Una novel.la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿ com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’alguna bona pel.lícula , com un parc on tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com una bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues, que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió…
Fer una novel.la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari… aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. Hi ha novel.les que se t’imposen. D’altres les has d’anar traient d’un pou sense fons. Una novel.la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb que una planta expulsa la llavor, (…) Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col.loques en un lloc adequat. Quan em surt una frase un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.
