Un dia vaig anar amb la meva colla d’amigues a veure una pel·lícula al cinema de Blanes. Vam anar al Caprabo del costat i vam comprar begudes, crispetes, xocolata i patates. Les vam ficar en una motxilla perquè els vigilants no se n’adonessin.

Veient la pel·lícula vam conèixer a un noi molt guapo i amb una veu impressionant, que ens va demanar si es podia posar al nostre costat; vam parlar gairebé tota la pel·lícula.

Quan va acabar la pel·lícula vam anar a la part de sota a sopar tots junts perquè vam comprar el tiquet on hi havia inclòs un entrepà, patates fregides i una beguda. Ell i el seu germà, que estava mirant una altra pel·lícula, van dir d’anar a casa seva a jugar a la play però com que no els coneixíem molt vam dir que millor anar a fer un volt per Blanes i després anar tots junts a Lloret.

A les 19:50 em va trucar la meva mare, i va dir que tornéssim ja a Lloret. Quan vam arribar vaig dir d’anar a la platja a estirar-nos a la sorra una estona i veure el preciós mar de Lloret. Les meves amigues i el seu germà van dir que no, però vam anar-hi ell i jo.

Després d’estar uns 20 minuts estirats i abraçats a la sorra amb va fer un petó. De cop i volta, quan em va fer el petó l’aigua es va tornar vermella. Ens vam espantar i vam marxar cadascun a casa seva però l’aigua era preciosa.

Quan vaig arribar a casa vaig posar-me el pijama i vaig veure que m’havia ficat a la butxaca un paper amb el seu número de telèfon apuntat i una frase dient: “La platja de Lloret és increïble, igual que tu”

ELVIRA DÍAZ, 2A5