El premi somiat, per Alexandra Contreras

Era un matí assolellat, anava caminant per un preciós i lluminós carrer de Barcelona.

Allà vaig trobar un cartell d’un concurs de pesca. Era el concurs al qual participava amb el meu pare quan encara podia pescar sense dificultats.

Quan el pare era jove cada dissabte anàvem de pesca. Tot i que el mar no m’apassionava,  sempre gaudia molt de la seva companyia.

El premi era un creuer a un vaixell de luxe fins Itàlia, a on el meu pare sempre havia somiat anar. Guanyava qui més peix recollís en sis hores.

Seria la meva oportunitat per apropar-me a ell.

Encara faltava una setmana pel concurs però no podia pensar en altre cosa, l’havia de guanyar pel meu pare.

Era el dia, si guanyava li podria agrair al meu pare tot el que havia fet per mi.

Així doncs vaig començar a preparar-me. Em vaig vestir i vaig anar directa al meu petit vaixell. Quan vaig arribar al port on estava em vaig il·lusionar molt, tenia tants records d’aquell lloc…

La il·lusió no va tardar gaire a marxar quan vaig pujar al vaixell, no arrancava!

Tot i així no rendiria, vaig pujar a una llanxa que vaig alquilar i vaig sortir a pescar.

Ho vaig intentar, però les onades eren tan fortes que casi caic a l’aigua dos cops.

Vaig seguir lluitant fins que el temps es va esgotar. Tot i que el meu esforç va ser molt gran, havia sortit massa tard. No vaig guanyar el concurs.

Quan vaig arribar a casa per explicar-ho tot al meu pare, em van sorprendre amb dos passatges pel mateix creuer del premi.

La mare em va fer el millor regal del món al dir-li al pare el que havia estat preparant-li. Ja que gràcies a això vam conèixer el lloc on actualment visc.

Alexandra Contreras, 1A1

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *