Aquell dia no semblava hivern. Vam anar a la platja acompanyats d’ella en silenci i sense pressa, gaudint del seu últim passeig. Parlàvem amb ella però no gaire, no volíem ennegrir el record d’aquell moment que perduraria per sempre. En arribar i fer l’últim pas a l’asfalt ens vam treure les sabates, la gent es devia preguntar què fèiem a desembre apropant-nos al mar amb tantes ganes, però nosaltres i el nostre afany per fer-la feliç no ens deixava parar. Recordo la sorra molla sota els meus peus i ficant-se dins els mitjons. I encara sento fred recordant el vent que es ficava pels forats del meu abric igual que la seva mà es va ficar a la meva butxaca refugiant-se, estrenyent la seva mà amb la meva i oferint consol.

Ens vam quedar mirant el mar durant minuts, hores, potser dies perquè ningú volia fer-la marxar. De vegades es podia sentir per sobre el soroll de les onades sospirs, inspiracions, que s’unien amb el soroll del vent i formaven l’himne del comiat. Va passar temps fins que algú va dir “fem-ho”, però ningú va donar cap resposta. Lentament ens vam moure desfent el camí, quan vaig aturar-me, si no ho fèiem avui no ho faríem mai. Alguns em van mirar sorpresos, altres decebuts, ell no em va mirar. “No l’estimes?” va preguntar, “sí l’estimo, molt”, i volia cridar-ho i enfadar-me amb ells perquè eren covards però només vaig poder dir: “ella ho vol així” i vaig tornar. En silenci sepulcral em van seguir platja avall una altra vegada, em vaig acostar més i més al mar fins que vaig poder notar l’aigua congelada als peus i com era cada vegada més difícil caminar, quan l’aigua m’arribava als genolls em vaig girar. Tots em miraven com si estigués boja, “voleu dir-li alguna cosa abans que marxi?”, ningú va dir res. Vaig xiuxiuejar-li que mai l’oblidaria i obrint lentament el trist recipient on havia hagut de quedar-se els últims mesos vaig deixar que el vent se l’emportés. Les seves cendres van córrer lliures per fi, i es van fondre amb l’horitzó.

SALMA MICAELA ALANIZ, 1r de Batxillerat