Un dia la Marta i en Jordi, dos germans molt bufons que coneixien a tot el poble, van decidir anar a la platja. Tots dos van anar a casa per agafar la tovallola, les ulleres de nas i el tub i per últim els peus d’ànec.

Quan van arribar, van estirar la tovallola i directes a l’aigua. L’aigua estava cristal·lina, es veien els peixos, les algues i les tortugues, tot era preciós.

– Marta, anem al fons del mar? -va dir en Jordi entusiasmat.

– D’acord! A veure si trobem un tresor.

Es van ficar tots el seu material i vam començar a nedar. Des de lluny, al fons es veia com la silueta d’un vaixell.

– Jordi, allò no et sembla un vaixell enfonsat? -va dir la nena espantada.

– Sí, anem a veure-ho.

– Però…  potser hi ha sirenes i tritons! Anem-hi!

Tots dos decidits van anar-hi. Quan van arribar era tot fosc, hi havia molts ossos i barrets de pirata.

– Marta, em sembla que no hi ha sirenes, però sí pirates morts.

De cop i volta van veure una silueta que semblava un cavallet gegant.

– Jordi, no s’assembla al cavallet d’aquella llegenda?

– Quina llegenda?

– La que ens va llegir el pare. Era un dia, quan el pare va anar a la platja i van anar a la cova on vivien els famosos cavallets gegants.

– I per què només n’hi ha un? -va dir en Jordi preocupat.

– Perquè els pirates van matar a tots menys a ell, que va ser l’únic supervivent, des d’aquell moment el cavall mata a tota la gent que entra a la seva cova.

– Anem- hi! Entrem, no passarà res, només té por.

– Anem amb compte.

Quan van entrar el van veure, era gegant. En un tres i no res el cavall va agafar a la Marta.

-Marta!

– Tranquil , mira , no té por, hi ha ous.

– Això vol dir que només vol protegir-los.

En Jordi es va apropar i van començar a jugar amb ells. Mai més va fer mal a ningú.