31 de desembre de 1980
Queden cinc hores per començar un altre any. Ja fa tres anys que estem junts. Aquest matí estaves molt preocupat, t’anaves a treballar deixant-me amb tota l’angoixa. Dient-me que t’esperés a la plaça, que volies parlar amb mi abans que s’acabés l’any. Tenia molta por, però tenia clar que no seria res dolent, t’estimava molt i tu a mi també.
Queden quatre hores per acabar l’any. Fa una hora que espero i, per fi, et veig al final de la plaça, pàl·lid, amb una mena de paper a la mà. No vols cap mena de contacte visual, ni físic. Això em tala la respiració. Però tan valenta com sóc sempre m’atreveixo a fer-te una abraçada, no m’ho negues però tampoc ho acceptes del tot. L’únic que em dius és ”caminem per la platja, que ara no hi ha ningú”. Des de molt petita el mar em fa molta por, però aquest poble, Lloret de Mar la seva platja em fa sentir segura. M’és igual si és a l’hivern o a l’estiu és preciosa. M’avanço a ell i amb un gest de timidesa poso els meus peus nus a la sorra freda i dura.
Falten tres hores, estaven com mitja hora asseguts a la sorra, esperant. Esperant què? Què digués que m’estima molt? O que em digui que no em vol més? Però aquesta estona no em passa lenta, al contrari. M’agrada veure aquesta platja sense ningú corrent o molestant les gavines. Està tot tranquil. De cop i volta, ell m’agafa la mà i em deixa la carta. Se’n va lluny i em deixa tota sola. Començo a llegir, no sé si eren les meves llàgrimes el que queia al paper o les fines gotes de la pluja.
Queden dues hores per acabar. Estic sola, m’ha deixat dient-me que estava enamorat d’una altra, que volia que jo fos feliç amb algú de veritat. Covard, deixant-me plorant. Jo que creia que amb mi, ell, era molt feliç. La meva il·lusió va morir. Amb tot el cos adolorit per culpa de la sorra, decideixo pujar el penya segat.
Llanço les seves cartes a l’aigua, però la tempesta és molt forta, m’empeny. Cauré, però no vull “He de lluitar”, eren els meus pensaments que em venien en aquell moment. Sóc forta, per això no t’oblidaré, això sí, té molt clar que et superaré
I ja ha passat un altre any.
ESTEFANÍA PARRA, 4A2