La Mar era una nena petita i menuda, d’ulls blaus com el cel i llavis suaus com la sorra. Els seus pares van créixer i enamorar-se al mar de Lloret. A partir d’aquell amor va néixer la nena. Era tranquil·la i molt bonica, els seus pares sempre l’havien estimat molt. Però un dia trist de tempesta la mare va desaparèixer. El pare nostàlgic i solitari va anar a viure a la muntanya acompanyat de la seva filla, ja que el mar de Lloret li recordava la seva dona. Quan la Mar va créixer va començar a qüestionar-se per què tots els nens tenien mare i ella no. Així que, un dia en tornar de l’escola li va preguntar al seu pare per què ella no tenia mare. L’home va quedar pensatiu un moment, la va mirar, era tan petita, amb aquella mirada innocent que la caracteritzava… Va decidir dir-li que ara la seva mare vivia a les estrelles i que des de allà la vigilava. Va quedar satisfeta perquè ara ja podria dir als seus companys que sí que tenia mare però que no vivia amb ella.

La Mar es va fer gran i va entendre que la seva mare no vivia a les estrelles, sinó qye havia mort. Va preguntar llavors al seu pare com havia passat tot. L’home va dir-li que la mare sempre havia estimat el mar i volia formar part d’ell. La Mar va entendre que s’havia suïcidat.

Una nit la Mar trista per saber ja tota la veritat, va decidir escapar-se i anar a la platja de Lloret. Va ser un camí molt dolorós però ho volia fer per la seva mare. En arribar,  va caminar per la sorra suau i freda per la frescor de la nit fins arribar a l’aigua sense color. Hi va ficar els peus dins. Se sentia com nova, com si tornés a néixer. Va somriure, tot li recordava a la seva mare. Va asseure’s a la sorra i va plorar d’emoció. Les llàgrimes li abraçaven les galtes i mentre tot això passava va presenciar com sortia el sol, que va veure néixer una nova Mar a les aigües de Lloret.

Cynthia Munera, 4A1