“Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. “Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors”. Jardí vora el mar, la darrera publicada de les meves novel.les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer d’escriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels d’adolescent no havies mort.”

Començat al 1959, representa el retorn a la novel.la després de vint-i-un anys de la publicació d’Aloma. Les experiències viscudes en aquest interval, el pas del temps (Rodoreda ja ha complert els 50) li imposen les actituds de distància i perspectiva, i possiblement això explica, en bona part, el procés de transfiguració de l’autobiografia personal en mite universal. La vivència fonda, traumàtica del pas de la infantesa a l’adolescència de la mateixa autora és transferida a un personatge masculí, Eugeni. per una altra banda, només cal comparar el jardí real de la infantesa de l’autora a la seva casa natal amb el que trobem en la novel.la.

S’ha dit que una de les emocions primordials i constitutives de l’ésser humà és d’un paradís perdut. L’associació de la idea amb el jardí la trobem ja en els orígens de moltes cultures, i aquí en Rodoreda és la reproducció d’aquest mite i d’aquella infantesa que es va acabar als dotze anys, quan va morir el seu av, i amb ell el món de les fades i de la innocència.