Tot va començar quan em va sonar l’alarma del despertador, era un d’aquells dies tan calorosos que em quedava enganxada als llençols.

No tenia res a fer, així que vaig estar rumiant força estona i vaig pensar d’anar a la platja. Un cop sortint de casa em vaig recordar de què no havia agafat la crema solar i vaig haver de tornar a entrar. Buscava i buscava, però no la trobava, no tenia altra opció de comprar-ne una nova.

Després d’un llarg passeig, anant a comprar un pot de crema, vaig poder arribar a la mar. Era la mateixa mar de sempre, la de Lloret de Mar, però aquell dia la veia especial, d’un altra manera, com… UN DIAMANT!

Les onades eren molt petites, més ben dit, no n’hi havia i l’aigua brillava tant com els diamants. Vaig trepitjar la sorra i també la notava diferent, més suau, fineta, com… EL SUCRE!

No vaig tardar ni vint segons a estendre la tovallola i a ficar-me mar endins. L’aigua no estava ni molt calenta ni molt freda, normal, com a mi m’agrada.

Va passar una mitja hora i se’m va arrugar una mica la pell. Semblava una iaia! Vaig sortir de l’aigua i vaig posar-me a prendre el sol, volia estar morena, com les noies tan maques brasilenyes, doncs més o menys així.

Ja es feia fosc, i mentre contemplava el paisatge tan bonic, vaig recollir les meves coses i vaig tornar a casa, caminant, donant un passeig i recordant el tacte de la sorra i les vistes tan maques que deixava veure la mar.

Mònica Garcia, 1A4