Em giro lentament i miro com l’aire fa moure els seus cabells i tinc la sensació de tenir-la a pocs centímetres, però no és així. Cada cop que sento que estic a punt d’estar al seu costat, s’allunya, més i més.
M’aixeco bruscament i m’adono que m’he quedat adormit a la platja. Però com evitar-ho? La platja de Lloret de Mar sempre ha fet que em vinguin ganes de dormir, això sí, quan no hi ha turistes, però en aquesta platja també hi ha records. Records d’una vida feliç, una vida al costat de Lara, una vida de fa cinc anys, quan ella encara estava amb mi.
Recordo perfectament que just a vuit metres d’aquí li vaig preguntar si creia en el destí o era d’aquelles persones que creien en les casualitats. La seva resposta no afectava gens els meus sentiments per ella perquè, destí o casualitat, Lara era el millor que m’ha pogut passar. A deu metres d’aquí, li vaig dir que encara que els seus ulls no fossin els més bonics del món, superaven mil vegades el blau del mar.
Era feliç al seu costat i encara que la platja no  fos una d’aquelles de Hawaii, per a mi era un paradís quan era al seu costat perquè, després de tot, el paradís depèn més de amb qui que d’on. Desgraciadament el meu paradís va acabar quan ella va decidir marxar sense donar-me l’oportunitat de dir el que sentia per ella, sense dir que li desitjava el millor, sense poder dir-li que es quedi, encara que fossin cinc minuts més a la meva vida. Em penedeixo de no haver-li dir que al seus ulls veia la perfecta constel·lació d’àngels i que el seu amor fonia el gel del meu cor.
Em penedeixo de les coses que no he pogut expressar-li però tot i així, no canviaria per res un moment amb ella.
M’aixeco de la sorra i començo a caminar cap a casa. En arribar ratllo del calendari el número 23, un dia més sense sort.

OLEKSANDRA BRAVO

FINALISTA EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1