Estava molt nerviosa, havia quedat per primer cop amb ell, en una cafeteria que hi havia davant del mar de Lloret. Havíem quedat a las 10.30h i el rellotge marcava les nou i mitja.

Jo encara estava en pijama i els cabells despentinats. No sabia què posar-me per a aquell moment tan especial i que tant havia esperat. Al final, vaig decidir posar-me aquell vestit blanc que el meu pare em va regalar pel meu aniversari. Després em vaig recollir els cabells en dues trenes i vaig marxar cap a la cafeteria. Quan vaig arribar vaig veure un noi assegut esperant pacientment amb una rosa a la mà.

Quan em va veure es va aixecar i després de saludar-me va agafar-me la mà i em va donar la rosa. Després ens vam asseure a la taula que en Pol havia reservat. Les hores anaven passant i nosaltres ens miràvem enamorats sense dir ni una sola paraula. El silenci es va interrompre quan vaig sentir un soroll. Em vaig despertar i vaig apagar l’alarma. Tot havia estat un bonic somni que m’agradaria viure. Em vaig aixecar i em vaig preparar per anar a l’institut.

Mentre la professora de català, la Montse, no parava d’explicar els complements i els sintagmes jo estava pensant en com podia expressar-li els meus sentiments al Pol que seia just davant meu. El timbre va sonar i la classe va acabar amb un munt de deures. A la següent hora la professora de matemàtiques ens va posar problemes per resoldre. No aconseguia resoldre els problemes que tenia en la meva vida, estava per resoldre els problemes que la Maite ens havia posat, que només en veure’ls em va venir mal de cap.

En veure que no me’n sortia en Pol es va apropar i va començar a ajudar-me. Em va explicar els diferents mètodes. Jo no l’escoltava, només el mirava somrient fins que se’m va escapar: “Pol ets molt guapo i estic enamorada de tu”. Després d’un llarg silenci em va dir “ Necessito un temps per pensar Clara” i va tornar el seu lloc.

Durant uns dies no em va ni mirar. Jo estava trista i pensava que mai més en Pol em tornaria a parlar, però dues setmanes més tard d’aquella classe de matemàtiques va venir i em va dir: “ Vols quedar demà a la cafeteria?”. Jo sense pensar-m’ho ni una sola vegada vaig acceptar.

El dia següent en despertar-me tot passava com en el somni que havia tingut feia poques setmanes: no sabia què posar-me, ni com pentinar-me i quan vaig arribar, en Pol em va agafar la mà i em va donar una rosa i ens vam passar hores i hores mirant-nos, però aquesta vegada no va sonar cap alarma.

PARBHJOT KAUR, 3A2