Mostra tots els articles de MLdC

Marta López del Castillo i Ruiz és professora de Llengua i literatura catalana a l'institut Ramon Coll i Rodés de Lloret de Mar des de l'any 2011.

L’encantat mar de Lloret, per Catrina Martinova

Hi havia una vegada en un poble de la costa, Lloret de Mar, una noia que es deia Mica. Des de petita, era una nena molt aventurera i curiosa. Vivia a la vora del mar de Lloret, però des de petita els seus pares mai la deixaven nedar, en aquell mar.

Una vegada els pares de la Mica van decidir anar de viatge, però quan se’n van anar, van dir a la Mica que els prometés que no tocaria ni amb un sol dit el mar. La Mica era obedient als pares, però tenia curiositat, per saber per què els seus pares no la deixaven. Ella des de petita somiava nedar, en aquell preciós mar. Va anar a casa de la seva àvia, i li va preguntar per què els seus pares mai li deixaven ni tocar el mar. Llavors, l’àvia li va explicar que aquest mar estava encantat, que tothom qui tocava el mar es sentia atret per ell i volia nedar, i finalment absorbia a la persona que estava nedant. Tothom qui havia nedat en aquest mar, no havia tornat.

La Mica no es va creure aquesta història, va agafar una barca i va començar a nedar en el mar. De sobte, va aparèixer una tempesta i, a poc a poc, va anar absorbint a la Mica. La Mica no va deixar que l’absorbís i va bussejar a baix de tot el mar. Allà, va veure una cova i va entrar-hi. Dins hi havia totes les persones que es van perdre en el mar. La Mica va parlar amb el mar, i el mar li va dir que feia això perquè volia trobar amics, estava molt sol. La Mica li va proposar que tothom es banyaria en el mar i jugaria amb ell, si ell no feia més això.

Finalment, a partir d’aquest dia tots eren amics del mar, i tots eren molt feliços.

Catrina Martynova, 2A4

Mar, per Sandra Esquerrà

Dona mar<<Ja han passat 72 dies que no hi ets. M’ajec a la sorra, m’acomodo la cotilla, respiro i observo el mar. Sempre em va dir que si un cop faltava, anés al mar. Mai vaig entendre per què. Jo només hi veig aigua, però ell hi posava tanta passió que realment vaig pensar que hi tenia alguna cosa especial. El primer que vaig pensar va ser en els seus ulls, blaus com el mar però si t’hi fixaves bé podies viure l’infinit. Tants cops que vam passar en aquesta platja, olorant la sal i corrent sempre que una onada gran venia cap a nosaltres. Quan ens quedàvem fins a les 7 mirant com el sol s’amagava i sortia la lluna que amb la seva llum fiqués el mar amb un color fosc. Així és com el veig ara sense ell aquí present. Sembla tot mort, els peixos se’n van, la brillantor del sol contra el mar han marxat amb ell…>>

Va girar el cap i va contemplar Lloret de Mar, tot era ple de camps i plantes, com serà aquest poble quan ella marxés al mar a buscar a aquella persona que va atrapar el seu cor? El tornaria a veure? O els cargols de mar, les meduses o simplement l’aigua se’l van endur lluny d’ella? S’aixeca, ara sabria totes les respostes de les seves preguntes? Es treu les sabates, les deixa a un costat i s’apropa al mar. El seu vestit de llana es va mullant. De fons escolta crits d’homes advertint que no s’apropi més, que és perillós per a una dona. Ella no en fa cas, vol saber els secrets del mar, el que amaga. Vol veure el vaixell on el seu home va morir defensant el poble, i sobretot veure’l a ell, els seus ulls com el mar.

Sandra Esquerrà, 4A1

El reflex de tota una vida, per Celeste Cañete

avi platjaAvui li havia tocat cuidar els nets, feia moltíssim temps que no els veia i això li molestava, un avi no té dret a veure seguit als seus nets i divertir-se una estona? En fi. Van trigar bastant a arribar, ja sabia que la seva filla era impuntal, tot fos per estar amb els seus estimadíssims nets. Quan els joves van entrar corrents a casa seva semblà com una finestra oberta que renovava l’aire dens i avorrit de sa casa i l’emplenava de vitalitat i alegria. “Quin parell de trastos són aquests dos”. Pensava l’avi mentre els mirava córrer pel seu voltant. En Jordi s’apropa a ell i diu:

-Avi! Anem a la platja si us plau. Volem anar a la platja perquè la mama no ens hi porta mai. Quan veníem cap aquí hi hem passat per davant i està molt maca! Anem-hi!

El seu  germanet li donava suport assentint amb el cap i fent cara de pena. “Quin parell!” Pensava l’avi. “A sobre que vaig buscar un pis amb piscina perquè juguessin tots dos allà, ara venen i em diuen d’anar a la platja! Fa anys que no hi vaig!”

Només de treure’s les sabates i trepitjar la sorra ja li va recórrer un calfred per tot el cos. Era una sensació increïble que feia anys no sentia. En arribar a la vora del mar, van venir tots els records de cop i volta i van emplenar la seva ment. Aquell era el poble on ell s’havia criat, Lloret de Mar, on el mar era un reflex de la vida dels ciutadans. El mar on treballava el pare pescant. El mar on ell havia crescut, on havia conegut la felicitat, l’amistat, el sacrifici, l’amor… Allò que estava vivint era màgic. El mar li estava portant un record nou amb cada onada. Per un moment li estava tornant la seva joventut. Ara la seva vella i sàvia mirada contemplava i entenia la insistència dels nets per anar a la platja. El mar era l’iman dels joves, que els atreia per ensenyar-los els valors més importants i per unir-los.

Celeste Cañete, 4A2

Una nova Mar, per Cynthia Munera

La Mar era una nena petita i menuda, d’ulls blaus com el cel i llavis suaus com la sorra. Els seus pares van créixer i enamorar-se al mar de Lloret. A partir d’aquell amor va néixer la nena. Era tranquil·la i molt bonica, els seus pares sempre l’havien estimat molt. Però un dia trist de tempesta la mare va desaparèixer. El pare nostàlgic i solitari va anar a viure a la muntanya acompanyat de la seva filla, ja que el mar de Lloret li recordava la seva dona. Quan la Mar va créixer va començar a qüestionar-se per què tots els nens tenien mare i ella no. Així que, un dia en tornar de l’escola li va preguntar al seu pare per què ella no tenia mare. L’home va quedar pensatiu un moment, la va mirar, era tan petita, amb aquella mirada innocent que la caracteritzava… Va decidir dir-li que ara la seva mare vivia a les estrelles i que des de allà la vigilava. Va quedar satisfeta perquè ara ja podria dir als seus companys que sí que tenia mare però que no vivia amb ella.

La Mar es va fer gran i va entendre que la seva mare no vivia a les estrelles, sinó qye havia mort. Va preguntar llavors al seu pare com havia passat tot. L’home va dir-li que la mare sempre havia estimat el mar i volia formar part d’ell. La Mar va entendre que s’havia suïcidat.

Una nit la Mar trista per saber ja tota la veritat, va decidir escapar-se i anar a la platja de Lloret. Va ser un camí molt dolorós però ho volia fer per la seva mare. En arribar,  va caminar per la sorra suau i freda per la frescor de la nit fins arribar a l’aigua sense color. Hi va ficar els peus dins. Se sentia com nova, com si tornés a néixer. Va somriure, tot li recordava a la seva mare. Va asseure’s a la sorra i va plorar d’emoció. Les llàgrimes li abraçaven les galtes i mentre tot això passava va presenciar com sortia el sol, que va veure néixer una nova Mar a les aigües de Lloret.

Cynthia Munera, 4A1

L’essència de Lloret de Mar, per Arantxa Olariaga

Turista borratxoSurto al carrer després de tota la nit sense dormir. Quan aconseguia tancar els ulls un grup de turistes joves passava cridant i cantant i em desvetllava. Quan no eren turistes, era una parella d’adults discutint o la policia mateixa, fins i tot l’abocador amb el seu camió.

El despertador havia sonat i jo sentia que havia dormit un parell d’hores. Camino pel carrer i començo a sentir una pudor inigualable. Faig dues passes i em sorprenc fent un salt per esquivar un vòmit espès i olorós que em provoca un parell de basques.

Maleeixo un parell de segons al meu cap i continuo el camí. Pels carrers hi ha ampolles d’alcohol buides i trencades amb els respectius gots xafats i llençats. Encara queden un parell de turistes joves mig desorientat intentant arribar al seu hotel. Quan ja he fet la meitat del camí, preguntant-me el motiu de la poca educació de la gent, em trec un auricular i seguidament paro la música. L’únic soroll que se sent és el dels ocells xiulant i les fortes onades d’un mar blau fosc que transmet una sensació de profunditat infinita on potser els turistes també han llençat les seves deixalles. M’indigno de pensar-ho, miro el rellotge i comprovo que vaig bé de temps, com sempre.

Surt sol a LloretEm trec les sabates, els mitjons i m’arromango una mica els pantalons. Entro a la platja i començo a sentir la sorra entre els dits, humida. Noto un calfred però continuo caminant fins arribar a la vorera del mar. Les ones peten fort, esquitxant gotes d’aigua salada i produint un soroll relaxant. M’obligo a retrocedir un parell de passes per evitar cap accident. Respiro profundament i m’envaeix l’olor salada de la mar. Quan veig que no hi ha cap onada gran m’apropo per aconseguir tocar l’aigua. L’aigua, tenyida de blanc i en forma d’escuma em toca els peus i sento com el cos reacciona amb l’aigua freda, molt freda, però alguna cosa no em deixa retrocedir, Els peus, enfonsats en la sorra humida es mouen lentament i miro l’horitzó. Després d’un parell de minuts de meditació surto de la platja i deixo que l’aire de la tramuntana em sequi els peus mentre em pentino una mica els cabells rebels que s’han mogut del seu lloc. A continuació, segueixo el camí.

Minuts més tard ja he arribat al meu destí, El museu del mar, un museu creat pel meu besavi on han treballat totes les generacions de la meva família. Entre aquestes parets s’amaguen les històries i els inicis d’aquest poble, Lloret de Mar, que tot tenir vòmits al carrer també té una platja, un mar i una història únics, on s’amaguen milers d’anys, històries i generacions.

Arantxa Olariaga, 1r de batxillerat

(Treball no presentat a concurs.)

La platja de la superació, per Xavi Barranco

Ja fa temps que tinc un paisatge lloretenc preferit, un paisatge on sempre acudeixo en busca d’ajuda i de respostes. Aquest indret és únic i visitat per milers de persones al llarg de l’any.

Aquesta història no es basa en la platja de la nostra localitat, ni en les seves onades gegants, ni en la claredat que li proporciona el sol, res d’això. La història que estàs llegint se centra en les meves accions darreres que han ajudat a forjar la persona que sóc avui dia i en la influencia que ha tingut el mar.

Neix un nou dia. Amb optimisme m’aixeco del llit, desitjant poder treure el millor de mi. Realitzo els meus rituals matiners: esmorzar, rentar-me les dents i ja que em sobra temps decideixo dutxar-me. El començament d’aquest cap de setmana em sorprèn, mai no m’havia aixecat així de decidit un dia festiu. El motiu és molt senzill, ja fa un mes la meva xicota havia anat de viatge amb la família.

Durant aquests trenta dies manteníem contacte de tant en tant i el dia anterior a que tornés cap a Lloret em va dir que m’havia d’explicar una cosa molt important. El nerviosisme per saber-ho s’apoderà de mi.

Passen de les dotze del migdia, ella deu estar a punt d’arribar. De cop, veig passar el cotxe de la seva mare, que frena al carrer de davant i en baixa la seva filla, que es dirigeix cap on sóc. Hi ha alguna cosa que m’inquieta, mai no l’he vist tant seriosa i el millor que puc fer és preguntar-li el per què. Ell no em pot mirar als ulls i mentre d’aquests comencen a caure llàgrimes fa que no amb el cap. El missatge és clar, no vol continuar amb mi. No intercanviem cap paraula, i penso que el millor que puc fer és anar a l’indret on em sento segur i anomeno “refugi”.

Arribo a la platja lloretenca i per sort no hi trobo ningú. Lentament, m’assec a prop del trencall de les onades, però sense mantenir-hi contacte. Com pot ser que les onades no perdin la força del moviment després de realitzar-ho dia i nit? Com pot ser que la claredat de la seva aigua es trobi sempre viva? Són coses que em fan reflexionar i penso que, quan les entengui, una nova persona haurà nascut de mi. Una persona forta i valenta. Però prefereixo prendre-m’ho amb calma i acudir a la platja lloretenca perquè m’ajudi.

Xavi Barranco, 4A2

El mar de Lloret, per Celeste Pazos

Avui el mar de Lloret és roig amb la llargada d’un cor que no batega ni somriu…

Entre les petjades sobre el mar, pas a pas, enmig del silenci.

El miratge es perd a l’horitzó, i el somni perd la seva llibertat.

Onades que porten idees fins a la sorra.

Els núvols, el vent, la sorra, són secs i humits. A vegades el mar és fort o suau, la sorra és fina o dura…

Aquest és el mar de Lloret.

Lloret és el navegant solitari, coneixedor de cada racó del seu Mar, que no té amor per regalar-lo a la seva dona marinera, aquella dona que encara segueix esperant el seu marit, encara segueix esperant-lo perquè vingui amb ella. El seu marit era un pescador conegut al nostre poble.

Lloret de Mar, la ciutat que trobaràs a la Costa Brava.

Celeste Pazos, 1A4

La dona marinera, per Varg Brangwin

Dona marineraHi havia una vegada una senyora que anava cada dia a banyar-se al mar de Lloret. Encara que hi hagués el fred de l’hivern, o les pluges de primavera, es banyava al mar. Alguns dies no tenia temps, així que es banyava de nit.

Va passar el temps i la dona seguia banyant-se cada dia, cosa que preocupava bastant a la seva família, però quan li intentaven explicar que havia de parar, que ja no era tan jove, feia com qui escolta la pluja.

Un bon dia, un doctor va arribar a casa, i li va dir que s’havia posat malalta, i que no hi havia cap cura. Llavors, ella tenia clar què havia de fer. Es va escapar de casa, es va enfilar a una roca, i va exclamar:

-Si us plau, mar! Deixa’m ser lliure i unir-me a tu! -I tot just el seu cos es va tornar de pedra, però el seu esperit va saltar al mar, transformant-se en una sirena.

Diuen les llegendes que quan algú s’estava afogant, l’esperit de la Dona Marinera el salvava i el deixava a la costa.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos,  aquest conte s’ha fos, i vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha trencat.

Varg Brangwin, 1A4

La sirena de Lloret, per Xavier Ballester

No fa molt de temps hi havia un grup de nois jugant a la platja de Lloret. Normalment jugaven a voleibol amb els estrangers que s’estaven banyant o estaven tombats a les tovalloles prenent el sol si volien jugar amb ells.

Un dia van trobar un grup de nois estrangers de la seva edat i van jugar a voleibol tots junts, en un dels cops que van donar els nois estrangers van tirar la pilota a fora del camp. Un noi de Lloret va anar a agafar la pilota. Quan la va agafar, va aixecar el cap mirant cap a una roca de la platja i va veure que en una de les roques hi havia una dona estirada.

Li va semblar tot normal, així que va donar mitja volta, però abans de donar un pas, es va tornar a girar, s’hi va fixar millor i va veure que la dona tenia cua de peix. El noi es va sorprendre i va cridar:

-Una sirena, una sirena!

Els altres nois se’l van mirar estranyats i van anar a veure-ho. Es van quedar sorpresos quan van veure que era veritat, van anar corrents a veure-ho de més a prop, van pujar corrents a on estava la dona marinera, però no es veia res des d’allà. Van haver de baixar unes roques per poder veure-la. Quan van trobar el punt ideal per veure-la, es van quedar una estona mirant-la, i al cap d’una estona, la sirena es va girar. Quan va veure als nens mirant-la es va espantar i es va llençar al mar, on no podien veure-la. Els nois amb la intenció de tornar-la a veure-la, anaven a aquella mateixa roca cada dia, però mai més va tornar a aparèixer.

I catacric, i catacrac, aquest conte, s’ha acabat.

Xavier Ballester, 1A4

El mar de Lloret i la seva llegenda, per Alícia Romero

Un dia la Marta i en Jordi, dos germans molt bufons que coneixien a tot el poble, van decidir anar a la platja. Tots dos van anar a casa per agafar la tovallola, les ulleres de nas i el tub i per últim els peus d’ànec.
Quan van arribar, van estirar la tovallola i directes a l’aigua. L’aigua estava cristal·lina, es veien els peixos, les algues i les tortugues, tot era preciós.
– Marta, anem al fons del mar? -va dir en Jordi entusiasmat.
– D’acord! A veure si trobem un tresor.
Es van ficar tots el seu material i vam començar a nedar. Des de lluny, al fons es veia com la silueta d’un vaixell.
– Jordi, allò no et sembla un vaixell enfonsat? -va dir la nena espantada.
– Sí, anem a veure-ho.
– Però…  potser hi ha sirenes i tritons! Anem-hi!
Tots dos decidits van anar-hi. Quan van arribar era tot fosc, hi havia molts ossos i barrets de pirata.
– Marta, em sembla que no hi ha sirenes, però sí pirates morts.
De cop i volta van veure una silueta que semblava un cavallet gegant.
– Jordi, no s’assembla al cavallet d’aquella llegenda?
– Quina llegenda?
– La que ens va llegir el pare. Era un dia, quan el pare va anar a la platja i van anar a la cova on vivien els famosos cavallets gegants.
– I per què només n’hi ha un? -va dir en Jordi preocupat.
– Perquè els pirates van matar a tots menys a ell, que va ser l’únic supervivent, des d’aquell moment el cavall mata a tota la gent que entra a la seva cova.
– Anem- hi! Entrem, no passarà res, només té por.
– Anem amb compte.
Quan van entrar el van veure, era gegant. En un tres i no res el cavall va agafar a la Marta.
-Marta!
– Tranquil , mira , no té por, hi ha ous.
– Això vol dir que només vol protegir-los.
En Jordi es va apropar i van començar a jugar amb ells. Mai més va fer mal a ningú.
Alícia Romero, 1A4