Aquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol.
Ens vam quedar mirant el mar durant minuts, hores, potser dies perquè ningú volia fer-la marxar. De vegades es podia sentir per sobre el soroll de les onades sospirs, inspiracions, que s’unien amb el soroll del vent i formaven l’himne del comiat. Va passar temps fins que algú va dir “fem-ho”, però ningú va donar cap resposta. Lentament ens vam moure desfent el camí, quan vaig aturar-me, si no ho fèiem avui no ho faríem mai. Alguns em van mirar sorpresos, altres decebuts, ell no em va mirar. “No l’estimes?” va preguntar, “sí l’estimo, molt”, i volia cridar-ho i enfadar-me amb ells perquè eren covards però només vaig poder dir: “ella ho vol així” i vaig tornar. En silenci sepulcral em van seguir platja avall una altra vegada, em vaig acostar més i més al mar fins que vaig poder notar l’aigua congelada als peus i com era cada vegada més difícil caminar, quan l’aigua m’arribava als genolls em vaig girar. Tots em miraven com si estigués boja, “voleu dir-li alguna cosa abans que marxi?”, ningú va dir res. Vaig xiuxiuejar-li que mai l’oblidaria i obrint lentament el trist recipient on havia hagut de quedar-se els últims mesos vaig deixar que el vent se l’emportés. Les seves cendres van córrer lliures per fi, i es van fondre amb l’horitzó.
SALMA MICAELA ALANIZ, 1r de Batxillerat
Surto al carrer després de tota la nit sense dormir. Quan aconseguia tancar els ulls un grup de turistes joves passava cridant i cantant i em desvetllava. Quan no eren turistes, era una parella d’adults discutint o la policia mateixa, fins i tot l’abocador amb el seu camió.
Em trec les sabates, els mitjons i m’arromango una mica els pantalons. Entro a la platja i començo a sentir la sorra entre els dits, humida. Noto un calfred però continuo caminant fins arribar a la vorera del mar. Les ones peten fort, esquitxant gotes d’aigua salada i produint un soroll relaxant. M’obligo a retrocedir un parell de passes per evitar cap accident. Respiro profundament i m’envaeix l’olor salada de la mar. Quan veig que no hi ha cap onada gran m’apropo per aconseguir tocar l’aigua. L’aigua, tenyida de blanc i en forma d’escuma em toca els peus i sento com el cos reacciona amb l’aigua freda, molt freda, però alguna cosa no em deixa retrocedir, Els peus, enfonsats en la sorra humida es mouen lentament i miro l’horitzó. Després d’un parell de minuts de meditació surto de la platja i deixo que l’aire de la tramuntana em sequi els peus mentre em pentino una mica els cabells rebels que s’han mogut del seu lloc. A continuació, segueixo el camí.