Des de l’exili, Mercè Rodoreda va començar a publicar les seves obres a Barcelona quan el franquisme va permetre algunes edicions en català. Amb la victòria franquista, es van anul.lar i reformar les lleis respecte dels drets i els deures de les dones d’acord amb la nova ideologia imposada. Les dones tornaven a ser figures dependents dels homes i fins al 1958, en alguns artices del Codi civil, se les equiparava a la gent menor d’edat, les persones amb malalties mentals o les sordmudes. a l’hora de treballar, una dona no podia fer-ho ni cobrar el seu sou pertinent sense tenir permís del seu marit. Als 21 anys, s’aconseguia la majoria d’edat, però no era fins als 25 que les dones tenien llibertat per abandonar el domicili familiar.

Tots aquestes novetats en el reglament civil, foren un impediment per a moltes dones, entre les quals Hi havia Mercè Rodoreda, la qual passà de dependre del seu marit, a anys més tard del seu fill, per la seva condició de dona vídua. Un exemple de la dependència que forçosament havia de mantenir Rodoreda amb el seu marit, del qual feia ja temps que estava separada, o si més no amb el qual ja no vivia són documents com el següent:

“Autorizo y concedo mi venia marital a Da Mercedes Rodoreda y Gurguí, para que pueda cobrar el premio literario “Victor Catala” de DIEZ MIL PESETAS (10.000), que le fué otorgado el año ppdo, 1957, o pueda autorizar a su madre Da. Montserrat Gurguí Guardia para hacerlo efectivo en la Delegación de Hacienda de Barcelona, ya que la interesada se encuentra en Ginebra en un Sanatorio para cura de nervios.

Barcelona a siete de marzo de 1958

Juan Gurguí.”

El triomf de les tropes franquistes i la seva repressió contra el bàndol vençut va comportar que moltes persones partidàries de la República, per evitar la mort o la presó, fugissin cap a l’exili. Després de creuar la frontera, eren tancades en camps de concentració i en camps de refugiats. Mercè Rodoreda va passar els primers mesos de l’exili en una residència a França amb d’altres intel.lectuals de Catalunya, entre els quals estava, Armand Obiols, el seu gran amor i mentor.

Després va instal.lar-se a París, però l’ocupació dels nazis la va obligar a tornar a fugir cap Ginebra. En les cartes que, des de l’exili francès, escrivia a la seva amiga, i també escriptora, Anna Murià, exiliada a Mèxic, Mercè Rodoreda va explicant les peripècies i vicissituds que pateix per sobreviure.

“Vam deixar París amb una gran recança… Vam passar els primers dies de viatge ficats en un tren que vam trobar per casualitat, ple de soldats en retirada, i al cap de tres dies vam deixar el tren perquè gairebé no ens havíem mogut de lloc. Ja anàvem bruts i estàvem cansats”.

“Per terra, obstruint el pas, hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls menjats de mosques voltats d’un bassalt de sang. Davant nostre, a l’altra banda de carrer, asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la aldahi havia una vella morta. Ningú no gosava ni acostar-s’hi”.

“Tu estàs cansada d’Amèrica, jo estic degouté de França. No saps mai si demà menjaràs. La vida és dura i desagradable.”

“Treballo fins a l’embrutiment per al mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe.”

“Després de set anys, em trobo com el primer dia, però més vella; faig una vida d’esclava, sense cap goig; només feina i feina. Hi ha qui troba molt natural que sigui així, que no concep que una dona pugui tenir il.lusions i ganes de somiar una mica.”

En el temps de la Segona República espanyola (1931-1939), Mercè Rodoreda, decebuda d’un matrimoni prematur i mare sense haver-ho desitjat, comença a treballar com a periodista i escriptora. políticament és una època en què hi ha obertura pel que fa a les lleis i els drets que afecten les dones. També serà una època de canvis per Rodoreda.

El 18 de juliol de 1936 va tenir lloc un cop d’estat militar que va provocar la guerra civil durant tres anys. Durant aquest període de guerra, Mercè Rodoreda, a la reraguarda, va treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana i va col.laborar en revistes de guerra. L’aixecament militar va provocar revoltes i enfrontaments arreu.

“Confesso que els primers dies de la revolució, quan encara no teníem ni pensament de la guerra, quan tots crèiem que l’entusiasme venceria tots els obstacle, confesso, dic, que veure una noia amb vestit de miliciana, arborant un fusell a la mà, a la portada de qualsevol periòdic, em semblava engrescador. La noia, sempre proveïda d’un aire inconfusible de coratge i valentia, generalment bonica, m’apereixia com el símbol de totes les llibertats. Però la realitat s’imposava. S’imposa. (…) La dona ha de lluitar a la reraguarda, amb la revolució! Al front, amb fusells, no!”

Mercè Rodoreda. Conferència La dona i la revolució, 1936

Als setze anys, s’anuncia el prometatge i, amb vint anys, Mercè Rodoreda es casa amb Joan Gurguí, el seu oncle, que havia tornat d’Amèrica. Un any després de casar-se, l’any 1929 , neix el seu únic fill, Jordi Gurguí. Les normes de l’època dictaven que el més important per a una noia era casar-se i tenir fills. El matrimoni de l’autora, però, no va funcionar i ella va trobar l’evasió i la fugida a una vida sense gaires més expectatives en l’escriptura.

“Jo em sentia molt tancada. Pel fet de ser filla única i casar-me molt jove em sentia desesperada. Començar a escriure va ser unafugida. No podia anar a la universitat. Si no tinc estudis és perquè la meva família era econòmicament molt feble. i era allò que “ja es casarà, no ha de saber res…” i ja està”.

Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i pel teatre, va néixer al barri tranquil de cases amb jardí de Sant Gervasi. L’avi Pere Gurguí, antic redactor de les revistes La Renaixença i l’Arc de Sant Martí, li va inculcar un profund catalanisme i una gran atracció per les flors, característiques que marcaran la seva vida i la seva obra.

Aquest particular avi, no solament la va introduir i la guià en la coneixença dels clàssics catalans, sinó que també la feu somiar en un món imaginari envoltada de fades on ella n’era el centre. De fet, segons ells mateixa diu, quan mor el seu avi, també mor amb ell la seva infantesa.

Va anar únicament dos anys a l’escola, però va ser una gran lectora, atreta pels clàssics i moderns catalans: Verdaguer, Maragall, Carner,…

Mèrcè Rodoreda només va anar a l’escola fins als 9 anys. El seu avi va emmaltir i ella va deixar d’anar a l’escola,ja que la seva mare la volia a casa perquè l’ajudés. Durant aquests pocs anys, va anar a dos col.legis per a nenes del seu barri. Ella ho va escriure tot evocant records de la seva infantesa:

“Durant una temporada havia anat a les monges de Lourdes. Més endavant, perquè la meva mare trobava que el col.legi era massa lluny i perdia massa temps acompanyant-me i anant a buscar-me, em va fer anar a un col.legi que hi havia al carrer de Pàdua cantonada Vallirana. El dirigien dues germanes, ja grans, filles de militar. L’una es deia Doña Teresita i l’altra doña Dolores. Doña Dolores ens ensenyava francès, geografia, i ens feia fer una mica de gimnàstica quan sortíem al jardí a jugar una estona. Doña Teresita portava la classe: aritmètica, labors, gramàtica, doctrina,etc.”