Hi havia una vegada un noi molt atractiu que sempre es passejava per la platja de Lloret de Mar per la nit. Sentia que tenia com una espècie de debilitat per aquell mar de Lloret que era de color blau fosc molt intens, i amb unes onades molt lentes que et donaven la sensació de tranquil·litat.

Ho feia cada dia, es podria dir que va esdevenir la seva rutina de nit. Sempre es quedava assegut en una roca, admirant el mar. Però un dia es va quedar sorprès quan va veure a una noia asseguda a la pedra on ell estava cada nit. La noia tenia els cabells molt llargs, de color negre com el carbó i la pell molt blanca però encara que fos de nit es podia apreciar la seva pell que fins i tot brillava una mica.

Des d’aquell moment cada nit la veia allà però mai no s’atrevia anar a parlar amb ella. Passaven les nits una darrere l’altra, sempre la veia, fins i tot es quedaven mirant però no parlaven.El noi cada vegada s’anava enamorant una mica més d’ella, i ella també d’ell. Però una nit no la va veure a cap lloc, va desaparèixer. Durant dos mesos no la va veure i cada vegada s’entristia més al no veure-la. Estava quasi plorant per ella, l’estranyava.

Després de tot el temps que va passar ell tenia l‘esperança que apareixeria i així va ser. Quan la va veure no s’ha va pensar dues vegades i va anar a parlar amb ella. Es van posar a conversar. Ella li va explicar per que havia desaparegut de sobte i el motiu és que ella era una sirena. Ell es va quedar una mica en xoc però no li importava què era ni com sinó que ell estava enamorat d’ ella.

NÚRIA MARIA HONCIU, 2A4