Les parets de la casa em queien a sobre, diguem que durat aquell últim temps tots els dies havien estat grisos. Aquell últim dia d’abril vaig decidir que el meu desastre havia de tornar a tenir aspecte de llar. Entre milers de coses que havien caigut en l’oblit vaig trobar una caixa plena de dates i de coses tan valuoses com ho són per mi els records. En veure aquella petxina a l’interior de la caixa desgastada, vaig intentar escoltar la simfonia del mar que deia el meu millor amic que s’hi podia sentir si te l’apropaves a l’orella. Aleshores els records es van tornar present i va ser com si em traslladés a aquella època d’infinites tardes d’estiu. Tardes a la vora del mar construint castells de sorra semblants al que hi ha a Lloret, però que les onades s’entestaven a destrossar-me. Tardes de somriures fins que el sol es ponia, de sentir-me lliure com la brisa que m’acariciava la galta, de deixar-me el cor i els peus corrent per la sorra rugosa. Tardes amb el meu millor amic. La nostàlgia va aconseguir apoderar-se de mi i una llàgrima em va fer tornar a la realitat, és cert que vaig compartir amb el meu millor amic el blau del mateix mar però sovint el blau que em fa pensar en ell és el del cel, sé que des d’allà també em troba a faltar.

NATALIA GARCÍA GARCÍA, 4A2