Jo diria que sóc l’ésser més vell de Lloret de Mar. Com aquell qui diu sóc a la platja de tota la vida, i gràcies a això, tothom em coneix.

Mai estic sol, però sempre he somiat de tenir un amic de veritat que m’acompanyi en els moments de soledat (que visc en algunes èpoques de l’any). A l’hivern és pitjor, perquè per a la gent sembla que ni existeixi. Però això sí, a l’estiu, cada dia venen a fer-me companyia nens petits, que amb les rialles i els crits, em transmeten un sentiment de felicitat i de satisfacció només de pensar en la felicitat que puc arribar a transmetre. Però no només venen nens petits també hi ve gent gran, que a diferència dels nens, no fan tant soroll, sinó que es queden parlant tranquil·lament amb els seus amics. No sé per què, però quan la gent ve, al principi tothom diu que sóc fred, però quan em comencen a conèixer, acaben quedant-se i em fan companyia. Però quan es comença a fer de nit i la gent s’acomiada de mi, m’hauria de sentir trist al veure que em quedo sol, però sento tot el contrari, perquè al veure com el sol comença a desaparèixer lentament per l’horitzó inabastable, aquell és el moment on m’adono, que només per tenir la possibilitat de veure això cada dia, sóc el més afortunat de tot el món.

No entenc per què, però odio el vent, només que en faci una mica, ja em poso de molt mal humor. Això és una de les coses que més odio de mi mateix, ja que quan em passa, em sento impotent, al saber que per del meu caràcter incontrolable, moltíssima gent s’espanta només de veure’m.

No tinc res a envejar de tota aquella gent que fa veure que és “lliure”, i que diu que voldrien ser com un ocell, per poder ser lliures i fer el que vulguin. Però la llibertat té un preu, quan ets lliure et sents molt sol, ho dic per experiència pròpia.

Malgrat alguns inconvenients, sempre he gaudit i seguiré gaudint dels grans avantatges de ser el Mar de Lloret.

MIGUEL SANCES, 4A1

FINALISTA EN PROSA CATALANA DE LA CATEGORIA 1