Avui li havia tocat cuidar els nets, feia moltíssim temps que no els veia i això li molestava, un avi no té dret a veure seguit als seus nets i divertir-se una estona? En fi. Van trigar bastant a arribar, ja sabia que la seva filla era impuntal, tot fos per estar amb els seus estimadíssims nets. Quan els joves van entrar corrents a casa seva semblà com una finestra oberta que renovava l’aire dens i avorrit de sa casa i l’emplenava de vitalitat i alegria. “Quin parell de trastos són aquests dos”. Pensava l’avi mentre els mirava córrer pel seu voltant. En Jordi s’apropa a ell i diu:

-Avi! Anem a la platja si us plau. Volem anar a la platja perquè la mama no ens hi porta mai. Quan veníem cap aquí hi hem passat per davant i està molt maca! Anem-hi!

El seu  germanet li donava suport assentint amb el cap i fent cara de pena. “Quin parell!” Pensava l’avi. “A sobre que vaig buscar un pis amb piscina perquè juguessin tots dos allà, ara venen i em diuen d’anar a la platja! Fa anys que no hi vaig!”

Només de treure’s les sabates i trepitjar la sorra ja li va recórrer un calfred per tot el cos. Era una sensació increïble que feia anys no sentia. En arribar a la vora del mar, van venir tots els records de cop i volta i van emplenar la seva ment. Aquell era el poble on ell s’havia criat, Lloret de Mar, on el mar era un reflex de la vida dels ciutadans. El mar on treballava el pare pescant. El mar on ell havia crescut, on havia conegut la felicitat, l’amistat, el sacrifici, l’amor… Allò que estava vivint era màgic. El mar li estava portant un record nou amb cada onada. Per un moment li estava tornant la seva joventut. Ara la seva vella i sàvia mirada contemplava i entenia la insistència dels nets per anar a la platja. El mar era l’iman dels joves, que els atreia per ensenyar-los els valors més importants i per unir-los.

Celeste Cañete, 4A2