La meva vida és molt trista,

treballo de recepcionista,

en un centre de bussejadors,

on gairebé ni hi ha colors.

 

Quina ràbia !

Sembla que estigui en una gàbia !

No em deixen bussejar,

ni tan sols puc veure el mar.

 

M’hauré de queixar,

jo vull bussejar !

Almenys vull veure el mar,

encara que sigui per la TV del bar.

 

Per fi, per fi m’han deixat marxar

tan content mai he estat.

Em posen el vestit de bus i la bombona

i ara salto dins d’una ona.

 

Això és preciós,

veig un tauró molt perillós,

també un pop, un salmó i un calamar

que bonic és el mar.

DANIEL SATINE, 1A5