No fa molt de temps hi havia un grup de nois jugant a la platja de Lloret. Normalment jugaven a voleibol amb els estrangers que s’estaven banyant o estaven tombats a les tovalloles prenent el sol si volien jugar amb ells.

Un dia van trobar un grup de nois estrangers de la seva edat i van jugar a voleibol tots junts, en un dels cops que van donar els nois estrangers van tirar la pilota a fora del camp. Un noi de Lloret va anar a agafar la pilota. Quan la va agafar, va aixecar el cap mirant cap a una roca de la platja i va veure que en una de les roques hi havia una dona estirada.

Li va semblar tot normal, així que va donar mitja volta, però abans de donar un pas, es va tornar a girar, s’hi va fixar millor i va veure que la dona tenia cua de peix. El noi es va sorprendre i va cridar:

-Una sirena, una sirena!

Els altres nois se’l van mirar estranyats i van anar a veure-ho. Es van quedar sorpresos quan van veure que era veritat, van anar corrents a veure-ho de més a prop, van pujar corrents a on estava la dona marinera, però no es veia res des d’allà. Van haver de baixar unes roques per poder veure-la. Quan van trobar el punt ideal per veure-la, es van quedar una estona mirant-la, i al cap d’una estona, la sirena es va girar. Quan va veure als nens mirant-la es va espantar i es va llençar al mar, on no podien veure-la. Els nois amb la intenció de tornar-la a veure-la, anaven a aquella mateixa roca cada dia, però mai més va tornar a aparèixer.

I catacric, i catacrac, aquest conte, s’ha acabat.

Xavier Ballester, 1A4