Les dones sovint han estat valorades pel seu cos i la seva bellesa física. La feminitat, és a dir, les normes que la societat estableix sobre com han de ser les dones, s’associa al cos i a la bellesa, i les converteix, fins i tot, en objectes eròtics. Al mateix temps, però aquests patrons de cos i de bellesa esclavitzen moltes dones.

Mercè Rodoreda era una dona atractiva, i no es va lliurar tampoc d’aquestes cadenes socials, com tampoc ho estaven les seves protagonistes. Veiem aquí un fragment de la novel.la de El carrer de les Camèlies.

“Però alguna cosa havia de fer per poder portar aquell vestit rosa que a l’últim m’havia comprat i que em venia tan que m’ho marcava tot. Havia passat la nit mirant-me al mirall i tan aviat em semblava que estava bé com que estava feta una indecència. Vaig voltar magatzems i botigues buscant una cotilla que m’agradés. (…) Me’n vaig quedar una d’aquelles. (…) Me la vaig deixar per dormir i emvaig ficar al llit pensant que aviat em podria posar el vestit rosa. (…) Em vaig despertar com si anés amb una armadura. Tenia el cos adolorit i havia somiat que m’ofegava lligada a dins d’un sac; es veu que la e cotilla m’havia anat estrenyent i me la vaig haver de treure com si m’arranqués una pell perquè la cremallera s’havia espatllat”.

El pas del temps per a tothom és un repte al qual ens hem d’enfrontar en un moment o en un altre, als trenta, quaranta,… a cadascú li arriba el fet d’adonar-se que no serà eternament jove i que el temps com es natural deixa empremtes en el seu físic. Mercè Rodoreda descriu aquest temor al pas imparable del rellotge de la vida d’aquesta forma.

“La por a l’envelliment és molt humana. Un dia o altre la té tothom. Una dona comença a tenir-la més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant a poc a poc de fada a bruixa.”

Les dones de principis del segle XX, accedien a l’educació i , també, al mercal laboral. Les dones de les classes populars havien treballat sempre i, en aquests anys, ho comencen a fer noies de classes mitjanes i burgeses. Ho fan però a través, només, d’algunes professions. Cal parar esment en l’opinió que expressa Mercè Rodoreda al 1934 sobre el fet que les dones treballin fora de casa. Sobta, potser pel fet que si pensem en les seves pròpies vivències, en cap cas s’adiuen al model que aquí ella ens defensa. Potser també perquè en la seva vida hi va haver massa frustracions que ella va viure de forma obligada i que sol podia canalitzar a través de la literatura.

“Que bonic que és la dona a casa i l’home al carrer. Crec que les dones no haurien de sortir-ne -de casa, no dels carrer.

Us estranya que digui això? Potser a mi també: però sóc fidel a la sinceritat. M’agrada tot el que és modern, tot el que significa avançar; m’agrada que les dones se sentin valentes, amb ganes de lluitar, de triomfar, de fer prevaler els seus drets; però en el fons, sense adonar-me’n, o adonant-me’n massa, em dol. La dona ha triomfar a dintre de casa seva: per bondat, per simpatia, per traça a saber-se fer estimar… I avui, aquest triomf, són poques les que l’assoleixen. La dona en política, en arts, en lletres? Sí… ja fa bonic… però… Què voleu que us digui, no massa. Crec que és millor saber de cosir que no d’escriure. Crec que té més talent la qui ambiciona d’ésser mestressa de caque no la qui fa el pallanga pel carrersa – en el bon sentit de la paraula – que no la qui fa el pallanga pel carrer.”

Mercè Rodoreda literaturitza al llarg de la seva obra la difícil relació de la dona amb la feminitat, amb l’amor i amb la diferència de sexes. En aquest sentit, per a les seves protagonites, les maneres que la societat els posa a l’abast per tal de fer amb l’amor , amb la feminitat i amb la maternitat fracassen perquè aquestes mai no arriben a saturar, ni a suturar, un nucli íntim d’experiència que roman sovint sota les formes més dures i crues. Efectivament, les heroïnes rodoredianes són personatges a voltes cruels, profundament tràgics, sovint disposats a infringir la mort ( la pròpia i la de l’altri). Algunes malden per vestir aquest nucli ferotge amb els vels més preciosos i subtils. D’altres els mostren de la manera més descarnada. Només al capdavall, l’escriptura mateixa es revelarà en l’obra de Rodoreda com l’únic vel que pot aturar la seva pròpia mort i destrucció.

Mercè Rodoreda transmet un profund pessimisme pel que fa a la condició de la dona, però també a la condició humana en general. No sembla que ni l’amo, ni l’amistat puguin endolcir de cap manera la duresa de l’existència. Les relacions entre els sexes estan abocades al fracàs, però també les relacions paterno-filials.

Finalment, doncs, Rodoreda sembla concloure que el destí més suportable per a la dona és la solitud, ja que les dones que triomfen en les seves novel.les ho fran pagant el preu de no conèixer l’amor o d’aïllar-se del present. És per això, que Mercè Rodoreda ens deixa un llegat literari a voltes enigmàtic, no del tot desxifrat ni, segurament, desxifrable, però que ens interroga encara sobre allò més inquietant de l’existència; l’amor, la sexualitat, el llenguatge…

“…Sóc una dona, una dona com les d’abans, vull dir: ja saps que no sóc feminista. Això vol dir que m’han ensenyat que una de les condicions bàsiques de la feminitat és esperar. D’una dona embarassada, en diuen “que espera”. També “esperen” les flors, i d’aquí la fascinació que em produeixen: és el quiet poder de les flors del qual parlaré alguna vegada, és a dir, l’essència de la feminitat, el quiet poder de les dones , que també tenim – i molt. Tot el decurs del temps d’una dona és esperar”.

Mercè Rodoreda a Josep Castellet. Els escenaris de la memòria, 1988