<<Ja han passat 72 dies que no hi ets. M’ajec a la sorra, m’acomodo la cotilla, respiro i observo el mar. Sempre em va dir que si un cop faltava, anés al mar. Mai vaig entendre per què. Jo només hi veig aigua, però ell hi posava tanta passió que realment vaig pensar que hi tenia alguna cosa especial. El primer que vaig pensar va ser en els seus ulls, blaus com el mar però si t’hi fixaves bé podies viure l’infinit. Tants cops que vam passar en aquesta platja, olorant la sal i corrent sempre que una onada gran venia cap a nosaltres. Quan ens quedàvem fins a les 7 mirant com el sol s’amagava i sortia la lluna que amb la seva llum fiqués el mar amb un color fosc. Així és com el veig ara sense ell aquí present. Sembla tot mort, els peixos se’n van, la brillantor del sol contra el mar han marxat amb ell…>>

Va girar el cap i va contemplar Lloret de Mar, tot era ple de camps i plantes, com serà aquest poble quan ella marxés al mar a buscar a aquella persona que va atrapar el seu cor? El tornaria a veure? O els cargols de mar, les meduses o simplement l’aigua se’l van endur lluny d’ella? S’aixeca, ara sabria totes les respostes de les seves preguntes? Es treu les sabates, les deixa a un costat i s’apropa al mar. El seu vestit de llana es va mullant. De fons escolta crits d’homes advertint que no s’apropi més, que és perillós per a una dona. Ella no en fa cas, vol saber els secrets del mar, el que amaga. Vol veure el vaixell on el seu home va morir defensant el poble, i sobretot veure’l a ell, els seus ulls com el mar.

Sandra Esquerrà, 4A1