Hi havia una vegada en un poble de la costa, Lloret de Mar, una noia que es deia Mica. Des de petita, era una nena molt aventurera i curiosa. Vivia a la vora del mar de Lloret, però des de petita els seus pares mai la deixaven nedar, en aquell mar.
Una vegada els pares de la Mica van decidir anar de viatge, però quan se’n van anar, van dir a la Mica que els prometés que no tocaria ni amb un sol dit el mar. La Mica era obedient als pares, però tenia curiositat, per saber per què els seus pares no la deixaven. Ella des de petita somiava nedar, en aquell preciós mar. Va anar a casa de la seva àvia, i li va preguntar per què els seus pares mai li deixaven ni tocar el mar. Llavors, l’àvia li va explicar que aquest mar estava encantat, que tothom qui tocava el mar es sentia atret per ell i volia nedar, i finalment absorbia a la persona que estava nedant. Tothom qui havia nedat en aquest mar, no havia tornat.
La Mica no es va creure aquesta història, va agafar una barca i va començar a nedar en el mar. De sobte, va aparèixer una tempesta i, a poc a poc, va anar absorbint a la Mica. La Mica no va deixar que l’absorbís i va bussejar a baix de tot el mar. Allà, va veure una cova i va entrar-hi. Dins hi havia totes les persones que es van perdre en el mar. La Mica va parlar amb el mar, i el mar li va dir que feia això perquè volia trobar amics, estava molt sol. La Mica li va proposar que tothom es banyaria en el mar i jugaria amb ell, si ell no feia més això.
Finalment, a partir d’aquest dia tots eren amics del mar, i tots eren molt feliços.
Catrina Martynova, 2A4
<<Ja han passat 72 dies que no hi ets. M’ajec a la sorra, m’acomodo la cotilla, respiro i observo el mar. Sempre em va dir que si un cop faltava, anés al mar. Mai vaig entendre per què. Jo només hi veig aigua, però ell hi posava tanta passió que realment vaig pensar que hi tenia alguna cosa especial. El primer que vaig pensar va ser en els seus ulls, blaus com el mar però si t’hi fixaves bé podies viure l’infinit. Tants cops que vam passar en aquesta platja, olorant la sal i corrent sempre que una onada gran venia cap a nosaltres. Quan ens quedàvem fins a les 7 mirant com el sol s’amagava i sortia la lluna que amb la seva llum fiqués el mar amb un color fosc. Així és com el veig ara sense ell aquí present. Sembla tot mort, els peixos se’n van, la brillantor del sol contra el mar han marxat amb ell…>>
Avui li havia tocat cuidar els nets, feia moltíssim temps que no els veia i això li molestava, un avi no té dret a veure seguit als seus nets i divertir-se una estona? En fi. Van trigar bastant a arribar, ja sabia que la seva filla era impuntal, tot fos per estar amb els seus estimadíssims nets. Quan els joves van entrar corrents a casa seva semblà com una finestra oberta que renovava l’aire dens i avorrit de sa casa i l’emplenava de vitalitat i alegria. “Quin parell de trastos són aquests dos”. Pensava l’avi mentre els mirava córrer pel seu voltant. En Jordi s’apropa a ell i diu:
Surto al carrer després de tota la nit sense dormir. Quan aconseguia tancar els ulls un grup de turistes joves passava cridant i cantant i em desvetllava. Quan no eren turistes, era una parella d’adults discutint o la policia mateixa, fins i tot l’abocador amb el seu camió.
Em trec les sabates, els mitjons i m’arromango una mica els pantalons. Entro a la platja i començo a sentir la sorra entre els dits, humida. Noto un calfred però continuo caminant fins arribar a la vorera del mar. Les ones peten fort, esquitxant gotes d’aigua salada i produint un soroll relaxant. M’obligo a retrocedir un parell de passes per evitar cap accident. Respiro profundament i m’envaeix l’olor salada de la mar. Quan veig que no hi ha cap onada gran m’apropo per aconseguir tocar l’aigua. L’aigua, tenyida de blanc i en forma d’escuma em toca els peus i sento com el cos reacciona amb l’aigua freda, molt freda, però alguna cosa no em deixa retrocedir, Els peus, enfonsats en la sorra humida es mouen lentament i miro l’horitzó. Després d’un parell de minuts de meditació surto de la platja i deixo que l’aire de la tramuntana em sequi els peus mentre em pentino una mica els cabells rebels que s’han mogut del seu lloc. A continuació, segueixo el camí.
Hi havia una vegada una senyora que anava cada dia a banyar-se al mar de Lloret. Encara que hi hagués el fred de l’hivern, o les pluges de primavera, es banyava al mar. Alguns dies no tenia temps, així que es banyava de nit.