Hi havia una vegada una senyora que anava cada dia a banyar-se al mar de Lloret. Encara que hi hagués el fred de l’hivern, o les pluges de primavera, es banyava al mar. Alguns dies no tenia temps, així que es banyava de nit.

Va passar el temps i la dona seguia banyant-se cada dia, cosa que preocupava bastant a la seva família, però quan li intentaven explicar que havia de parar, que ja no era tan jove, feia com qui escolta la pluja.

Un bon dia, un doctor va arribar a casa, i li va dir que s’havia posat malalta, i que no hi havia cap cura. Llavors, ella tenia clar què havia de fer. Es va escapar de casa, es va enfilar a una roca, i va exclamar:

-Si us plau, mar! Deixa’m ser lliure i unir-me a tu! -I tot just el seu cos es va tornar de pedra, però el seu esperit va saltar al mar, transformant-se en una sirena.

Diuen les llegendes que quan algú s’estava afogant, l’esperit de la Dona Marinera el salvava i el deixava a la costa.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos,  aquest conte s’ha fos, i vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha trencat.