Avui li havia tocat cuidar els nets, feia moltíssim temps que no els veia i això li molestava, un avi no té dret a veure seguit als seus nets i divertir-se una estona? En fi. Van trigar bastant a arribar, ja sabia que la seva filla era impuntal, tot fos per estar amb els seus estimadíssims nets. Quan els joves van entrar corrents a casa seva semblà com una finestra oberta que renovava l’aire dens i avorrit de sa casa i l’emplenava de vitalitat i alegria. “Quin parell de trastos són aquests dos”. Pensava l’avi mentre els mirava córrer pel seu voltant. En Jordi s’apropa a ell i diu:
-Avi! Anem a la platja si us plau. Volem anar a la platja perquè la mama no ens hi porta mai. Quan veníem cap aquí hi hem passat per davant i està molt maca! Anem-hi!
El seu germanet li donava suport assentint amb el cap i fent cara de pena. “Quin parell!” Pensava l’avi. “A sobre que vaig buscar un pis amb piscina perquè juguessin tots dos allà, ara venen i em diuen d’anar a la platja! Fa anys que no hi vaig!”
Només de treure’s les sabates i trepitjar la sorra ja li va recórrer un calfred per tot el cos. Era una sensació increïble que feia anys no sentia. En arribar a la vora del mar, van venir tots els records de cop i volta i van emplenar la seva ment. Aquell era el poble on ell s’havia criat, Lloret de Mar, on el mar era un reflex de la vida dels ciutadans. El mar on treballava el pare pescant. El mar on ell havia crescut, on havia conegut la felicitat, l’amistat, el sacrifici, l’amor… Allò que estava vivint era màgic. El mar li estava portant un record nou amb cada onada. Per un moment li estava tornant la seva joventut. Ara la seva vella i sàvia mirada contemplava i entenia la insistència dels nets per anar a la platja. El mar era l’iman dels joves, que els atreia per ensenyar-los els valors més importants i per unir-los.
Celeste Cañete, 4A2
Surto al carrer després de tota la nit sense dormir. Quan aconseguia tancar els ulls un grup de turistes joves passava cridant i cantant i em desvetllava. Quan no eren turistes, era una parella d’adults discutint o la policia mateixa, fins i tot l’abocador amb el seu camió.
Em trec les sabates, els mitjons i m’arromango una mica els pantalons. Entro a la platja i començo a sentir la sorra entre els dits, humida. Noto un calfred però continuo caminant fins arribar a la vorera del mar. Les ones peten fort, esquitxant gotes d’aigua salada i produint un soroll relaxant. M’obligo a retrocedir un parell de passes per evitar cap accident. Respiro profundament i m’envaeix l’olor salada de la mar. Quan veig que no hi ha cap onada gran m’apropo per aconseguir tocar l’aigua. L’aigua, tenyida de blanc i en forma d’escuma em toca els peus i sento com el cos reacciona amb l’aigua freda, molt freda, però alguna cosa no em deixa retrocedir, Els peus, enfonsats en la sorra humida es mouen lentament i miro l’horitzó. Després d’un parell de minuts de meditació surto de la platja i deixo que l’aire de la tramuntana em sequi els peus mentre em pentino una mica els cabells rebels que s’han mogut del seu lloc. A continuació, segueixo el camí.
Ell encara no havia superat la seva por al mar. Tenia records d’haver estat allà quan era petit, però n’hi havia un que l’anul·lava. Cada cop que hi pensava, cada cop que s’hi apropava, aquell sentiment horrible de por al mar li recorria el cos de dalt a baix. Per què? Era el record del seu pare que tant havia estimat el mar.