Em giro lentament i miro com l’aire fa moure els seus cabells i tinc la sensació de tenir-la a pocs centímetres, però no és així. Cada cop que sento que estic a punt d’estar al seu costat, s’allunya, més i més.
M’aixeco bruscament i m’adono que m’he quedat adormit a la platja. Però com evitar-ho? La platja de Lloret de Mar sempre ha fet que em vinguin ganes de dormir, això sí, quan no hi ha turistes, però en aquesta platja també hi ha records. Records d’una vida feliç, una vida al costat de Lara, una vida de fa cinc anys, quan ella encara estava amb mi.
Recordo perfectament que just a vuit metres d’aquí li vaig preguntar si creia en el destí o era d’aquelles persones que creien en les casualitats. La seva resposta no afectava gens els meus sentiments per ella perquè, destí o casualitat, Lara era el millor que m’ha pogut passar. A deu metres d’aquí, li vaig dir que encara que els seus ulls no fossin els més bonics del món, superaven mil vegades el blau del mar.
Era feliç al seu costat i encara que la platja no fos una d’aquelles de Hawaii, per a mi era un paradís quan era al seu costat perquè, després de tot, el paradís depèn més de amb qui que d’on. Desgraciadament el meu paradís va acabar quan ella va decidir marxar sense donar-me l’oportunitat de dir el que sentia per ella, sense dir que li desitjava el millor, sense poder dir-li que es quedi, encara que fossin cinc minuts més a la meva vida. Em penedeixo de no haver-li dir que al seus ulls veia la perfecta constel·lació d’àngels i que el seu amor fonia el gel del meu cor.
Em penedeixo de les coses que no he pogut expressar-li però tot i així, no canviaria per res un moment amb ella.
M’aixeco de la sorra i començo a caminar cap a casa. En arribar ratllo del calendari el número 23, un dia més sense sort.
OLEKSANDRA BRAVO
FINALISTA EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1
Les parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.
31 de desembre de 1980
Encara recordo aquells dies d’estiu, on no hi havia preocupacions, on les hores passaven i no calia mirar el rellotge perquè era al teu costat.
Jo diria que sóc l’ésser més vell de Lloret de Mar. Com aquell qui diu sóc a la platja de tota la vida, i gràcies a això, tothom em coneix.
Aquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol. 
Hi havia una vegada un pescador que es va casar amb la dona més maca de la costa mediterrània. El seu amor era més fort que mil tempestes. Però amb el pas del temps el seu amor, tan gran es va anar deteriorant a mesura que passava el temps per culpa de la temptació.
Fa molt de temps, el poble de Lloret de Mar a la costa de Girona tenia la seva pròpia monarquia, en Pere que era el rei. Aquest rei tenia una filla anomenada Maria. La Maria estava enamorada d’un cavaller magnífic, tenia molts noms… El cavaller de la Llança, el cavaller de Lloret de Mar… Però també es deia Jordi. En Jordi i la Maria estaven enamorats però el Rei Pere no aprovava la relació. En Jordi era el millor cavaller del Regne, però no venia d’un bon llinatge i per això sempre entrenava per aconseguir la ma de la princesa. Un dia el rei va manar que els cavallers de l’elit anessin a derrotar un drac que sempre els robava els ramats d’ovelles. 
“El terror és present a cada cèl·lula del meu cos. Sento com pas a pas el meu perseguidor escurça la distancia entre ell i jo. Les nostres respiracions agitades es fonen amb la remor del mar tan tranquil que sembla estar dormint, guardat pels estels. El carrer està desèrtic, així que intentar demanar ajuda resulta ser completament inútil. Si vull salvar la vida només puc córrer. Així que corro. Corro tant de pressa com em permeten les cames fins al final del passeig de Mar, on un Castell s’alça imponent davant dels meus ulls. 
<<Ja han passat 72 dies que no hi ets. M’ajec a la sorra, m’acomodo la cotilla, respiro i observo el mar. Sempre em va dir que si un cop faltava, anés al mar. Mai vaig entendre per què. Jo només hi veig aigua, però ell hi posava tanta passió que realment vaig pensar que hi tenia alguna cosa especial. El primer que vaig pensar va ser en els seus ulls, blaus com el mar però si t’hi fixaves bé podies viure l’infinit. Tants cops que vam passar en aquesta platja, olorant la sal i corrent sempre que una onada gran venia cap a nosaltres. Quan ens quedàvem fins a les 7 mirant com el sol s’amagava i sortia la lluna que amb la seva llum fiqués el mar amb un color fosc. Així és com el veig ara sense ell aquí present. Sembla tot mort, els peixos se’n van, la brillantor del sol contra el mar han marxat amb ell…>>