Hi havia una vegada una princesa que vivia en un regne molt llunyà, tenia la pell més fina que el paper i més suau que un conill… (Para! No és una princesa de conte, és una simple noia de Lloret (no tan llunyà oi?) i, és clar que no era perfecta, tenia algun gra o imperfeccions, però era bella.
Un dia d’estiu (que no tenies ganes de fer res, només de dormir) la noia anomenada Blanca és trobava en un bosc on hi havia una càlida brisa d’aire i les flors n’eixien dels arbustos.
Estesa en el sol i amb un llibre a la cara (per protegir-se de la llum) va escoltar una veu, no era molt harmoniosa, es notava clarament que era la veu d’un adolescent. Titubejant va dir “ho…hola”(el misteriós noi es deia Aron), la noia de l’ensurt va intentar aixecar-se però no es va poder posar dreta. Allà és trobaven l’un davant l’altre. Després d’una conversa sobre lectures passades, projectes futur… Van fer-se amics.
Cada dia d’estiu es veien, anaren al mar, a la piscina. Ell amb el temps es va enamorar. Una nit van assistir a una festa i entre copa i copa és ban emborratxar (hem d’admetre que Lloret te molt turisme de borratxera, no som perfectes) i entre copa i copa van embolicar-se. Van passar dues setmanes i no van parlar, era un infern pels dos. Quedaren a la platja de Lloret , on es confessaran el seu amor.
I conte contat conte acabat (o no, això no és el que voleu).
Faltava una setmana comencessin les classes, però en un imprevist el pare de l’Aron va trobar una feina millor fora de Lloret i es tenia que mudar. La acomiada fou tan espontània que pel dolor que la separació els va provocar els enamorats van pujar a la dona marinera, van posar un candau a la tanca de l’amor i saltaren al mar.
Els seus cossos units es van desfer a la mar i es transformaren en escuma de mar com la de les històries que llegien.

La mar de Lloret, quina ironia, la que dona i pren vida als amors.
AZUL ZWILLING, 3A2