Sóc un lector principiant que s’ha transformat en un escriptor frustrat.  El meu nom és Àlex. Vaig viure tota la meva infància capficat en un món de pàgines. Només llegia, no m’interessava el món exterior encara que tenia una bona família.

El meu pare era empresari i la mare directora d’un banc. Quan tenia 14 anys i ja prenia consciència del meu voltant, els meus pares van morir en un accident d’avió mentre anaven a Nova York a fer negocis. Des d’aquell dia el nen innocent enganxat als llibres va acabar aficionat a les drogues o, més ben, dit pillat per elles.

Realment ara estic demacrat, encara que en teoria  estigui ja rehabilitat, d’aquestes “merdes” no se’n surt mai. Un cop entres ja no surts.

Quan estava ingressat vaig començar a fer tallers estranys i un d’ells era de ceràmica. Vaig quedar molt penjat amb allò de fer gerros, fora conyes, encara que tot el que feia ho acabava escrivint. Vaig passar de llibres a drogues i de drogues a escriure com un boig. Crec que tinc un talent natural a dependre de qualsevol cosa.

Una vegada la psicòloga em va trobar els escrits i des d’aquell dia em tracten com un psicòpata. Al cap dels anys vaig sortir d’aquell manicomi. Però com a mínim al manicomi estava acompanyat. Ara només tinc paper, desordre i penes.

No menteixo quan dic que Àlex va morir als 14 anys, i no pels pares que m’importaven ben poc si no per allò del crack i la mala vida. Per alguna raó tot ho relacionava amb Lloret que és on vaig néixer. Curiós que era ben desgraciat des de nadó, vaig néixer prematur en un viatge de negocis en un hotel de Lloret a mitja matinada. Tot estava relacionat amb Lloret teníem com un vincle, com ja he dit abans, així que, ¿quin millor lloc per matar-se que en el mateix que vas néixer? Te’n vas d’on vens, que és de curiós.

Dit i fet, aquí em trobo, en un penya-segat a la vora del mar de Lloret, no sé  si sóc a Calella o a Fenals però hi sóc… (Són efectes secundaris d’una sobredosi, ja ho tinc controlat, suposo). Només tinc pensat deixar-me guiar pel que passi a partir d’ara. Sé que estic acabat passi el que passi, així que qui trobi això veurà que mai va ser tot el que es deia, que no estava tan boig como tothom deia i que mai vaig arribar a trobar la felicitat. Fins aquí el meu últim relat en aquest món. Ara em fondré amb el mar de Lloret.

ANNA MOLÓN, 2A4