Fa dos mesos que la meva dona va morir. Per culpa d’això me n’he anat a viure amb els meus germans. Vull anar-me’n, però no puc, l’únic que m’ajuda és el collaret on porto els anells de casats i sortir de pesca. Avui he decidit anar-hi de nit per primera vegada.

Els meus germans no s’han adonat que he sortit, per a ells no existeixo…

Ja estic aquí, només som el mar, la meva barqueta i jo.

La preocupació m’envaeix, el mar ha començat a  moure’s molt, a més les ones són molt altes. Dubto molt que la  barca aguanti.

Oh,no!he caigut a l’aigua! No puc respirar! Tinc una sensació de pressió al pit! La mar no em permet pujar! Però… quina sensació més estranya…crec,crec… que puc respirar!

Una veu… escolto una veu!és molt maca! Veuré d’on prové.

L’he vista, era la meva dona! Era ella! M’ha fet un gest amb la mà, crec que vol que la segueixi…

M’està portant a una llum blanca… no sé exactament el que és… és preciós..

L’endemà, els seus germans preocupats, van sortir a buscar-lo. Van trobar la seva barca però d’ell, ni rastre. Un dels germans va fixar-se que a la vora del mar hi havia un collaret, a l’apropar-se van veure que era el del seu germà, però,no hi havia els anells. Això és l’últim que van saber d’ell…

                                   Natàlia Carreras, 1A2