Ell encara no havia superat la seva por al mar. Tenia records d’haver estat allà quan era petit, però n’hi havia un que l’anul·lava. Cada cop que hi pensava, cada cop que s’hi apropava, aquell sentiment horrible de por al mar li recorria el cos de dalt a baix. Per què? Era el record del seu pare que tant havia estimat el mar.

Recordava que el seu pare sempre el portava a la platja cada estiu. Que bonic que era el mar Mediterrani, brillava com un diamant quan els rajos solars hi xocaven. Òbviament, el poble on eren, Lloret de Mar, també era bonic. Un poblet de pescadors. Ell li havia ensenyat la professió des de ben petit. Ell mateix tenia una barca amb la qual anaven cada setmana a pescar, per després portar els peixos al mercat del poble. Allò li agradava moltíssim. Li agradava molt sentir les històries que el pare li explicava mentre pescaven. Hores i hores parlant. Admirava la passió amb la qual el seu pare es dedicava a la pesca i, sobretot, la passió amb la qual el seu pare estimava la seva mare. La seva mare ja havia mort feia uns anys, mesos després que ell hagués nascut. Però ell la seguia estimant com el primer dia. Es podia veure el dolor reflectit al seus ulls cada cop que en parlava. El noi aspirava a estimar algú d’aquella manera.

Però hi ha una cosa, que encara no he esmentat que el seu pare estimava encara més: el mar. Se l’estimava més que la seva dona, i que ell mateix. L’home passava dies i dies al mar, encara que no fos per pescar. Deia que el feia oblidar la mort de la seva dona. Però això feia por al noi. A vegades, ell tornava molt tard. Alguns dies, hi anava encara que hi hagués una tempesta, i quan tornava estava ple de ferides. Allò ja s’estava tornant en una obsessió. Cada cop que el nen intentava que no marxés, el pare l’escridassava.

Un dia el seu pare no havia arribat, i ja era més tard que normalment. Va sortir corrents a la platja per veure on era el seu pare. Plorava amb molta força i les gotes de pluja se sentien com ganivets. Quan va arribar, el pitjor havia passat. El cos d’ell jeia a la sorra. L’home que ell tant havia estimat i admirat, ara era mort. Ell que només era un nen de 7 anys no sabia què fer més que plorar.

I va jurar, en aquell moment, que no tornaria al mar mai més i que, si estimar algú portava aquella conseqüència quan aquella persona ja no hi fos, ell no estimaria mai a ningú.

(Treball no presentat a concurs.)