M’acabo d’aixecar del meu llit, vaig a la finestra i veig que no hi ha mar. Jo visc en un petit poble, Lloret de Mar. De sobte la terra ha absorbit el mar; no hi ha res. Això és molt estrany. Em dic Jonan, tinc 20 anys i visc en un pis arran de mar.
Surto al carrer i vaig cap a la platja però no hi ha mar, la sorra de la platja és infinita, mai s’acaba. Camines i camines i no hi ha res, només sorra i més sorra. Estic molt espantat, no sé què està passant, tot és molt estrany. Pujo al meu pis, em vesteixo i decideixo trucar a la meva germana gran per explicar-li tot el que passa. Ella té 35 anys i viu a Hostalric, un poble on no hi ha platja. La truco i li explico tot; ella no s’ho creu, diu que estic boig i que és impossible que ja no hi hagi mar. Em diu que es vesteix i ve corrents.
Mentre ella ve, jo l’espero mirant per la finestra, estic molt bocabadat perquè això no pot ser realitat. He recordat, mentre la meva germana venia, que aquesta nit mentre dormia he escoltat molt de soroll i fins i tot les persianes xiulaven del vent que feia.
Per fi per la finestra veig a la meva germana arribar. Mentre camina cap al pis ella mateixa veu que tot el que li havia dit abans era veritat, no hi ha mar, només sorra. Finalment arriba al pis i de tant atònits que estem els dos no ens surten les paraules. Ha passat una estoneta i per fi hem pogut parlar. Hem pensat quina podia ser la raó de què no hi hagués mar i la meva germana m’ha demanat un got d’aigua perquè tenia set. Però quan he anat a agafar aigua de la pica per a la meva germana, de sobte no sortia aigua. He cridat a la meva germana que per la finestra estava contemplant el no-mar. Ha vingut corrents i, efectivament, no sortia aigua. Hem anat a mirar la pica del lavabo i tampoc hi sortia aigua. Tampoc hi havia aigua a la rentadora ni a la caldera.
Ara ja sí que estàvem flipant amb tot el que estava passant a Lloret de Mar. Hem baixat al carrer i hem anat a totes les fonts que hi havien al poble i a cap sortia aigua. Hem anat a l’ajuntament a parlar amb l’alcalde i ens hem trobat a un empresari que també estava bocabadat com nosaltres. Li hem dir que volíem parlar amb l’alcalde. Ens ha dit que l’alcalde no hi era, que havia marxat a un nou país que havia descobert ell i s’havia emportat tota l’aigua de Lloret en un vaixell. A partir d’aquell moment ja sabíem la raó que no hi hagués ni aigua ni mar.
LAURA ENFONT, 2A5