Sol, m’assec de cares,
busco consol i deixar penes,
tot s’ho emporten les ones:
les llàgrimes,
                             les promeses trencades,
                                                 i les amistats mortes.

Les llàgrimes,
d’allò que no tornarà.
Asseguda al meu costat, espera
la dona marinera,
roman quieta a la ciutat,
on ell és exaltat,
 visitat,
i maltractat.
Pocs es queden, però abans de marxar,
alcen la mà,
per ella
que per tots vetlla
i vetllarà.

Els seus peus acaricia
          el mar,
agraït per la companyia
com si es tractes del seu amant
passen junts tot el dia,
però no és ell qui ella estima,
furiós, ell es torna negre
        negre d’ira
i allunya els vaixells per si ell torna
i ella per sempre hagi d’esperar
al costat del mar.

VITÒRIA BARBOSA, B2B

PRIMER PREMI DE POESIA CATALANA DE LA CATEGORIA 1