Un dia d’hivern, Lloret es va aixecar amb el mar alterat. Dos nedadors que tenien pensat anar a nedar a l’hivern per aprendre a aguantar diferents temperatures del mar, quan van arribar, van veure tot allò i es van decebre.

Llavors van decidir que com que eren les 9 del matí, tornarien a la tarda, quan el mar es tranquil·litzés.

− Però… i ara què fem? −Va dir en Marc.

− Podem quedar-nos a mirar el mar una estona, en els bancs , asseguts, parlar i mirar fins on arriben les onades.  −Va respondre en Pablo.

− D’acord, a més a més, el mar de Lloret és molt bonic.

Es van asseure als bancs del passeig marítim i van estar parlant i divertint-se fins les 11 del matí:

− Vinga, fem pluja d’idees!  −Va dir en Marc mentre una onada els hi arribava gairebé als peus.

− Això sí que sembla una pluja!  −Va dir en Pablo.

De sobte, en Marc va cridar:

− Ja sé! Anem a la Piscina Municipal!

I així va ser, van anar a la Piscina Municipal i s’ho van pasar genial. Cap a les 2 del migdia estaven dinant al KFC de Lloret de Mar, davant de la platja.

− Què farem al final? −Va preguntar en Pablo.

− Hi anirem, no?  −Va dir en Marc.

− Però el temps no ha millorat i…

− D’acord, hi anirem i jo em llençaré al mar, nedaré lluny i tornaré molt ràpid!  −Va dir en Marc amb to de valent.

− Però no és segur…

− Que síí! Ja ho veuràs!

Poc després van anar al mar i en Marc s’hi va tirar. Va nedar molt lluny, ni en Pablo el podia veure, però en Marc mai va tornar. En Pablo es va quedar esperant fins que es va quedar de pedra i es va convertir en el Mariner.

No creguis que perquè la gent pensi que ets molt valent, sortiràs guanyant.

Clàudia Barrero, 1A4