Hi havia una vegada en un poble de la costa, Lloret de Mar, una noia que es deia Mica. Des de petita, era una nena molt aventurera i curiosa. Vivia a la vora del mar de Lloret, però des de petita els seus pares mai la deixaven nedar, en aquell mar.

Una vegada els pares de la Mica van decidir anar de viatge, però quan se’n van anar, van dir a la Mica que els prometés que no tocaria ni amb un sol dit el mar. La Mica era obedient als pares, però tenia curiositat, per saber per què els seus pares no la deixaven. Ella des de petita somiava nedar, en aquell preciós mar. Va anar a casa de la seva àvia, i li va preguntar per què els seus pares mai li deixaven ni tocar el mar. Llavors, l’àvia li va explicar que aquest mar estava encantat, que tothom qui tocava el mar es sentia atret per ell i volia nedar, i finalment absorbia a la persona que estava nedant. Tothom qui havia nedat en aquest mar, no havia tornat.

La Mica no es va creure aquesta història, va agafar una barca i va començar a nedar en el mar. De sobte, va aparèixer una tempesta i, a poc a poc, va anar absorbint a la Mica. La Mica no va deixar que l’absorbís i va bussejar a baix de tot el mar. Allà, va veure una cova i va entrar-hi. Dins hi havia totes les persones que es van perdre en el mar. La Mica va parlar amb el mar, i el mar li va dir que feia això perquè volia trobar amics, estava molt sol. La Mica li va proposar que tothom es banyaria en el mar i jugaria amb ell, si ell no feia més això.

Finalment, a partir d’aquest dia tots eren amics del mar, i tots eren molt feliços.

Catrina Martynova, 2A4