb molta força i les gotes de pluja se sentien com ganivets. Quan va arribar, el pitjor havia passat. El cos d’ell jeia a la sorra. L’home que ell tant havia estimat i admirat, ara era mort. Ell que només era un nen de 7 anys no sabia què fer més que plorar.

I va jurar, en aquell moment, que no tornaria al mar mai més i que, si estimar algú portava aquella conseqüència quan aquella persona ja no hi fos, ell no estimaria mai a ningú.

(Treball no presentat a concurs.)